Pedro Sánchez i Emmanuel Macron han signat aquest dijous a Barcelona un tractat d’amistat i cooperació de 24 pàgines on s’hi diu que proveiran plegats perquè Europa sigui el continent dels teus somnis. Els diplomàtics en diuen un “marc general d’actuació”, és a dir, un document tan esbravat com una ampolla de Vichy oberta fa un mes. No només no concreta res de res. És que les concrecions que se’n poden derivar poden ser avui aquesta i demà la contrària. Fum i miralls. Els diaris en fan títols altiloquents, teatrals, pomposos, amb un verb indigest de tan ampul·lós, expressions sense substància que es veu d’una hora lluny que van plenes de no res. “Espanya i França es conjuren per anar a l’una a Europa”, proclama l’Ara. “Macron i Sánchez s’alien en un moment ‘crític’ per a la UE”, celebra El País. “Amics per Europa”, s’extasia El Periódico. “Sánchez i Macron s’alien a Barcelona per una Europa més sobirana”, fantasieja La Vanguardia.
Aquells títols responen més a les ganes que tenen els diaris de quedar bé i tapar-se les pròpies vergonyes. Han generat tanta expectació sobre la cimera i li han dedicat tants recursos que ja no en poden parlar en termes reals, veraços, fidedignes, autèntics. Cal que la cimera sigui un èxit sí o sí. El resultat és que escriuen i fotografien molt per sobre de les possibilitats de l’acord i seguint les línies preparades des de la Moncloa. Un tractat que és tot just una moixaina ha d’equiparar-se al de Versalles, al de Roma, al de París. No pot aparèixer com un fet inane. Què diran, si no?
Agafa’t dos afers en què l’amistat i la cooperació hispanofrancesa o francoespanyola afecten qüestions de substància per a Catalunya. Un, la connexió ferroviària, vital per al corredor mediterrani. França es compromet fer inversions per enllaçar la seva xarxa, però no concreta en què ni quan. Els dos estats, en fi, han acordat que en tenen ganes. Tot és tan vague i vaporós que Pedro Sánchez, en la presentació, va parlar del corredor mediterrani i del corredor atlàntic com de dos bessons, cosa irreal amb les xifres a la mà: les regions mediterrànies suposen el 51% de les exportacions espanyoles i el 50% del turisme estranger. La línia ja acumula dues dècades de retard, però si ja estigués operatiu suposaria duplicar les exportacions, segons preveu la Unió Europea. Moltes gràcies, presidente, prèsident.
Un altre afer és la llengua catalana, geogràficament escampada pels estats espanyol i francès. Seria lògic dir-ne alguna cosa al Tractat de Barcelona signat a Barcelona, més encara quan és una petició específica del president Aragonès. Doncs res. Ni per quedar bé. No hi ha cap esment a la llengua catalana en el document, que sí que parla de potenciar l'ensenyament del castellà i del francès en els respectius territoris. És ben bé el que deia l’excel·lent filòleg Joan Solà al Parlament l’any 2009: “[A Espanya] el castellà [és] sobirà, indiscutible, obligatori, amb drets il·limitats. Les altres llengües [són] subordinades, inferiors, voluntàries, vergonyants”. Tant és així que el Tractat de Barcelona —de Barcelona— ni l’han traduït al català.
A mitjans de la dècada de 1950, l’escriptor Kurt Vonnegut —el de la novel·la Escorxador Cinc, sobre el despietat bombardeig aliat de Desden del 1945— va ser contractat per Sports Illustrated, la famosa revista estatunidenca. El primer dia, el cap de redacció li va demanar que escrivís una peça curta sobre un cavall que havia saltat per sobre d'una tanca per fugir del Derby de Kentucky, la competició hípica més famosa del país. Vonnegut es va quedar mirant el paper en blanc tot el matí. Finalment, va escriure: “El cavall va saltar la puta tanca”, va entregar el paper al seu cap i va renunciar a la feina. Doncs això. Els presidents van signar el putu tractat.
