L'estat Espanyol està perdent de nou això que en diuen la batalla del relat en el conflicte català. L'arrest del president Carles Puigdemont a Alemanya posa de nou Catalunya a l'agenda europea i posarà a prova la cohesió sobre el concepte "estat de dret" entre els membres de la Unió Europea (UE), a més de passar examen de les relacions entre els estats alemany i espanyol.

És l'anàlisi que fa el corresponsal de The New York Times, Raphael Minder, aquest dimarts. Per a Minder, el govern espanyol vol guanyar el conflicte als tribunals i es frega les mans tot imaginant Puigdemont empresonat i davant el jutge. Aquesta victòria, però, li pot sortir per la culata si la conseqüència és que aquest judici "galvanitza el moviment separatista i allarga una disputa que amenaça la cohesió territorial d'Espanya".

La novetat és que no fa ni 24 hores que el mateix Minder deia, en una piulada, que Puigdemont "més aviat ha fracassat" en el seu propòsit de portar el cas de Catalunya al cor d'Europa, perquè la UE "li ha tancat les seves portes". Ara ha de dir altra cosa. En aquella piulada, de cua, també avançava l'argument que modula aquest dimarts: "el poder judicial espanyol està fent de[l cas de] Catalunya un afer jurídic genuïnament europeu":

El corresponsal, com altres col·legues seus a Madrid i altres mèdia europeus, insisteix en la seva línia d'interpretació tradicional: des del 2012, els polítics a Madrid i a Barcelona es discuteixen i no negocien. Tot plegat, explica, "ha permés que una disputa inicialment centrada en la demanda catalana d'un millor tracte fiscal es transformés en un repte secessionista". El primer responsable de tot plegat, diuen Minder i els altres, és el govern espanyol de Mariano Rajoy, que insisteix en tractar el conflicte "com un problema de compliment de la llei en comptes d'un afer polític".

Minder no està sol. És, si fa no fa, la posició del diari londinenc The Times en la seva editorial de dilluns passat: l'independentisme existeix com a proposta política que "el govern espanyol només ha gestionat (...) amb imprudència, mandra i un desig aparent de transformar una situació difícil en una altra de molt pitjor". Una cosa semblant deia Nikolas Busse, editorialista del també conservador i influent Frankfürter Allgemeine Zeitung, i Thomas Urban, el corresponsal del Süddeutsche Zeitung, diari liberal de referència. Una altre patum del periodisme d'aquell país, Jakob Augstein, del setmanari Der Spiegel, s'ha afegit al cor en la columna "Asil per a Puigdemont!". Etcètera.

...i no són indepes

Tot és pitjor si se sap que cap d'aquests periodistes i capçaleres són favorables a l'independentisme, al contrari. En realitat resten sorpresos de la (in)capacitat de l'estat espanyol de fer-se càrrec del seu principal problema i d'actuar amb seny i proporció. La seva tendència és dir que Espanya actua forassenyadament i alguns es pregunten si la UE no hi hauria de mediar i/o si l'estat espanyol no ho faria millor deixant de banda la repressió judicial. Libération fa un bon resum dels últims esdeveniments i parla d'un "estat brutal".

Altres ho diuen indirectament, com els que es queixen que la incompetència del govern Rajoy trasllada a Europa la indesitjada tasca de resoldre el cas. Una mostra només, aquest editorial de l'Irish Times ("Catalunya, un dilema per Alemanya"). Una altra, aquesta crònica del gran diari conservador francès Le Figaro ("L'arrest de Puigdemont amoïna Alemanya"). Una més: doble pàgina al rellevant setmanari comunista italià Il Manifesto, amb el comentari de Marco Bascetta ("La guerra de Madrid per via judicial"). A la columna de Charles Bremner a The Times de Londres...

És per tot arreu. També en aquest acudit de Chapatte al diari suís Le Temps (sort que no li ha encarregat The New York Times, on hi col·labora sovint):

CHAPATTE

"Aviam si la petició de Madrid és compatible amb el dret alemany..."

