El 28 de juny del 2010 és, per a molta gent, el dia que va començar el procés d’independència de Catalunya. Aquella jornada, el Tribunal Constitucional va emetre la sentència de l’Estatut d'Autonomia, cinc anys més tard que la reforma fos aprovada al Parlament el 2005 i després que el 2006, amb pacte previ entre Artur Mas i José Luis Rodríguez Zapatero, quedés també avalada per les Corts espanyoles. Mesos després, el 18 de juny del 2006, els catalans van donar el seu vistiplau al text, amb una participació de poc més del 49% i amb el PP i ERC demanant el vot en contra, encara que per motius radicalment diferents. Ara que es compleixen 15 anys d’aquella sentència que va obrir una gran ferida entre l’Estat i Catalunya, ElNacional.cat parla amb quatre protagonistes dels partits que van centrar el debat en aquell moment: José Montilla, llavors president de la Generalitat; Artur Mas, cap de l’oposició, que mesos després assumiria la presidència de la Generalitat; Joan Ridao, secretari general d’ERC, portaveu del partit al Congrés i un dels redactors de l’Estatut; i Santi Rodríguez, diputat al Parlament pel PP i molt proper a qui va ser el líder de la formació a Catalunya i un dels ponents de l'Estatut, Josep Piqué.
Els antecedents
El president Pasqual Maragall, al capdavant del tripartit d’esquerres que va arribar a la Generalitat després de les eleccions del 2003, es va comprometre en el seu discurs d’investidura al Parlament de Catalunya a reformar l’Estatut. Un any després, va convocar els grups parlamentaris a Miravet, a la riba de l’Ebre, on es van consensuar les bases amb un acord de mínims. Per aquest motiu, hi ha qui parla de l’Estatut de Miravet. D’aquella reunió en va sortir el compromís que el text estigués llest abans del juliol del 2005. Finalment, després d’un període llarg i complex, la proposta de la reforma de l’Estatut es va aprovar el 30 de setembre d’aquell any, amb l’únic vot en contra del PP. 120 diputats de 135, tal com va anunciar el president de la cambra, Ernest Benach. El text que es va aprovar aquella jornada al Parlament tenia com a punt primer del primer article que “Catalunya és una nació”. Llavors era el torn de Madrid, ja que el text s’havia d’aprovar també per les Corts espanyoles: al Congrés i al Senat.
L’Estatut arriba a Madrid
D’aquesta manera, tots els ulls estaven posats sobre l'aleshores president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, que, abans de guanyar les eleccions espanyoles del 2004, el 13 de novembre del 2003, des del Palau Sant Jordi de Barcelona i tot fent campanya per Pasqual Maragall durant les eleccions al Parlament va pronunciar una frase breu i concisa que quedaria ben gravada al cervell de molts catalans: “Donaré suport a la reforma de l’Estatut de Catalunya que aprovi el Parlament de Catalunya”, va dir entre els forts aplaudiments de les 20.000 persones que s’havien reunit al recinte. El periple a Madrid va ser llarg i en alguns moments va semblar impossible de resoldre’s. El PP espanyol rebutjava totalment el text que s’havia enviat des del Parlament i, coincidint amb el dia de la Constitució, van convocar una manifestació per reivindicar Espanya com una “única nació”, a la qual assistí Josep Piqué.
Tot plegat va donar un tomb el 21 de gener del 2006, el dissabte en què Zapatero i Mas van pactar, per fi, l’Estatut després d’una maratoniana reunió. Aquest pacte va topar amb el rebuig de ple d’ERC, que se’n va distanciar i va votar en contra del text al Congrés, com el PP -dos anys abans, ERC (8) va votar favorablement a la investidura del líder socialista, mentre CIU (10) s'hi va abstenir-. Així i tot, el Congrés va aprovar l'Estatut el 30 de març del 2006. Segur que al cabreig d'ERC no hi va ajudar el fet que Alfonso Guerra, llavors president de la Comissió Constitucional del Congrés, exmàdreta de l'expresident espanyol Felipe González i sempre enèrgic contra les aspiracions sobiranistes de Catalunya, digués a l’abril d’aquell any que la cambra espanyola es va ribotar com un fuster el text, entre aplaudiments en un acte de les joventuts socialistes. Tot plegat va fer apujar la tensió al Govern, amb retrets creuats entre Pasqual Maragall i els republicans. Després que aquests acordessin demanar el “no” dels catalans a l’Estatut al referèndum, Maragall va destituir els sis consellers d’Esquerra. Va concloure que no havia estat bona idea emprendre una tasca titànica com la reforma de l’Estatut amb un “experiment” com era el Tripartit -prèviament, ja havia cessat el líder republicà, Carod-Rovira, com a Conseller en Cap per reunir-se amb ETA-. Mesos més tard, però, després de les eleccions del 2006 es va repetir la fórmula que tindria el nom de la muntanya russa del moment de PortAventura per les seves anades i vingudes: Dragon Khan.
