—Aquí lo que queremos es un referéndum. Si tú admites la posibilidad del referéndum, nosotros te ayudaremos; nos podemos entender.
—Pero, si se hiciera, debería votar toda España.
—Nosotros aceptaríamos que el referéndum se hiciera en toda España, pero tú tendrías que aceptar que el resultado de Catalunya fuera vinculante.
—Pero es que la independencia no se puede votar. [...] ¿Pondríais a votación de la gente nuestra oferta, si la hiciésemos, o también el referéndum?
—Las dos cosas, claro. Aceptar vuestra oferta o hacer un referéndum: esto es lo que podríamos votar.
15 de març de 2016. L’aleshores president de la Generalitat, Carles Puigdemont, rep el cap de l’oposició espanyol, Pedro Sánchez, a Palau. Durant la reunió entre ambdós líders, es parla de múltiples temes: reforma de la Constitució, un nou Estatut… i un referèndum. Segons exposa anys més tard al seu llibre M’explico: de la investidura a l’exili (La Campana, 2020), escrit amb l’ajuda del periodista Xevi Xirgo, Puigdemont aconsegueix situar Sánchez en aquella trobada en l’eventual pantalla d’una consulta. Però el temps va transcórrer i el conflicte entre Catalunya i l’Estat es va accentuar amb l’aplicació de l’article 155, empresonaments, exili i milers d'encausats. I això va tancar (més) en banda el PP i el PSOE en contra d’un referèndum d’autodeterminació, ja que han exhibit la seva reiterada negativa a plantejar aquesta votació dia sí, dia també.
Anys més tard, el destí és capritxós i ha fet que la clau perquè Pedro Sánchez pugui revalidar la presidència del govern espanyol la tingui Carles Puigdemont, del qual no n’ha volgut saber gairebé res al llarg dels sis anys d’exili i fins i tot ha arribat a prometre que el duria a Espanya perquè fos jutjat i empresonat. Amb tot, l’estabilitat del govern socialista ha estat en mans dels partits independentistes, i això també ha empès Pedro Sánchez en la direcció de fer moviments. Un d’aquests van ser els indults. Des de les eleccions del 23 de juliol, hi ha hagut més: català al Congrés dels Diputats, petició d'oficialitat de la llengua en el marc de les institucions europees, petició a l’Europol per deixar de vincular independentisme amb terrorisme o comissions d’investigació pel Catalangate i pels atemptats del 17-A. Això va permetre arribar a un acord per fer Francina Armengol presidenta del Congrés dels Diputats.
Per arribar a la següent pantalla —la investidura d’un govern espanyol—, el president a l’exili, Carles Puigdemont, va deixar clares les seves condicions en una conferència el passat 5 de setembre. Unes condicions, per cert, per a un acord que ha de ser “històric com el que cap règim ni govern espanyol no ha estat capaç de fer realitat des del 1714”. La primera és el reconeixement i respecte a la legitimitat democràtica de l’independentisme; seguida de l’establiment com a únics límits aquells que són definits pels acords i tractats internacionals referents als drets humans i llibertats fonamentals, l’impuls d’un mecanisme de mediació i de verificació que “aporti les garanties de compliment i seguiment” dels acords; i l’abandonament “complet, permanent i efectiu” de la via judicial contra l’independentisme —és a dir, una llei d’amnistia—. Puigdemont advertia en aquesta mateixa exposició de condicions: “Són prèvies que s’han de poder complir abans no s’esgoti el termini legal per evitar noves eleccions, i que si es donen, ens comprometen i ens obliguen a treballar per a un compromís històric que resolgui el conflicte en la propera legislatura”.
Aquí hi ha la mare dels ous i suposa una batalla pel relat i justificació enmig d’aquestes negociacions: l’independentisme ha remarcat que amb l’amnistia no n’hi ha prou i que suposa un punt d’inflexió, un punt de partida per abordar amb profunditat la resolució del conflicte polític amb l’Estat. Així mateix ho va verbalitzar Puigdemont en la conferència de setembre, situant el referèndum en la pantalla posterior al compliment de les quatre condicions abans esmentades: “Allò determinant és el reconeixement nacional de Catalunya, i per tant del seu dret a l’autodeterminació”. Ara bé, el PSOE —que encara no ha assenyalat públicament, d’una manera clara, la seva posició sobre l’amnistia— insisteix que ara és el moment per posar fi al conflicte. Tot apunta que accepten l’amnistia, però la volen com a punt final acompanyada de la renúncia a la via unilateral. En les discrepàncies sobre si això ha de ser un punt d’inici per, posteriorment, entrar en negociacions sobre el fons del conflicte i que l’autodeterminació plani sobre el terreny d’aquestes, sorgeix el següent dubte (tenint en consideració el que va passar a la trobada Puigdemont-Sánchez de 2016): quines possibilitats hi ha perquè un govern espanyol s’obri a parlar d’un referèndum? Com marcarà això les negociacions per la investidura?
