Escampar la sentor de claveguera a banda i banda de l’espectre polític sembla ser el fil conductor de les portades de la premsa (impresa) antigovernamental  madrilenya. Tot és la mateixa porqueria, vénen a dir. Si el govern de Mariano Rajoy el va tombar la corrupció lligada al finançament del PP, es tracta de presentar el de Pedro Sánchez com una colla d’incompetents, de llanuts, de negats. Tots són iguals! Posem-hi remei! Eleccions, eleccions, eleccions! Que serveixin per girar full, per clavar una puntada a la llauna rovellada carrer avall, per amagar tot el femer sota la catifa.

Nota al marge: la ministra de Justícia està desfeta, si hem de fer cas de les fotografies d'ella que trien els diaris –i potser no és mala fe: no és fàcil, aquests dies, trobar-la de millor aire.

EM

ABC

LR

És molt tendra, en canvi, la inquietud que l'ABC i La Razón mostren per l'afebliment del prestigi i etcètera de jutges i fiscals espanyols, arran d'aquesta història abominable, explicada per la ministra del ram, sobre uns jutges i fiscals espanyols fent el salt amb unes menors mentre eren de viatge, diu que per feina, a Colòmbia –país que acaba de visitar Pedro Sánchez, by the way. Ui sí, pobrets jutges i fiscals. Quina pena.

Forcadell vs Pastor

El xou permanent de les Corts espanyoles fa pensar, per contrast, en el Parlament de Catalunya. Diuen que està tancat –d’aquí el hashtag #ParlamentCerrado que corre pel Twitter dels nostres pecats. No serà que la política (sic) que es fa al Congrés i al Senat té conseqüències pitjors que la que suposadament no es fa al Parlament (imaginàriament) tancat?

També fa pensar en Carme Forcadell, la presidenta del Parlament empresonada. Aquesta setmana, la col·lega de Forcadell al Congrés, la popular Ana Pastor, en el tràmit de la peculiar esmena socialista que desbloquejava l’aprovació dels pressupostos del 2019, s’ha negat a demanar-ne el dictamen dels lletrats i també a portar-la a la votació del ple.

Aquests pressupostos inclouen un augment de la despesa de 6.000 milions aprovat per misericòrdia de la UE, i al que l’estat espanyol hauria de renunciar (no pensis qui ho acabarà pagant, que t’agafarà un mal).

El contrast entre el que va fer Forcadell i el que ha fet Pastor és colpidor. I ningú no en parla.

Pastor va cuinar el bloqueig a la Mesa del Congrés (on tenen majoria PP i Cs), contra el criteri de la mesa de la comissió de Justícia, tot i que són unes quantes les sentències del Constitucional que donen preferència als dictàmens de les anomenades “meses petites”, les de les comissions legislatives, sobre la “mesa gran” del Congrés. Pastor i els seus aliats hauran pensat com diu la dita espanyola: de lo que a mí no me gusta, que nadie coma.

Potes tortes

En un editorial, El País acusa al PP i Cs “d’impedir governar a qui està legítimament en l'exercici del poder”, de “bloquejar les institucions” i “d’estimar-se més un país desgovernat abans que el governin altres”, etcètera. Potser aplicaran aquests mateixos criteris per avaluar al Parlament de Catalunya. Ho tenen fàcil: els protagonistes del bloqueig són els mateixos.

Potser El Mundo s’adona que aquesta cacera de ministres envileix les mateixes institucions que volen defensar i, per compensar, presenten un altre focus de soroll i escàndol: l’actuació dels Mossos d’Esquadra l’1-O. Des de dimecres, aquest diari emparella les tribulacions del govern socialista amb peces que mostren el desplegament de la policia catalana com una operació ridícula, deliberadament fallida, una simulació criminosa.

Aquesta pretesa “investigació” té dues potes tortes, però. Una, que la seva font són els informes que la policia espanyola i la Guàrdia Civil van fabricar a mida per inculpar als Mossos –la versió dels quals mai apareix, esclar.

L’altra, que està signada pel mateix periodista que ha escrit, entre d’altres, pufos com el del fals compte corrent de l’anterior alcalde de Barcelona.

El seu grau de credibilitat és el que és, però segur que fa l’efecte de mantenir escalfada l’animadversió al procés com a causa de tots els mals de la pàtria, això que l’exministre socialista Jordi Sevilla ha descrit –quina barra– la fractura de nuestra convivencia constitucional. Només li ha faltat afegir que nos hemos dado.

Naturalment, l’editorial d’El Mundo va per aquí. El Estado, ausente de Catalunya, es titula. Té gràcia, aquesta lamentació, en vigílies del primer aniversari de l’1-O, que deu ser la mena de presència de l’Estat a Catalunya que els complau.

Ah, ja que hi som, aquest mateix dimecres, la comissió parlamentària del ram ha aprovat apujar les pensions d’acord amb la inflació (l’IPC), tot advertint que aquesta fórmula esgotarà el sistema en deu anys. Res. Les pensions. Una fotesa. Un no res. Las cosas que importan a la gente. Almenys el diari governamental obre la portada amb l’afer.

EP

Foto: la Cloaca Maxima (en llatí “la claveguera més gran”) era una gran construcció per evacuar aigües residuals de Roma. Va ser aixecada al final del segle VI aC, en temps dels últims reis de Roma, Tarquini Prisc o Tarquini el Superb, amb tècniques d'enginyeria dels etruscs.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat

José Antich
Editorial La ferum de l'Estat José Antich