"Espanya està creant una situació on es demana als jutges europeus, i no als seus polítics, que la resolguin", raona a The New York Times Sergi Pardos-Prado, professor de política a la Universitat d'Oxford. "En un moment en què la UE necessita més legitimitat i tornar a connectar amb els seus ciutadans... [aquesta manera de fer] no sembla la d'un projecte distant i tecnocràtic?", conclou.

La UE, a més, no passa pel seu millor moment. El context és "especialment combustible", com diu Minder. Europa s'enfronta al Brèxit, al rampant populisme a Itàlia, Txèquia i Eslovàquia, a la inquietud dels sindicats francesos per les reformes de Macron, a les rascades entre Brussel·les i els governs autoritaris d'Hongria i Polònia i a l'enfrontament diplomàtic amb Rússia. Per paga, Alemanya tot just acaba d'estrenar una altra Gran Coalició entre democristians i socialdemòcrates, el govern que ningú no volia.

Entre els periodistes que no s'estan d'intervenir amb més o menys tallant hi figuren noms de prestigi: Gideon Rachman, el cap d'opinió internacional del Financial Times; Eva Giovannini, reportera internacional estrella de la RAI; Jean Quatremer, l'ubercorresponsal de Libération a Brussel·les; Ferruccio de Bortoli, exdirector del Corriere della Sera i de Il Sole/24 Ore; Mark Seddon, corresponsal a l'ONU d'Aljazeera; Tobias Buck, corresponsal del FT a Berlín (i abans a Madrid); John Lee Anderson, reporter suprem de la revista The New Yorker; Concita de Gregorio, de La Repubblica, la periodista més influent d'Itàlia; Guy Hedgecoe, a Madrid per la BBC i Politico. De tot arreu i de tots colors:

Dues enquestes per reblar el clau, indicatives, una més científca que l'altra. La primera és de la casa de sondejos alemanya Civey. Pregunta "Alemanya ha d'entregar Puigdemont?". El 57% dels 5.047 enquestats entre ahir i avui diuen que no.

Per contextualitzar, l'11 d'octubre del 2017 (quina data: un dia després de la declaració/suspensió de la independència), Civey havia preguntat, en enquesta lliure i oberta, "Voleu que Catalunya es declari independent d'Espanya i tingui el seu estat propi?". Van respondre 41.275 persones, el 60,6% dels quals deien que no. Aquest dimarts, el diari Süddeutsche Zeitung en publicava una altra, oberta, entre els seus lectors (hores d'ara ja l'han despenjat de la web). Dels més de 150.000 (són molts!) que hi van respondre, el 73% també responia que no.

Encara menys científic, però igualment revelador, és la conversa del públic alemany sobre Catalunya. Els comentaris dels lectors dels dos principals diaris seriosos tampoc no deixen Espanya en bon lloc, encara que Carles Puigdemont no sigui sant de la seva devoció.

El parte de guerra

A Espanya, entretant, la profunditat i el to de les anàlisi sobre el cas són altres, més a prop del gènere parte de guerra, peces de picar-se molt el pit, menysprear Puigdemont i associar l'independentisme al terrorisme. Sense gaire dissimul i menys dades encara.

Una mostra, i amb aquesta n'hi ha prou, és "Junts per Estremera" a El País. Arrenca així: "La justícia alemanya té a les seves mans la possibilitat de crear el partit que acabarà amb el procés: Junts per Estremera, amb l'ajuda inestimable dels antisistema de la CUP", on parla de que cal evitar "incendiar els carrers amb enfrontaments que només porten a l'abisme". El que hi ha entremig no és difícil d'imaginar ("nefastos", "prófugos", "fugados", "rebelión", etcètera). Això: un parte de guerra en l'estil del que es va fer famós a l'abril del 1939. L'autor de la cosa va tornar a El País al 2015. Els deu anys anteriors havia treballat com a director de comunicació del BBVA i de portaveu de la Casa Reial en temps de Joan Carles I. Tot en ordre.