El PP i el PSOE, ancorats en el ‘no’ al referèndum
“Si jo cedís el mateix que vostè [dirigint-se a Pedro Sánchez], seria president”. Aquesta frase la va pronunciar Alberto Núñez Feijóo en el primer debat de la seva investidura fallida. És una afirmació que aclareix —més— el paper clau que té l’independentisme en aquest escenari postelectoral del 23J. Els populars i els socialistes coincideixen en una cosa: ambdós diuen que tot el que puguin acordar sempre serà en el marc de la Constitució. Per als primers, però, l’amnistia no ho és; mentre que per als segons —tot i que fa dos anys no era així— hi pot tenir cabuda. I en el que tornen a entendre’s és en el dret a l’autodeterminació: per a ambdós, és inconcebible i il·legal.
No obstant això, i recordant de nou que l’estabilitat parlamentària passa pels partits catalans, pot haver-hi un canvi d’opinió en aquest aspecte? Ara com ara, tant el PSOE com el PSC s’han afanyat a situar l’autodeterminació com una línia vermella infranquejable. La proposta de resolució aprovada al Parlament a finals de setembre —s’han aprovat moltes sobre aquesta qüestió en els darrers anys— on ERC i Junts es comprometien a no investir cap president espanyol que no treballi per “fer efectives les condicions per a la celebració del referèndum” va enfurismar els socialistes.
En conversa amb ElNacional.cat, i preguntat per la possibilitat que es pugui parlar d’autodeterminació amb l’executiu estatal, el politòleg Lluís Orriols ho veu molt complicat: “L’amnistia és de suficient entitat, difícil de digerir per a part de l’electorat del PSOE, i afegir un element més faria que els costos electorals fossin excessivament elevats per als socialistes”. En aquest sentit, Orriols veu més que el PSOE presenti l’amnistia com una mesura “desitjable” i que s’ha de fer per a la “reconciliació” i la “convivència”, plantejant-ho com a punt final: “Hi ha dos arguments en aquesta qüestió, els morals i els instrumentals. Des de la perspectiva instrumental o funcional, el PSOE té recorregut per justificar l’amnistia dient que ho fa perquè hi hagi legislatura, per evitar una repetició electoral, per evitar un govern amb Vox o per ampliar polítiques socials”. “En la discussió moral, el PP té avantatge competitiu dient que és immoral; i per al PSOE l’argumentació més eficaç és la instrumental”, assenyala el doctor en Ciència Política. En canvi, en el cas del referèndum considera que és més difícil que “l’argumentació funcional” pugui encaixar: “Tocar la integritat del país pot fer que les argumentacions funcionals dels avenços socials i d’una legislatura no siguin suficients”, exposa. De fet, Orriols té clar: “Si es posa al damunt de la taula el referèndum ara, hi haurà noves eleccions”.
El politòleg i professor de la Universitat Pompeu Fabra, Toni Rodon, també assevera que la probabilitat que Pedro Sánchez i el PSOE acceptin un referèndum que decideixi l’estatus territorial “de manera directa o indirecta” és “molt baixa” i “tendeix a zero”. “Ells mateixos ho diuen i res fa pensar que les coses poden canviar”, afegeix.
L’independentisme ho té clar: amnistia com a punt d’inici per arribar a un referèndum
Tant Junts com Esquerra Republicana i la CUP coincideixen en el fet que la llei d’amnistia ha de ser el punt d’inici per a la resolució del conflicte polític amb l’Estat. Una resolució que, al seu entendre, ha de tenir en l’autodeterminació una de les pedres angulars. El qui va ser president de la Sindicatura Electoral del referèndum de l’1 d’octubre, Jordi Matas, és contundent i subratlla que l’amnistia només ha de ser la condició per “començar a parlar”. En aquesta línia, alerta d’una “estratègia” per generar una “determinada” opinió pública presentant l’amnistia com si fos una “grandíssima concessió” perquè no es demanin més coses. Per això, el catedràtic en Ciència Política de la Universitat de Barcelona destaca que el debat sobre l’autodeterminació “no s’ha d’aparcar” perquè, en cas contrari, seria un “frau extraordinari per tot el que s’ha estat dient fins ara”.
