Al carrer Alcalá de Madrid ja feia temps que hi havia soroll de sabres. No eren poques les veus que veien en el trasllat d’Inés Arrimadas a Madrid la voluntat de “matar el pare”. Faltava determinar el moment oportú, un greu error, per escapçar el totpoderós líder. Al final no ha fet falta res de tot això. Fa una setmana les urnes van enviar Ciutadans a la marginalitat política. Avui Albert Rivera ja és un cadàver polític, de qui ja gairebé ningú no se’n recorda, i Arrimadas sembla ser l’escollida per intentar reflotar un vaixell que s’enfonsa com el Titànic. L’orquestra, però, ha deixat de tocar.

La d’Albert Rivera és la història d’un suïcidi polític. Va tenir a la mà una última oportunitat: poder conformar una majoria de 180 diputats amb Pedro Sánchez. La va desaprofitar: va optar per mantenir-li el cordó sanitari que no li havia posat a l’extrema dreta. N'ha acabat pagant les conseqüències. Ja durant la precampanya electoral, el pànic regnava a la direcció del partit, que tenien uns trackings interns pèssims. Van començar la campanya aspirant a conservar una trentena. Però ni tan sols això. Les mateixes enquestes dels grans mitjans que any i mig enrere el situaven com a primera força ara l’enfonsaven en la irrellevància. Havia deixat de ser útil per al sistema, que ara li ha donat l’estocada. Lluny queden les paraules del president del Banc Sabadell reclamant “una espècie de Podemos de dretes”.

Els seus plans passaven per emular la gesta d’Emmanuel Macron a França, però s'ha acabat assemblant més a l’UPyD de Rosa Díez. La seva aposta per aliar-se amb l’extrema dreta abans que amb la socialdemocràcia, que li ha costat el retret del mateix partit de Macron, té part de l’explicació. Rivera intentava vendre que el seu partit era de “centre liberal”, però la realitat era una altra. Segons Sigma Dos, dels tres milions i mig de votants que ha perdut en aquestes eleccions, gairebé un milió se n’ha anat al PP i gairebé 400.000 a Vox. Només 200.000 van optar pel PSOE. El seu votant no era de centre, perquè el discurs del partit tampoc no ho era.

Volia ser el Macron espanyol, però s'ha acabat assemblant més a l’UPyD de Rosa Díez

Potser la idea d’alguns intel·lectuals fundadors del partit era una altra, però Ciutadans ha acabat sent el gran precursor de l’espanyolisme. Ja va néixer així. Des que tenia tres diputats al Grup Mixt del Parlament el 2006 fins que en va aconseguir 57 al Congrés dels Diputats el passat abril, Albert Rivera ha llaurat una trajectòria política a base de catalanofòbia . El procés va ser el seu gran aliat per fer el salt a la política espanyola, un viatge que va portar el seu partit a atiar la crispació a pobles com Altsasu o l’Amer de Carles Puigdemont. Sempre ha preferit ser el piròman abans que el bomber. La política de terra cremada ha estat la seva estratègia fins que l'extrema dreta franquista que ha alimentat se l'ha menjat.

Pel camí ha construït un projecte polític basat en el cabdillisme, que no sap què fer amb la seva marxa. Quan aquest advocat que treballava a La Caixa va ser escollit per portar les regnes de la formació era més aviat una opció per a sortir del pas. Però, amb el pas dels anys, ha construït una organització política que girava al voltant de la seva figura. Ha eliminat tota dissidència interna, alguns marxant pel seu propi peu i altres sent apartats. El passat juliol va arribar a ampliar l’executiva en 10 membres, on va col·locar-hi tot de perfils afins i “lleials”, com els acabats de fitxar Edmundo Bal i Marcos de Quinto. Quan aquest dilluns va anunciar que dimitia, directament va dissoldre’s l’executiva. Tot se sustentava en el seu hiperlideratge.

Ha construït un projecte polític basat en l'hiperlideratge i una trajectòria política en l'espanyolisme

Els principis ideològics, més enllà de la croada contra el nacionalisme català i basc, també han estat el de menys; ho ha fiat tot a aconseguir quotes de poder. Una mateixa comunitat autònoma, la d’Andalusia, l’ha arribat a governar tant amb el PSOE com amb el PP i el suport de Vox. Ha arribat a defensar el no a l’avortament i tot el contrari. Ha passat de criticar el concert econòmic a pactar una coalició amb els foralistes d’UPN i retirar la referència a Navarra del seu programa electoral.

En el seu primer cartell electoral, el 2006, ja ho advertia, però han hagut de passar tretze anys per descobrir que el Rei anava despullat. Tot ha durat fins que els mateixos poders que el van fer somiar amb ser president d'Espanya l'han deixat caure. A la terra que el va veure créixer ha passat de guanyar les eleccions el 21-D a ser la vuitena el 10-N, per darrere del PP, la CUP i Vox.