Toni Rodon (Mataró, 1985) cotitza a l'alça. El politòleg i professor a la Universitat Pompeu Fabra acumula una cinquantena de publicacions al voltant de la participació i la geografia política, i els reconeixements ja comencen a arribar. Després de guanyar el guardó IEA 2022 a principis d'any per un article que relaciona la Guerra Civil espanyola amb el suport a la independència de Catalunya, Rodon va presentar fa unes setmanes el seu nou llibre Quan el teu veí és diferent: la relació entre la segregació i el capital social, fruit del premi Ajut a la Recerca Llegat Pasqual Maragall que impulsa la Fundació Catalunya Europa. L'estudi regala algunes conclusions directes --com ara el vincle entre l'abstencionisme dels barris més pobres de Barcelona i el vot a Vox-- i indirectes --com la importància de promoure la diversitat com a antídot contra la ultradreta--. ElNacional.cat l'entrevista per abordar aquestes qüestions l'endemà de tornar de Londres, la seva segona casa i on fa mitja vida. "Dintre de dues setmanes hi torno", explica.
Una de les conclusions principals del llibre és que, tant als barris més pobres com els més rics, hi ha un important vot cap a la ultradreta de Vox. Per què passa això?
És força comú a la resta de països europeus, però en el nostre cas és més bèstia perquè hi ha poca classe mitjana que voti l'extrema dreta i es veu més aquesta diferència. A la majoria de països, l'extrema dreta entra per una qüestió d'immigració. Però aquí, el que va unir els dos extrems de la distribució d'ingressos en primera instància va ser l'espanyolisme i la defensa de la unitat d'Espanya, que és el principal motiu pel qual Vox va entrar en política. Els rics hi donen suport per una raó d'identitat i interessos econòmics, i els pobres perquè són grups de població més subjectes a aquests discursos populistes.
Vox no va obtenir gaire bons resultats a les darreres eleccions locals, per després reforçar-se a les generals i catalanes. Preveus que es mantingui la tendència a l'alça als pròxims comicis?
A la majoria de municipis de Catalunya, Vox ho passarà malament. No és una arena electoral que li acostumi a anar bé, i no sembla que el panorama polític actual li vagi molt a favor. El tema català és a la banqueta, i a les municipals hi ha la barrera electoral del 5%, que pot ser complicat de superar. Ara bé, poden tenir un avantatge: la participació es preveu baixa, cosa que els beneficiaria. Però realment els és igual, perquè a Vox li interessen sobretot les generals, i després les autonòmiques.
A l'estudi constates que en els barris més pobres hi ha baixa participació. Això beneficia Vox.
Exactament. Un dels fets que fa que Vox guanyi als llocs més pobres és que molta gent no vota, i el principal guanyador és l'abstenció. Entre els que sí que voten, Vox rep molt suport. Ara bé, cal pensar què votaria aquesta gent que no participa, perquè potser també ho faria per l'extrema dreta. A les eleccions catalanes del 2017, per exemple, l'increment de participació fins al 79% va beneficiar Cs.
Vox ho passarà malament a la majoria de municipis de Catalunya en aquestes eleccions municipals, però els és igual
En tot cas, sembla ser que l'abstenció en aquests barris ve provocada perquè els seus veïns han perdut la confiança en la capacitat de la política de resoldre els seus problemes. És així?
Totalment. Són bombolles amb problemes estructurals molt greus. Anant a l'extrem, per a una família que amb prou feines pot donar a menjar els seus fills, la seva última preocupació és votar el dia de les eleccions. Aleshores és quan desenvolupa aquesta actitud crítica i cínica envers la política.
Com es reverteix aquesta tendència per evitar que els ciutadans més pobres votin la ultradreta?
Un dels principals antídots, aquí i a tot arreu, és fer polítiques públiques per augmentar el benestar de les persones que voten.
Hi ha una mena de cercle viciós: fan falta polítiques pels segments més pobres, però per això cal que els segments més pobres deixin d'abstenir-se i votin.
És un peix que es mossega la cua. Amb algun matís, perquè moltes polítiques públiques en barris pobres de l'àrea metropolitana es fan per satisfer la sacietat moral de la classe mitjana, i no tant per solucionar els problemes estructurals. Les zones altes de Barcelona, com Ciutat Meridiana, necessiten polítiques molt més a llarg termini i d'una mirada més ampla. Però el sistema capitalista és un problema: pots intervenir en les condicions del mercat del treball, però amb un límit.
La falta de polítiques públiques que impulsin les classes més baixes pot resoldre's en el marc del capitalisme?
El sistema imposa un límit, però es pot fer molt més del que sembla. En matèria d'habitatge, entre no fer res i trencar el sistema hi ha una gran varietat de grisos. En l'actualitat, l'habitatge és un actiu, sí, però pots prohibir per llei que la gent tingui més de dues propietats, controlar els lloguers o ampliar el parc públic.