El 18 de juny el text va quedar aprovat amb el suport dels catalans, però el 31 de juliol, l'aleshores responsable de política autonòmica del PP, Soraya Sáenz de Santamaría, i l'exministre popular Federico Trillo es van presentar davant del Constitucional per presentar un recurs contra l’Estatut. Tots dos parlaven del nou Estatut com una “Constitució paral·lela”. No era el primer cop que intentaven presentar el recurs, ja que ho havien intentat el novembre del 2005, quan va començar la tramitació al Congrés, però el TC va rebutjar-ne l’admissió a tràmit. Paral·lelament, va començar una recollida de signatures encapçalada per l'aleshores líder popular i cap de l'oposició espanyol, Mariano Rajoy, per demanar que hi hagués un referèndum arreu de l’estat sobre l’Estatut. Els populars no van ser els únics que van recórrer a la sentència de l'Estatut: també ho van fer el defensor del poble espanyol, que era ni més ni menys que el socialista i exministre, Enrique Múgica, i fins a sis comunitats autònomes.
La sentència: tisorada a la llengua i justícia i una nació sense “eficàcia jurídica”
Entre que es va presentar el recurs i es va produir la sentència van passar quatre anys d’una deliberació llarga i tortuosa. Quedava en mans d'un tribunal polititzat, amb el mandat esgotat d'una part dels seus membres i una impossible renovació pel bloqueig dels partits. PP i PSOE es repartien a parts iguals els membres dels tribunals, sis cadascun, i amb el vot de qualitat de la seva presidenta, Maria Emília Casas, que era progressista. Durant els quatre anys, a més que hi havia 1/3 part de magistrats amb el mandat caducat, hi va haver un membre progressista recusat (Pablo Pérez Tremps), mentre que un conservador moria d'un atac de cor, Roberto García Calvo. A més, un altre progressista es va alinear amb les tesis conservadores, posant en el seu punt de mira el concepte de Catalunya com a nació.
Però tot feia pensar que l’estocada del Tribunal Constitucional seria molt dura, tal com va acabar succeint. Es va votar en quatre blocs i en el segon, una majoria de vuit a dos, va declarar inconstitucionals 14 articles. Això va suposar retallar aspectes bàsics que feien referència a la llengua, el finançament i la justícia. Tot i que el preàmbul va sobreviure a l’escapçada, també es va resoldre que la idea de “Catalunya com a nació” que aquest recollia no tenia eficàcia jurídica interpretativa. A més, el Constitucional també fixava criteri interpretatiu sobre un bon nombre d'articles, en un text de més de 800 pàgines.
El cop a la llengua també va ser dur, ja que es va declarar inconstitucional que el català fos la llengua “preferent” de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics. El Constitucional també va passar la tisora en el paper del síndic de greuges, a qui li va treure l’exclusivitat de supervisar l’activitat de la Generalitat, tal com reclamava el Defensor del Poble, que també va recórrer la constitucionalitat de l’Estatut. La sentència va anul·lar al seu torn la majoria dels preceptes que feien referència a la justícia, com ara l’article 97 on es creava el Consell de Justícia de Catalunya.
