ElNacional.cat ha tingut accés a la sentència definitiva del Tribunal Constitucional sobre la llei d’amnistia. Són 205 pàgines que introdueixen alguns canvis respecte a la ponència que va elaborar Inmaculada Montalbán i que manté les dotze úniques al·lusions que hi havia a la malversació. La nova interpretació que va fer el Tribunal Suprem sobre aquest delicte, desatenent la literalitat i l’esperit de la llei, és la que ha impedit que la norma de l’oblit penal s’apliqui de manera plena i completa a Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. És la maniobra que van fer Pablo Llarena i Manuel Marchena per tancar la porta al retorn en llibertat a Catalunya del líder de Junts i a la fi de la inhabilitació fins al 2031 del president d’ERC. Aquesta croada del Suprem també afecta directament Raül Romeva, Dolors Bassa, Jordi Turull, Lluís Puig i Toni Comín. Així que, per a ells, tot continua igual.
📝 El TC avala l’amnistia: és constitucional i respecta la separació de poders i la igualtat davant la llei
🔴 El Tribunal Constitucional avala la llei d’amnistia, DIRECTE | Reaccions i última hora
El ple del Constitucional no s’ha pronunciat sobre la malversació perquè el recurs del PP no atacava directament aquest article i, per tant, no tenia motius per estudiar-ho. De fet, fonts coneixedores del Tribunal Suprem van confirmar fa un mes a ElNacional.cat que el magistrat Pablo Llarena no se sent concernit ni interpel·lat per la sentència relativa a la constitucionalitat de la llei d’amnistia, ja que la seva interpretació és que el cas del líder de Junts queda fora del seu perímetre. Per tant, no prendrà cap nova decisió sobre la seva situació judicial i continuarà en vigor l’ordre espanyola de detenció. Les mateixes veus van indicar que l’instructor no farà un nou pas fins que el Constitucional resolgui el futur recurs d’empara.
Les dotze al·lusions de la sentència del TC a la malversació
Les úniques vegades que la malversació apareix esmentada a la sentència són fruit de l’argumentació del PP o del Senat, com a exemple que dona el TC o en la literalitat de la llei d’amnistia. Per tant, són referències anecdòtiques que no donen armes als líders independentistes per aconseguir una amnistia total. Això sí, la sentència del TC avalant la constitucionalitat de la norma era un pas imprescindible per arribar-hi. Una causa necessària, però no suficient. Quan parla de malversació la sentència?
La primera vegada que apareix la paraula és a la pàgina 41, quan recull la referència del Senat a les “exigències punitives” del Dret de la Unió Europea en delictes de malversació de cabals públics i terrorisme com a “criteri hermenèutic limitador de la llibertat d’apreciació del legislador”. Concretament, argumentava que la seva “desprotecció” entronca amb la “inseguretat jurídica”. Tot seguit, el següent paràgraf relata que el Senat sosté que l’article que delimita l’àmbit d’aplicació de l’amnistia, en el qual s’inclou la malversació, és inconstitucional. La Cambra Alta al·lega que l’article 2 de la norma “exclou de l’amnistia els delictes que afectin els interessos financers de la Unió Europea, però no d’altres, citant la Directiva (UE) 2017/1371, del Parlament Europeu i del Consell, de 5 de juliol de 2017”.
“La protecció dels interessos financers de la Unió inclou totes les mesures que afectin o puguin afectar negativament els seus actius i els dels estats membres en la mesura que aquestes tinguin relació amb les polítiques de la Unió, extensió que confirma el Tribunal de Justícia de la Unió Europea”, esgrimia el Senat. I recordava que la mateixa directiva europea imposa als estats membres “haver d’adoptar les mesures necessàries per garantir que la malversació, quan es cometi intencionadament, constitueixi una infracció penal, afirmant un deure de lluitar contra la corrupció que pot anar més enllà que s’afectin o no els interessos financers de la Unió Europea”.
Per la seva banda, el PP mencionava la malversació tres vegades: com a exemple i en relació amb les euroordres. Els populars van al·legar que l’amnistia vulnera la prohibició de discriminació perquè estableix una “intensa diferenciació en la llei”, ja que “per uns mateixos fets delictius, unes persones, però no d’altres, han de suportar les corresponents conseqüències penals (és a dir, pels mateixos desordres públics, desobediències o malversacions uns aniran a la presó i d’altres no)”. Una referència que apareix per duplicat a la sentència. A més, la demanda denunciava que l’amnistia “incideix en l’àmbit del Dret de la Unió Europea, en concret, en la regulació de les ordres europees de detenció, especialment quan s’hagin emès per delictes de terrorisme o malversació de cabals públics”.