Les persones amb sentiment espanyolista es barregen menys amb altres grups i viuen en bombolles socials
Per això faria falta més iniciativa de la política.
És així. Però això requereix una mirada a llarg termini: fer una promotora pública, comprar sòl, construir els pisos... Els partits veuen que no té tant rendiment electoral, i també hi juga el pes que té la immobiliària a casa nostra.
En el teu llibre fas menció a la Llei de barris del Govern i al Pla de barris de l'Ajuntament de Barcelona com a exemples de polítiques públiques positives.
Dignificar la vida de les persones i el seu entorn és el que fa que s'allunyin de l'extrema dreta. Però és difícil, perquè no ho pots fer ni molt sovint ni en una sola legislatura. El principal predictor del nostre èxit a la vida, aquí i a tota l'Europa occidental, és l'educació i l'estatus dels nostres pares. El nostre èxit depèn principalment del passat, i intentar fer que hi hagi mobilitat laboral i personal és molt complicat. Els polítics saben que, a llarg termini, estaran morts: volen fer polítiques a curt termini. Si tens un milió d'euros i és l'any abans de les eleccions, saps que electoralment té més sentit invertir-los en un barri on no es millorarà especialment la vida de la gent, però aconseguiràs el seu vot, que a barris pobres on no et votaran.
En aquest aspecte, constates diferències entre les polítiques públiques engegades per Ada Colau i Xavier Trias?
És una mica aviat per veure-ho i sempre és arriscat establir aquestes relacions causals. Algú podria argumentar que Colau ha fet polítiques per solucionar els problemes d'un segment socioeconòmic més baix de la població, però també ha fet d'altres com les superilles que gentrifiquen i expulsen veïns --malgrat estar bé--. O de Trias es pot dir que tenia una visió de la ciutat més desregulada, però algunes persones d'aquest estatus més baix se'n van beneficiar perquè el turisme els va donar feina --encara que fos amb sous no gaire bons--. També s'ha vist amb l'habitatge: les cooperatives públiques de Colau sovint han anat a classe mitjana i han gentrificat algunes zones. El seu electorat està molt content, però s'ha expulsat gent de rendes baixes cap a altres llocs. En resum, totes les polítiques públiques tenen una part bona, però també una part dolenta.
Moltes polítiques públiques en barris pobres es fan per satisfer la sacietat moral de la classe mitjana, i no per solucionar els problemes estructurals
Al llibre també dones importància a l'espai físic i a la diversitat, fent referència a les teories del contacte [les relacions entre grups de persones diferents redueix l'hostilitat entre elles] i de l'amenaça de grup [les relacions entre grups de persones diferents n'incrementa l'hostilitat]. El vot dels pobres cap a Vox confirma la teoria de l'amenaça de grup, o s'explica igualment per l'espanyolisme que mencionaves abans?
Són dues teories fascinants perquè van en direccions oposades. A les ciutats veiem com es construeixen espais amb poc contacte entre diferents grups. Passen dues coses: els rics se segreguen per dalt i només es connecten amb rics, i els pobres es troben amb ells mateixos. Acaben vivint en bombolles paral·leles, perquè la ciutat i el sistema ho han permès sense fer gaire per intervenir-hi. Lligat amb l'espanyolisme, és interessant veure que la gent que se sent catalana o té identitats mixtes es barreja molt. Els que es barregen molt menys i tenen menor contacte amb la realitat són especialment aquells que se senten només espanyols. Viuen en bombolles socials perquè estan a dalt de tot o a baix de tot de la distribució.
Aleshores, a Barcelona es compleix la teoria del contacte o de l'amenaça de grup?
La gràcia és que no són excloents i depèn de la zona on vius. A la gran majoria de la ciutat, es dona la teoria del contacte: som més tolerants vers l'altre del que ens pensem. Encara no estem en una situació com els Estats Units, on està tot absolutament segregat i pots trobar-te a un món paral·lel si travesses el carrer. Però hi ha zones preocupants on es dona l'amenaça de grup: si vius tancat a la part alta de Barcelona, te'n vas a Ciutat Vella i la veus una mica més bruta, ja comences a criticar les persones migrants. I el mateix passa amb els pobres, que veuen els rics i la classe mitjana com els que s'aprofiten del sistema.
Què poden fer les institucions per promoure més les relacions entre grups de persones diferents?
El que moralment és bo és la teoria del contacte: la diversitat és bona. Però quan establim contacte amb realitats diferents, la primera reacció és sovint dolenta. Fan falta uns condicionants, s'ha de fer alguna cosa perquè funcioni, i les institucions tenen moltes opcions: hi ha experiències deliberatives, amb plans de participació aleatoris que convidin gent diferent, incentius als clubs d'esports multiculturals, organitzacions de barri... I no només d'ètnia, sinó que també de gènere i edat.