No sense el debat i les disputes habituals entre els partits, el 10 de juliol es va celebrar una multitudinària manifestació a la capital del país, organitzada per Òmnium Cultural, sota el lema “som una nació, nosaltres decidim”. Aquesta va aplegar, segons l’entitat, 1,5 milions de persones al passeig de Gràcia de Barcelona, on va quedar palès tant el rebuig com l’enuig de bona part de Catalunya amb la retallada que havia patit el text que ells mateixos havien votat (a favor o en contra) anys enrere.
Montilla, el president de la Sentència
Aquell 10 de juliol del 2010, entre les persones que encapçalaven la manifestació hi havia José Montilla, llavors president de la Generalitat, a qui li quedaven pocs mesos en el càrrec per la patacada electoral que van rebre els socialistes. Estava acompanyat del president del Parlament, Ernest Benach i dels seus predecessors en el càrrec, Jordi Pujol i Pasqual Maragall. El dia que es va fer pública la decisió del tribunal, Montilla va comparèixer des de Palau. Preguntat quinze anys després per ElNacional.cat sobre com va viure aquella jornada, l’expresident recorda que “a mesura que anava passant el temps, anàvem prenent consciència que la sentència no acabaria bé”, tot i que destaca la feina feta de tot el país per evitar que acabés succeint, cosa que semblava "inevitable". “Vaig fer una compareixença per deixar molt clar el rebuig al contingut de la sentència i també l’error polític que implicava”, afirma el president, subratllant que el text que es qüestionava havia estat avalat pel Parlament, per les Corts espanyoles i per la ciutadania de Catalunya en un referèndum. Qüestionat per si considera que el país va estar a l'altura de les circumstàncies aquell estiu del 2010, amb la gran mobilització, està convençut que sí: “Es va veure que el que suposa la sentència era una ferida important en el gruix de la societat catalana, perquè es posava en qüestió l’autogovern del qual ens havíem dotat”.
“No va ser l’única, però una d’elles segur”, reflexiona en declaracions a aquest diari, posant com a exemple de la seva tesi que les manifestacions de l’11 de setembre d’aquell any i del següent no van ser multitudinàries. Per això, data l’inici del procés el 2012: “La sentència hi va contribuir, però no crec que sigui l’element determinat, únic i exclusiu”. Cal recordar que el president ja va advertir abans de la sentència (7 de novembre del 2007) que a Catalunya "estava creixent la desafecció emocional cap a Espanya". Mirant cap enrere, Montilla considera que la decisió del Constitucional va suposar una “certa fractura que amb el procés es va amplificar moltíssim”, però reclama mirar cap al futur i no cap al passat, celebrant que, a parer seu, des de fa mesos s’estan tornant a abordar millores de l’autogovern, com són les competències en immigració, el traspàs de Rodalies o la mare dels ous, el finançament singular.
Artur Mas, clau en les negociacions amb Zapatero
El president Mas, que aleshores era cap de l'oposició, va ser clau en la redacció de l'Estatut, sobretot del text que va sortir el 2006 acordat amb el govern liderat per José Luis Rodríguez Zapatero. "A nosaltres, encara que no ens hauria d’haver tocat, el vam negociar amb el PSOE. Ens vam sortir, tot i que no com hauríem d’haver volgut perquè vam haver de retallar part del que havia sortit del Parlament de Catalunya i allò va ser dolorós", explica Mas, que, en declaracions a El Nacional.cat, acusa Zapatero "d'incomplir" el que va dir en campanya de donar suport a l'Estatut que sortís de la cambra catalana. Mas assegura que va entomar aquella negociació amb un "excés de sentit de responsabilitat" i assegura que els socialistes els van posar en un cul-de-sac perquè "no volien Maragall com a interlocutor".
Artura Mas defineix com a "míssil que queia a la línia de flotació del vaixell que es deia de l'Estatut d'Autonomia" la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut. "Nosaltres no podíem fer res en la qüestió del TC, que estava barallat internament, hi havia places vacants i membres recusats", reflexiona Mas, que considera que era un tribunal "molt deslegitimat" i "teòricament" amb majoria progressista. Mas fa autocrítica en com es va gestionar el pacte de l'Estatut a Madrid, ja que, "com sempre", hi va haver una competència entre els partits catalans per veure qui negociava millor, en comptes de fer-ho tots junts.
