Van les portades d’aquest dijous cada una pel seu compte, en un d’aquells dies estranys en què cada diari tria una notícia diferent per obrir la primera pàgina. Només hi ha unanimitat en destacar la victòria abassegadora de la selecció espanyola de futbol, set a zero contra Costa Rica, un debut mundialista mai vist. Aquí tots els diaris coincideixen: és un equip de jugadors joves, amb permís de Sergi Busquets i Jordi Alba. Ja és prou com els diaris espanyols no remarquen la presència del Felip VI a la llotja de l’estadi qatarí i aprofiten l’avinentesa per fer propaganda del rei talismà —o qualsevol altra llagoteria— que serveixi per afluixar l’extravagància de l’única testa coronada que ha viatjat a Qatar. Les altres cinc monarquies amb equips presents a la competició no hi seran per no barrejar-se en les polèmiques sobre la violació de drets humans a l'emirat i la mort de més de sis mil treballadors en la construcció dels estadis del Mundial de futbol. Les portades han fet silenci sobre la presència de Felip VI en el campionat.
Tampoc no es dona gran relleu a la decisió del Tribunal Suprem britànic de negar al parlament escocès capacitat per convocar un referèndum d’independència sense l’acord i el permís del parlament i del govern britànics. La Razón procura vendre aquest peix com una lliçó a Catalunya i torna a fer servir l’expressió “órdago independentista”, ara aplicada a Escòcia perquè tu facis la connexió tot solet. L’Ara simplifica massa i fa entendre que es veta un segon referèndum. No. Ho explica bé El País, més assenyat i precís, en explicar que el veto judicial afecta a un referèndum unilateral, no a qualsevol altre. Els altres diaris catalans que toquen la qüestió posen el focus sobre els propers passos del govern independentista escocès: mantenir-se dins la legalitat i donar caire plebiscitari a les següents eleccions, potser deixant el referèndum com a únic punt del programa electoral, de forma que quedi clar què es vota.
El silenci de les portades de Madrid és també eixordador pel que fa a l’absolució dels membres independentistes de la Mesa del Parlament que presidia l’ara conseller d’Empresa, Roger Torrent. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ve a dir que el Tribunal Constitucional no va deixar clara la seva intenció ni l’obligatorietat de seguir les providències que havia dictat per instar la Mesa a impedir que la Cambra debatés sobre la monarquia a Espanya o el dret d’autodeterminació. Una formalitat, vaja. Dit d’una altra manera, si el Constitucional hagués redactat els papers amb més traça i qualitat s’hauria pogut empaperar a Roger Torrrent, Josep Costa, Eusebi Campdepadrós i Adriana Delgado. Té gràcia, perquè sembla que els magistrats que s’han pronunciat per l’absolució hagin fabricat els arguments ad hoc per no comprometre als acusats ni reconèixer la sobirania del Parlament per discutir allò que li sembli bé, com és costum a les democràcies normals i normalitzades. Tot això és molt complicat de posar en un títol de dotze o quinze paraules, esclar, però a la vista del què hi havia en joc potser valia la pena fer l’esforç.