Finalment, les altres cinc al·lusions a la malversació neixen de referències al text de la llei. “En el cas particular de la malversació, s’aprecia que l’amnistia rebutja expressament amnistiar les malversacions que afecten interessos que transcendeixen els de les administracions públiques espanyoles, en salvaguardar els actes tipificats com a delicte que afecten els interessos financers de la Unió Europea”, resa el document. Així mateix, esmenta aquest delicte quan exposa que el legislador “precisa” diversos actes compresos i “recorre a vegades” a “l’enumeració de modalitats delictives concretes”. A més, la sentència copia literalment els dos preceptes que esmenten la malversació.
Els tres preceptes relatius a la malversació en el BOE
I quan parla de malversació la llei d’amnistia? La paraula apareix en dues ocasions de manera explícita i en dues de manera implícita. Així doncs, l’article 1 fixa que entren al perímetre de la llei els actes tipificats com a delictes d’usurpació de funcions públiques o de malversació “únicament quan estiguin dirigits a finançar, sufragar o facilitar la realització” de la consulta del 9N del 2014 o del referèndum de l’1O del 2017 “directament o a través de qualsevol entitat pública o privada, sempre que no hagi existit propòsit d’enriquiment”. Més tard, deixa clar (en un aclariment que es va afegir durant la tramitació parlamentària en el Congrés), que “no es considerarà enriquiment l’aplicació de fons públics a les finalitats previstes quan, independentment de la seva adequació a l’ordenament jurídic, no hagi tingut el propòsit d’obtenir un benefici personal de caràcter patrimonial”. D’altra banda, al capítol d’exclusions, l’amnistia deixa fora els actes tipificats com a “delictes que afectessin els interessos financers de la Unió Europea”.
“D’acord amb les directrius de la Comissió de Venècia, s’ha establert una definició precisa i detallada per als actes susceptibles de ser amnistiats, a fi de garantir la seguretat jurídica i la igualtat davant de la llei. Això resulta crucial, en particular, en abordar els delictes de malversació, diferenciant clarament entre les accions que poden ser amnistiades i els actes de corrupció, als quals no és aplicable tal mesura”, argumenta l’exposició de motius. “La present norma li especifica que només els actes de malversació dirigits a les finalitats esmentades a la llei poden acollir-se, excloent-ne expressament aquells que impliquen un enriquiment personal o benefici patrimonial”, postil·la.
El gir argumental del Suprem: “Van eludir sufragar els seus desitjos o afanys amb detriment de la seva fortuna personal”
Tanmateix, malgrat la claredat de la norma, el Tribunal Suprem ha fet com si sentís ploure. “La literalitat del precepte no estableix un significat inequívoc i, menys, el que propugnen els recurrents”, va justificar la Sala d’Apel·lacions del Suprem quan va avalar la negativa de Pablo Llarena a amnistiar Carles Puigdemont. Va considerar que el jutge d’instrucció “no contradiu el tenor literal de la norma”, sinó que “precisa” el seu “veritable contingut”. “Van fer servir fons públics per a una activitat particular i il·legal que, en principi, haurien d’haver sufragat amb fons propis. En la mesura que no ho van fer, no van reduir el seu patrimoni i van obtenir un benefici personal i patrimonial que no s’hauria produït si haguessin fet servir els seus fons personals en l’empresa política que van liderar i van dur a terme pel seu compromís exclusivament personal”, esgrimia la interlocutòria.
El juliol, Pablo Llarena havia argumentat que Carles Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig “van endossar les despeses a l’administració autonòmica, sense que la iniciativa respongués a la satisfacció de cap interès públic” per “no haver d’atendre ells el cost inherent a les seves iniciatives personals”. El magistrat va argumentar que tenien un “afany personal” i que “van decidir carregar als fons públics aportats pels contribuents el cost d’unes iniciatives o apetències personals que ells mateixos dirigien i van desplegar” per “eludir sufragar els seus desitjos o afanys amb detriment de la seva fortuna personal”.