Amb tot, l'exlíder de CIU explica que "es va intentar molt" d'incloure el PP català en el pacte de l'Estatut. "En sóc testimoni directíssim. Vaig parlar moltíssim amb Josep Piqué", subratlla el president, que creu que el PP, "sobretot l'espanyol, tenia altres interessos". "Van identificar que era una pedra a la sabata per a Zapatero. Com passa ara, el seu objectiu era únicament treure els socialistes de la Moncloa a qualsevol preu", afirma Mas, que creu que van utilitzar l'Estatut com a eina i recorda com Zapatero va guanyar les eleccions posteriors al 15-M. "No van pair bé aquella derrota i, aleshores, posen totes les bateries en contra per treure Zapatero de la Moncloa", reflexiona Mas, que recorda que hi ha articles de l'Estatut "idèntics" als d'Andalusia o València. Així mateix, el president creu que sense aquesta sentència "no hi hauria hagut la majoria social a Catalunya per començar un camí cap a la independència". "En el moment en el qual s’ho carreguen, provoca una reacció ciutadana de gran intensitat, com són les grans manifestacions", recorda Mas, que creu que és un dels principals factors que provoca el procés.
Ridao lamenta la manca d’autocrítica
Un dels protagonistes, sens dubte, de la redacció del “nou Estatut” va ser Joan Ridao, qui va ser-ne ponent. Quan es va fer pública la sentència era portaveu de la formació a Madrid i secretari general del partit, que estava a punt de patir una gran patacada i de fer el relleu pacífic cap a Oriol Junqueras i Marta Rovira. Per a ell, la sentència del Constitucional no va ser una sorpresa, ans al contrari, per la quantitat de filtracions que s’havien produït durant els quatre anys que va durar la deliberació des que el PP havia presentat el recurs. Ridao, però, també lamenta "l’excés de càlcul egoista per part d’algunes forces polítiques i també de l’Estat, tant per l’hostilitat de la dreta política, però també per la inhibició d’alguns sectors progressistes i liberals”. “No va ser un quadre bonic al final del procés. La sentència va ser una clatellada i el punt final, però l’Estatut venia molt llastat i condicionat per la part catalana i per part dels pactes amb el PSOE”, reflexiona, en referència a l’acord del gener del 2006 entre Mas i Zapatero. Per això, retreu que, tot i que era lògic carregar totes les culpes sobre “un tribunal polititzat, amb una configuració obsoleta i contaminat”, considera que va mancar autocrítica des de Catalunya.
El que sí que va suposar la sentència, a parer de Ridao, és l’inici del procés d’independència, que a partir de la manifestació del 10 de juliol es va començar a accelerar i els esdeveniments es van succeir ràpidament un rere l’altre fins a l’octubre del 2017. “No va ser l’únic, però sí que va ser el més important”, indica, fent referència també a altres factors que feien que hi hagués una “situació de cabreig col·lectiu”, com ara la crisi econòmica que ja començava a fer estralls. “Va ser la prova del cotó federal”, argumenta Ridao, ja que amb la sentència del Constitucional es va quedar demostrat que no hi havia possibilitat de reformar l’Estat. “Reformar la Constitució era impossible i vam decidir reformar l’Estatut. Si això fracassava, era obvi que es volaven totes les vies”, sentencia en declaracions aquest diari.
Les diferències entre el PP de Rajoy i el PP català de Piqué
El Partit Popular, aleshores encapçalat per Mariano Rajoy, va fer una campanya molt dura contra l’Estatut de Miravet, fins al punt que va ser qui va portar el recurs al Tribunal Constitucional -juntament amb l’aleshores defensor del poble espanyol, el socialista i exministre, Enrique Múgica-. De fet, fins i tot va recollir un total de 4 milions de firmes contra la norma aprovada pel Parlament de Catalunya i el Congrés dels Diputats l’any 2006. Tanmateix, l’aleshores Partit Popular català, liderat per Josep Piqué, ho va haver de fer tot plegat a contracor. Piqué, que estava intentant impulsar un PP vinculat al catalanisme, va formar part de la ponència de l’Estatut a la cambra catalana, juntament amb el també traspassat Francesc Vendrell.
