L’acord entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias és genèric i sense detall. Però la sala del Congrés dels Diputats on s’ha signat té el seu misteri. Al fons de gairebé totes les fotos i vídeos de l’esdeveniment s’hi veu el gravat “Entrada del General Espartero en Madrid el día 29 de julio de 1854”, de Vicente Urrabieta (1813-1879). Baldomero Espartero, Duc de Victòria, és el mateix que va dir (i practicar): Por el bien de España, hay que bombardear Barcelona una vez cada cincuenta años. Si la tria d’aquest fons no és casual el missatge que s’hi amaga no és gaire falaguer per als catalans.
El gravat, entre Sánchez i Iglesias (EFE)
També podria ser poc falaguer per a la Corona. L’estampa al·ludeix al final de l’anomenada Revolució de 1854 o Vicalvarada, un més dels pronunciamentos militars del segle XIX a Espanya. Aquest el van causar les maquinacions de la Corona contra les Corts, fins al punt que alguns militars dels anomenats progressistes i dels demòcrates es temien que la monarquia acabés amb el sistema parlamentari. A un primer aixecament militar fallit a Madrid va seguir-lo un altre a Barcelona, el 14 de juliol del 1854, aquest cop amb els obrers, que es van amotinar. La insurrecció barcelonina es va escampar arreu d’Espanya.
Espantada, la reina Isabel II, que de sotamà encapçalava el sector conservador, també comandat per militars (igual que l’oposició), va destituir al govern i va fer cridar Espartero, que vivia retirat a Logroño. El Duc de la Victòria va exigir la convocatòria de Corts Constituents, que la reina mare Maria Cristina respongués de les acusacions de corrupció i que la reina Isabel publiqués un manifest reconeixent els errors comesos.
Isabel II ho va acceptar tot de seguida. El 26 de juliol va nomenar Espartero president del consell de ministres. El 29, Espartero entrava triomfal a Madrid. Aquest és el moment que representa el gravat. Conseqüències? La reina mare, Maria Cristina de Borbó, va haver de marxar exiliada a França. La corona va perdre poder a mans del govern i les Corts. Arrenca l’anomenat bienni progressista (1854-1856), moment clau en l’enlairament de Joan Prim, un general reusenc que, en anys a venir, seria un dels capitostos de la Revolució del 1868, que foragitaria els Borbons de la corona espanyola.
El més segur és que tot sigui una casualitat.