El Tribunal Constitucional ha sentenciat que la malversació entra dins del perímetre de la llei d’amnistia. Ho ha conclòs en la sentència del recurs d’inconstitucionalitat que van presentar les Corts d’Aragó, que qüestionaven aquest delicte. Ara bé, el TC encara no es pronuncia sobre l’aplicació de la norma de l’oblit penal a Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i els altres líders del procés condemnats o exiliats, donat que això concerneix la carpeta dels recursos d’empara que ells mateixos han presentat i que han estat admesos a tràmit. “A diferència del que sostenen les Corts d’Aragó, el fet que el Codi Penal no descrigui el tipus penal de malversació al·ludint a l’element subjectiu o intencional recollit a la llei d’amnistia no impedeix que el legislador orgànic pugui incorporar-lo en delimitar les conductes emparades”, argumenta la sentència, segons ha pogut saber ElNacional.cat. “Els preceptes del Codi Penal no són cànon de constitucionalitat i, per tant, el legislador no ha de ajustar-s’hi necessàriament”, afegeix. Considera que l’exclusió de la malversació és vàlida perquè “parteix de la necessària vinculació entre l’amnistia i el procés independentista, deixant fora altres fets aliens a aquest”. Igual que a la primera sentència, hi ha hagut vots particulars dels quatre magistrats conservadors: Ricardo Enríquez, Enrique Arnaldo, Concepción Espejel i César Tolosa.
📝 El TC avala l’amnistia: és constitucional i respecta la separació de poders i la igualtat davant la llei
📝 La sentència del Constitucional sobre l’amnistia no es pronuncia sobre la malversació
Segons relaten fonts jurídiques a ElNacional.cat, les referències a la malversació s’han reduït a la “mínima expressió”. Així doncs, la sentència es limita a dir que s’ha d’amnistiar en els termes que hi ha a la llei, és a dir, sempre que no hi hagi ànim d’enriquiment (encara que el Codi Penal no estableixi aquest requisit). En un primer esborrany elaborat per la ponent, la progressista Laura Díez, s’avalava que es perdonés la malversació comesa amb finalitats independentistes, però alguns magistrats van considerar que aquest pronunciament suposava anticipar la decisió dels recursos d’empara i, finalment, es van eliminar els paràgrafs que contenien la interpretació de la malversació.
L’esborrany original, al qual ha tingut accés Europa Press, feia referències molt més explícites i directes als casos de Puigdemont i Junqueras. Al·legava que la llei d’amnistia “exclou” els casos en els quals els fons desviats “no ho van ser amb la finalitat de contribuir a l’objectiu polític del procés independentista català, sinó amb la intenció d’engreixar el patrimoni personal d’algun dels dirigents, promotors o participants”. “Circumscriu l’extinció de la responsabilitat criminal que comporta l’amnistia a aquells supòsits de malversació en els quals el desviament de fons públics hagués tingut per destinació contribuir a l’objectiu polític secessionista que va caracteritzar l’anomenat procés, evitant que poguessin arribar a reputar-se emparats per l’amnistia els qui es van apropiar de recursos públics per incrementar el seu propi patrimoni personal”, subratllava. Però aquestes referències s’han acabat suprimint.
Fa quatre mesos, la sentència del Constitucional que avala la llei d’amnistia tampoc no es va pronunciar sobre la malversació: només hi feia dotze al·lusions perquè el recurs del PP no atacava directament aquest article i, per tant, no tenia motius per estudiar-lo. Les úniques vegades que la malversació apareix mencionada a la sentència són fruit de l’argumentació del PP o del Senat, com a exemple que dona el TC o en la literalitat de la llei d’amnistia. Per tant, són referències que no donaven armes als líders independentistes per aconseguir una amnistia total.
Les referències a la malversació a la llei d’amnistia
La malversació apareix dues vegades de manera explícita i dues de manera implícita a la llei d’amnistia. D’entrada, l’article 1 fixa que entren en el perímetre de la llei els actes tipificats com a delictes d’usurpació de funcions públiques o de malversació “únicament quan estiguin dirigits a finançar, sufragar o facilitar la realització” de la consulta del 9N del 2014 o del referèndum de l’1-O del 2017 “directament o a través de qualsevol entitat pública o privada, sempre que no hi hagi hagut propòsit d’enriquiment”.
Més tard, deixa clar (en un aclariment que es va afegir durant la tramitació parlamentària al Congrés), que “no es considerarà enriquiment l’aplicació de fons públics a les finalitats previstes quan, independentment de la seva adequació a l’ordenament jurídic, no hagi tingut el propòsit d’obtenir un benefici personal de caràcter patrimonial”. Aquesta és una de les claus. D’altra banda, en el capítol d’exclusions, l’amnistia deixa fora els actes tipificats com a “delictes que afectessin els interessos financers de la Unió Europea”.