Els populars catalans, en un clar xoc amb la direcció estatal de Mariano Rajoy, van intentar marcar perfil, fins al punt que el vot en contra a l’Estatut que va sortir del Parlament de Catalunya va suposar un fracàs personal per a Piqué que, durant els 19 mesos que es va allargar el procés de tramitació del projecte, va intentar sense èxit que es redactés en termes que li permetessin abstenir-se i que els seus caps a Madrid no ho interpretessin com una deslleialtat. De fet, un exemple clar d’aquesta tensió és quan el llavors secretari general del PP, Ángel Acebes, va assegurar que ETA "tutelava" l'Estatut. Un pronunciament que va contestar Josep Piqué, afirmant que estava “convençut que el procés estatutari a Catalunya, que nosaltres critiquem, té una dinàmica pròpia completament independent i separada del procés basc, afortunadament".
"L'Estatut sobrepassava la Constitució"
Una de les persones que coneixia molt de prop Josep Piqué és l’actual secretari general del PP català, Santi Rodríguez -tots dos comparteixen lloc de naixement: Vilanova i la Geltrú-. Rodríguez, que ara és diputat al Congrés i és un dels homes de confiança de Núñez Feijóo, admet que amb la recollida de firmes “es va voler portar al carrer un debat que no necessàriament havia de ser al carrer”. “No es va gestionar encertadament”, admet Rodríguez en declaracions a El Nacional.cat, des d’on reconeix que no va tenir cap efecte pràctic positiu. Ara bé, Rodríguez subratlla que la recollida de firmes “no era contra Catalunya” i assegura que des del PP es considerava que l’Estatut “sobrepassava la Constitució”. “Vam canviar un Estatut de consens per un Estatut de part i això no és mai positiu”, opina el dirigent popular, que ho compara amb la Constitució del 78’ que sí que va ser de “consens”.
Rodríguez explica que va viure la sentència del Constitucional d’ara fa 15 anys amb “normalitat” i “naturalitat” i assegura que ja des d’un bon començament de l’Estatut “no s’anava pel bon camí”. “Vam començar malament amb el pacte pel Tinell que era excloure el primer partit d’Espanya. L’Estatut es va tramitar sense escoltar el PP al Congrés ni a Catalunya”, reflexiona Rodríguez, que insisteix que es van impulsar propostes que estaven “fora la Constitució”. Sobre l’impacte que la sentència va tenir al procés independentista, el dirigent popular discerneix de la tesi dels nacionalistes catalans i considera que el seu inici va ser durant el Pacte del Tinell (el primer tripartit) i el dia que el president Mas va arribar al Parlament amb helicòpter arran del 15-M. “El 2011 i el 2012 Mas aprova els pressupostos amb el PP i, aleshores, amb la situació econòmica de crisi que hi havia, va haver d’afrontar amb les conseqüències. I aleshores tira endavant amb el concert econòmic” opina Rodríguez, que insisteix a lamentar que es passés d’un Estatut amb el suport del 90% de la societat catalana al del 35%. “Va provocar una divisió important de la societat”, conclou.
Per al desè aniversari de la sentència de l’Estatut, El Nacional.cat va poder entrevistar l’exdiputat del PP català Francesc Vendrell, qui, durant la tramitació de l’Estatut, va ser la mà dreta de Piqué i un dels ponents del redactat. Vendrell assegurava que la responsable de política autonòmica del PP, Soraya Sáenz de Santamaría, que amb els anys seria vicepresidenta del Govern, va argumentar que l’enfrontament amb l’Estatut donava al PP vots a Espanya. De fet, Vendrell va acusar Santamaría d’ordenar que no quedés rastre de la intervenció del PP en la ponència. ·Gràcies als lletrats del Parlament vam fer una trampa, consta que hi vam participar. I vam continuar sent-hi, a pesar de les ordres. Per sort, el PP tenia un president (Rajoy) una mica passota i això donava un cert marge de maniobra”, ironitzava. Ara bé, tampoc va fer una valoració negativa de la sentència de l’Estatut, ja que creia que l’error va ser recórrer la nova normativa sortida del Congrés. Va faltar la voluntat política”, lamentava.