El PP de Catalunya, liderat per Josep Piqué, va ser l’únic partit del Parlament que va votar en contra de l’Estatut quan es va ratificar al ple. Piqué apostava per imprimir un perfil moderat a aquesta formació a Catalunya i va participar en tots els tràmits d’elaboració del text des que el 2004 els populars es van incorporar a la ponència redactora. Això no obstant, els tres anys de tramitació s’havien convertit en un pols constant amb la direcció estatal d’un PP cada cop més agressiu.

Així ho recorda Francesc Vendrell, el qui va ser mà dreta de Piqué i un dels ponents de l’Estatut al Parlament. Aleshores ocupava la vicesecretaria general del coordinació i acció política del PP de Catalunya.

Vendrell, que el 2007 va abandonar tots els càrrecs després que Piqué renunciés davant l’enèsima desautorització pública de la direcció estatal, assegura que la responsable de política autonòmica del PP, Soraya Sáenz de Santamaría, que amb els anys seria vicepresidenta del Govern, va argumentar que l’enfrontament amb l’Estatut donava al PP vots a Espanya.

La frase de Soraya és textual: Això ens dona vots a Espanya

Santamaría hauria ordenat, segons explica, que no quedés rastre de la intervenció del PP en la ponència. “Gràcies als lletrats del Parlament vam fer una trampa, consta que hi vam participar. I vam continuar sent-hi, a pesar de les ordres. Per sort el PP tenia un president una mica passota i això donava un cert marge de maniobra”, ironitza tot i recordar que les pressions van ser constants. Igualment, recorda la indiferència amb què els van rebre al Congrés els seus companys de partit. “No ens van ni saludar. Aquestes eren les relacions”, explica.

Tensió amb CiU

Vendrell, però, reparteix també responsabilitats dins del Parlament. “Un dia del mes de maig, abans de posar la proa definitiva a l’Estatut que semblava encallat i que no sortiria del Parlament, Pasqual Maragall ens va cridar al seu despatx i ens va dir tinc: tinc un problema molt greu: l’Artur [Mas] m’ha posat com a condició que ell només votarà a favor d’un Estatut que no el pugui votar el PP. Això també és veritat i amb aquestes cartes es va jugar. Des de l’inici es va fer tacticisme amb l’Estatut, per part del PP i de CiU. Hi va haver bona voluntat per part del partit socialista, equivocada, però bona voluntat”.

Vendrell valora que l’Estatut va intentar que s’acceptés el fet diferencial de Catalunya que el cafè per a tots havia esborrat a la Constitució i que es va provar d'“arreglar la relació especial de Catalunya amb la resta d’Espanya”.

Aquell 28 de juny del 2010 va conèixer la sentència per la ràdio i no en fa una valoració negativa, perquè pensa que, en realitat, l’error va ser recórrer el text, que considera que era bo quan va sortir del Congrés. “Va faltar la voluntat política”, lamenta i descriu el recurs com “l’escenificació d’un disbarat polític”

Tot plegat va desembocar en un trencament entre Catalunya i Espanya, a parer del qui va ser ponent del PP. “Es va crear una expectativa, una il·lusió, que es podia fer una cosa, la societat s’ho va creure. No ho critico. El que es volia fer era correcte. Però, aquesta desil·lusió, aquest desengany ha anat portant aquest tensió i, en el fons, a no baixar del tacticisme”, conclou.