Està a punt de fer mig segle des que el Sàhara Occidental quedés dividit entre el Marroc, Mauritània i el Front Polisario, que va declarar la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD). En ple 2025, el mur marroquí de separació del territori —entre la part controlada pel Regne del Marroc i la de la RASD— encara és una realitat i el que passa a cada banda d'aquesta gran barrera és difícil de documentar. A l'Oest, a la zona ocupada, on es troba la majoria de la població, sota administració marroquina, les repressions per les manifestacions dels activistes sahrauís són constants, així com l'augment d'assentaments marroquins que han rebaixat la població autòctona a menys d'un 5% en Villa Cisneros —rebatejada com a Dajla—, segons han explicat fonts del territori a ElNacional.cat.
Mines terrestres i drons al mur del Sàhara
Tot i que, potser, caldria començar pel problema del mur de 2.720 quilòmetres de separació que va construir el Marroc als anys 80, amb mines terrestres a pràcticament tot el seu traçat. L'últim any, tal com denuncia el Col·lectiu de Defensors Sahrauís dels Drets Humans al Sàhara Occidental (CODESA), hi ha documentades, com a mínim, tres explosions de mines. La primera es va produir el 19 de maig de 2024, esclatant sota d'un vehicle de tracció a les quatre rodes que transportava dos joves sahrauís a la zona de Boutemidi. Aquest incident va provocar ferides greus a Hamada Albakkay, a qui li van haver d'amputar una cama, i a Hammadi Elkebsh, que va patir lesions a diverses parts del cos.
Mesos més tard, el 5 de juliol de l'any passat, va explotar una altra mina terrestre sota d'un camió a la carretera entre Ejdiriyah i Al-Mahbes. En aquest cas, no s'ha constatat que hi hagi persones ferides. Finalment, el 16 de setembre, una mina terrestre va esclatar sota un altre camió en Ran El-Khenfra i el conductor va patir diferents lesions que li van provocar l'amputació d'una cama. A més, des de la ruptura de l'alto al foc el novembre de 2020, s'han produït —sobretot a l'Est del mur— diferents atacs i detonacions de drons que han donat com a resultat la mort de civils, no només sahrauís, sinó també de nacionalitat algeriana, mauritana, maliana i sudanesa. Es creu, almenys, que el 4 de gener van perdre la vida, en un d'aquests casos, dues persones: Mohamed Al-Amin Ould Oubeid Amo, de nacionalitat mauritana, i Sidi Ahmed Ould Bakmo, del mateix origen.
Repressions a les manifestacions d'autodeterminació al Sàhara
La majoria de protestes per l'autodeterminació del Sàhara Occidental, a l'Oest del mur de separació, es duen a terme a Al-Aaiun, capital i ciutat amb més percentatge de població sahrauí, que en el millor dels casos, segons han assegurat les mateixes fonts a aquest mitjà, seria prop del 50% del total. En una manifestació a Al-Aaiun el 8 de gener de 2024, tal com recull l'Informe Anual de 2024 de CODESA, "la policia d'ocupació marroquina va intervenir violentament contra una manifestació pacífica de defensors de drets humans sahrauís" i van resultar ferits diversos d'ells, entre altres Khadijatou Douih, Salka Aamar, Fala Al-Shetouki, Jamila Al-Moujahed, Salha Boutanguiza i Hoda Bakna. Dies després, l'11 de gener, tres activistes van ser reduïts per les autoritats del regne alauita durant una seguda davant la Delegació de Promoció Nacional de Smara per la suspensió de la seva cartilla mensual de 250 euros.
El 22 de gener de 2024 va ser expulsat d'Al-Aaiun el periodista portuguès Rafael Lomba, després d'arribar a Dajla —ciutat ressort del Marroc que té vols directes per a turistes europeus, entre d'altres, des de Madrid-Barajas. El 22 de febrer van començar també les fustigacions contra el president de CODESA, Ali Salem Tamek, durant els intents de reunió al seu domicili de la capital sahrauí, que van ser impedits per la policia marroquina.
Assentaments marroquins i la MINURSO al Sàhara Occidental
En aquest apartat, cal recordar que no s'està intentant fer-ne cap de comparativa amb altres escenaris, malgrat que el lector pugui extreure les seves pròpies conclusions sobre això. Si bé és cert que des de la Marxa Verda marroquina fa gairebé 50 anys, l'antic Sàhara Espanyol es va inundar de nous pobladors del regne alauita i això ha portat, més enllà dels sahrauís que es van refugiar en altres països i als camps algerians de Tinduf, a un decreixement de la població autòctona. Tant és així que s'estima que a Dajla està a punt de desaparèixer i a Al-Aaiun és la meitat o una minoria ja evident aquest 2025. Les fonts consultades i els activistes prosahrauis asseguren que l'Executiu marroquí propicia la mobilitat dels seus ciutadans cap al sud amb millors condicions laborals i promou els esmentats assentaments.
Finalment, per completar tot el que ha passat durant els últims anys al territori, concretament el 2024, cal recordar la Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental (MINURSO). Va ser establerta el 1991 per organitzar i assegurar la celebració d'un referèndum d'autodeterminació per al poble del Sàhara Occidental, cosa que permetria als sahrauís decidir entre la independència o la integració amb el Marroc. A més, també tenia la missió de monitorar l'alto el foc entre el Marroc i el Front Polisario i verificar la reducció de les tropes al territori, així com l'intercanvi de presoners de guerra. Però el temps va anar passant i, encara que es manté l'objectiu de celebrar la consulta, a la pràctica, la funció és la supervisió dels moviments militars i la recerca d'un alto el foc o evitar una escalada del conflicte a la regió. En qualsevol cas, l'ONU manté l'horitzó de la consulta, tot i que sense un cens clar i desactualitzat, havent de tornar al de fa gairebé mig segle per trobar-ne un de vàlid, confeccionat durant l'administració espanyola.