L’Aragó va denunciar una “fallida total de l’estat de dret” i la “substitució” del poder judicial pel poder legislatiu
Els dos motius principals que va esgrimir el govern de l’Aragó, presidit per Jorge Azcón, per recórrer l’amnistia van ser la “vulneració del principi d’exclusivitat i independència del poder judicial i de la separació de poders” i la “vulneració dels principis d’igualtat, legalitat, seguretat jurídica, seguretat i interdicció de l’arbitrarietat dels poders públics”. El text presentat pel govern aragonès sostenia que l’amnistia suposa una “ruptura total de l’estat de dret” i la “substitució del poder judicial pel poder legislatiu” i atorga una “impunitat que no està emparada en la Constitució”. Segons l’executiu, l’amnistia “afecta els interessos aragonesos derivats de les relacions històriques, econòmiques, socials i culturals que Aragó manté amb Catalunya” i “incideix en la unitat de la nació espanyola, de la qual formen part Catalunya i Aragó”.
Els dubtes sobre la legitimitat de les comunitats autònomes per recórrer l’amnistia
La sentència sobre el recurs de les Corts d’Aragó arriba un any i un mes després que les comunitats governades pel PP acudissin en cascada al Tribunal Constitucional: onze governs autonòmics i tres parlaments on el PP i Vox tenen majoria absoluta (sumats a Emiliano García-Page). I s’ha segellat deu mesos després que l’admetés a tràmit (i fes el mateix amb la resta de recursos provinents de les comunitats autònomes). En un primer moment, a petició del president Cándido Conde-Pumpido, el Constitucional va constituir una comissió de lletrats per estudiar si les comunitats podien recórrer una llei penal aprovada a les Corts Generals. El TC dubtava sobre l’admissió a tràmit dels recursos perquè no tenia clar que els governs i els parlaments autonòmics tinguin capacitat de recórrer la llei d’amnistia.
La Constitució estipula que els governs i parlaments autonòmics estan “legitimats” per interposar un recurs d’inconstitucionalitat, però la Llei orgànica del Tribunal Constitucional ho acota i fixa que les autonomies poden recórrer les lleis de l’Estat que “puguin afectar el seu propi àmbit d’autonomia”. El TC havia de decidir si l’amnistia afecta l’àmbit d’autonomia de les comunitats i, per tant, les autonomies tenen capacitat per recórrer-la. Finalment, va considerar que sí al·legant que el criteri “sempre ha estat de molta flexibilitat”, segons van justificar fonts jurídiques a ElNacional.cat.
El Suprem va retorçar la llei per excloure Puigdemont i Junqueras: “Van eludir sufragar els seus afanys amb detriment de la seva fortuna”
Com va argumentar el Tribunal Suprem que la malversació no entra en el perímetre de l’amnistia? És la interpretació que van fer Pablo Llarena i Manuel Marchena retorçant el redactat i l’esperit de la norma d’oblit penal. “La literalitat del precepte no estableix un significat inequívoc i, menys, el que propugnen els recurrents”, va justificar la Sala d’Apel·lacions del Suprem quan va avalar la negativa de Llarena a amnistiar Carles Puigdemont. Va considerar que el jutge instructor “no contradiu el tenor literal de la norma”, sinó que “precisa” el seu “veritable contingut”. “Van emprar fons públics per a una activitat particular i il·legal que, en principi, haurien d’haver sufragat amb fons propis”, esgrimia la interlocutòria. “En la mesura que no ho van fer, no van reduir el seu patrimoni i van obtenir un benefici personal i patrimonial que no s’hauria produït si haguessin emprat els seus fons personals en l’empresa política que van liderar i van dur a terme pel seu compromís exclusivament personal”, postil·lava.
El juliol de l’any passat, Pablo Llarena va argumentar que Carles Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig “van endossar les despeses a l’administració autonòmica, sense que la iniciativa respongués a la satisfacció de cap interès públic” per “no haver d’atendre ells el cost inherent a les seves iniciatives personals”. El magistrat va argumentar que tenien un “afany personal” i que “van decidir carregar als fons públics aportats pels contribuents el cost d’unes iniciatives o apetències personals que ells mateixos dirigien i desplegaven” per “eludir sufragar els seus desitjos o afanys amb detriment de la seva fortuna personal”. El setembre, Manuel Marchena va justificar que “l’exclusió” del delicte de malversació és un “desenllaç obligat a partir de l’anàlisi detinguda de la literalitat del precepte, de la seva tramitació parlamentària i del significat dogmàtic i jurisprudencial del concepte d’enriquiment”. “No és assumible suggerir que la llei d’amnistia ha perdonat tots els delictes de malversació comesos […] i que aquesta sala s’ha de limitar a estampar un vistiplau”, va afegir.