Són pràcticament de la mateixa generació, nascuts als anys seixanta. I han tingut trajectòries polítiques en els mateixos espais polítics, que van començar a la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC), les joventuts de Convergència. A partir d’aquí, els seus camins es van començar a desviar. Ella va acabar fent carrera primer a Lleida, la seva terra, i després a Barcelona. Ell va anar-se’n a Madrid, on s’hi va estar fins a set legislatures com a diputat i portaveu. La consolidació de Junts per Catalunya és el que va separar-los. Ella va fer-hi el salt i ell va decidir retirar-se de la vida política. Avui Violant Cervera i Carles Campuzano s’han retrobat. Ho han fet després de la crisi de Govern, per a traspassar-se la cartera de Drets Socials, l'única que no acaba de passar a mans d'algú provinent de l'esquerra. De consellera sortint a conseller entrant, d’exconvergent a exconvergent, tot han estat bones paraules. Molt lluny dels retrets que protagonitzen encara ERC i Junts.

Amb vistes al mar, des de la planta 21 del privilegiat però apartat Departament de Drets Socials, han protagonitzat un traspàs de carteres amigable. Carles Campuzano només ha tingut bones paraules per agrair, de forma insistent, la “molta bona feina feta” per la consellera sortint i el seu partit. S’ha compromès a “culminar” tots els projectes en marxa, que han quedat pendents. “El país necessita que no ens aturem, que aquest traspàs no l’afecti”, ha assegurat el flamant conseller. Violant Cervera ha volgut fer tres agraïments: a tots els treballadors de la casa i de les àrees bàsiques, al sector que arriba on no arriba la Generalitat i al seu equip, que s’ha “entregat” durant aquests 500 dies al capdavant de la conselleria. S’ha mostrat “segura” que Campuzano “podrà tirar endavant tots aquests projectes”.

Probablement el de Carles Campuzano ha estat un dels fitxatges més sorprenents del nou Govern de Pere Aragonès, que ha volgut traspassar les fronteres d’ERC i repescar en altres espais polítics, com el PSC catalanista, l’òrbita dels comuns o, com en aquest cas, l’ala socialdemòcrata i moderada Convergència. Un fitxatge que fins i tot ha sorprès el nou conseller, que el 2019 havia decidit retirar-se de la política, desconcertat amb el rumb del seu espai polític. Ja s’hi havia bolcat durant 32 anys, dels quals 23 al Congrés dels Diputats, on va batallar qüestions com la fi del servei militar obligatori. Estava molt tranquil allunyat de les disputes partidistes, vinculat al tercer sector i la discapacitat. Fins que el president Aragonès va trucar-lo i no s’ho va pensar ni dues vegades. Un oferiment així, ser conseller del teu país, no arriba cada dia.

La cartera de Drets Socials canvia de titular amb la remodelació del Govern, però no d’espai polític. D’una exconvergent a un exconvergent. Tots dos, que es coneixen bé l’un a l’altre des de fa dècades, han aprofitat les privilegiades vistes al mar per a recordar els vells temps, qui sap si amb certa nostàlgia de la joventut perduda.