Matas defensa que no es tracta d’una “investidura qualsevol”, sinó que cal situar-se en el marc d’un “acord històric” que no ha de ser “el traspàs de Rodalies ni cap eufemisme o subterfugi per parlar de l’autodeterminació”. “Ha de ser ferm, un acord mai vist i que impliqui un progrés per al moviment independentista”, afegeix el catedràtic, encara imputat per la causa de l’1-O. Per això, insisteix en el fet de no caure en un “error garrafal i descomunal” si es considera l’amnistia com “l’únic objecte” per a la investidura. De fet, a parer de Jordi Matas, l’amnistia també seria “fàcil de justificar” per al PP. Salvant les distàncies i diferències, el professor universitari recorda que es van justificar les negociacions amb ETA i es reunien “on calgués” per fer-ho. “És començar de zero, no de més 1, és el punt d’inici”, referma.
El paper del mediador i una fórmula intermèdia
Donades les posicions enconades en aquesta matèria i la manca de confiança mútua, Puigdemont reclamava el 5 de setembre la creació del mecanisme de mediació i verificació per tenir garanties de compliment dels acords i perquè operi en el marc de les negociacions per resoldre el conflicte: “Seria una irresponsabilitat emprendre una negociació de futur que no compti amb aquest mecanisme”, indicava el president a l’exili. El politòleg i conflictòleg Xavier Pastor explica a ElNacional.cat que, en un sentit més estricte, perquè hi hagi l’entrada d’un procés de mediació, cal violència, segons el que estableixen els organismes internacionals. Ara bé, això no eximeix que pugui haver-hi una figura de mediació, ja que pot ser “algú d’una fundació privada que es dediqui a això”, tal com va passar en el procés d’Irlanda del Nord o amb ETA, quan hi va intervenir en aquest rol mediador una organització suïssa.
Val a destacar que aquest és un altre dels punts on el PSOE es mostra escèptic, sobretot davant el fet que sigui algú de l’àmbit internacional. En aquest cas, si és algú del país, Pastor fa referència a la comediació: “Si és algú del país, n’hi haurà d’haver dos. Si el mediador és català, hi haurà una part que pot pensar, per desconeixement, que durà l’acord cap a un cantó i que no serà neutral”. En paral·lel, de la banda socialista sovint s’ha fet referència a altres termes com ‘facilitador’ o ‘relator’ per esquivar la paraula ‘mediador’. El director del postgrau de la Resolució de Conflictes Públics que imparteix la Universitat de Girona detalla les diferències entre facilitador (escenari que veu més plausible) i mediador: “Els facilitadors entren en el contingut de la negociació i com ha de ser el procés, poden ser dels partits i persones reconegudes; mentre que el mediador pot apuntar com creu ha de ser el procés, però no entra en el contingut”.
En aquest espai, hi ha marge per una fórmula intermèdia? El dilluns, en una entrevista al diari, el portaveu del Consell de la República, Toni Castellà, situava el “reconeixement de la sobirania” de Catalunya com una condició per la investidura. Així doncs, reconèixer Catalunya com a nació pot ser un avenç acceptable? El politòleg Toni Rodon afirma que “reconèixer com a nació una part del territori no vol dir que tinguin dret a l’autodeterminació, en tot cas s’avança cap al reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat”. “En el cas d’Escòcia, està reconeguda com a nació, però amb tot va haver d’arribar a un pacte per fer un referèndum”, indica. Per poder tenir-lo, Rodon sosté que s’ha de ser una colònia o que la Constitució expliciti aquest dret, com ho fa Etiòpia. Amb tot, és un escenari que veu molt complicat, perquè implicaria una reforma constitucional per la qual es requereix al PP. No obstant això, el professor de la UPF sí que veu marge per al “reconeixement de la plurinacionalitat” i una consulta sobre un acord polític entre les dues parts.
Per la seva banda, Lluís Orriols exposa que “en la darrera dècada, el moviment independentista s’ha estructurat en un discurs de tall més democràtic, basat en un col·lectiu favorable al dret a decidir”, mentre que s’ha allunyat de “l’argument més nacionalista, que és defensar el dret a ser un estat en tant que nació”. “No seria una línia vermella tan contundent reconèixer Catalunya com a nació com un referèndum, però també depèn d’on es posi: si és a l’Estatut, és més fàcil; si és a la Constitució, més difícil”, assevera. Des del punt de vista de Xavier Pastor, és factible que pugui haver-hi un acord sobre una “consulta” —“sense utilitzar mai la paraula referèndum”— que pugui satisfer les dues parts.
—Si tú eres atrevido con el referéndum, te ayudaremos. Y, además, ten en cuenta que la comunidad internacional te aplaudirá, tendrás apoyo internacional y liderazgo. [...] Tienes que salir de tu zona de confort.
La partida continua. El rellotge de sorra va corrent fins al 27 de novembre.