Totes les portades obren aquest dijous amb el pacte sobre la llei de l’amnistia acordat entre el PSOE, Junts i ERC. Les primeres pàgines del Trio de la Benzina ho interpreten com una cessió més de Pedro Sánchez, a qui presenten derrotat per Carles Puigdemont. Una prova més que al búnquer mediàtic espanyol el treu de polleguera la perspectiva que el president deixi de ser un exiliat i torni a fer vida normal —la que ell es triï, com tothom—, i la por que torni a presentar-se a les eleccions. Oimés, El Mundo aconsegueix aplegar en la mateixa frase “Sánchez”, “Puigdemont” “amnistia”, “crisi” i “corrupció”. És un nou rècord. Fa riure perquè la relació entre aquests conceptes és tan forçada que faria per a un joc —podria anomenar-se “Titula com El Mundo”— que exigiria mantenir el primer sintagma de la frase i, per cada sintagma afegit, el jugador guanya un punt. Per exemple: “Sánchez dona a Puigdemont amnistia total… (aquest seria el sintagma fix) …en plena disputa de la Champions”; “…en plena sequera”; “…en plena celebració de la fira Arco”; “…en plena celebració de les primàries als EUA”; “…en plena ofensiva israeliana a Gaza”; “…en plena festa major de Villalpando”. Etcètera. A l’inrevés seria més complicat perquè la frase resultaria confusa: “El Madrid avança en la Champions en plena crisi de corrupció”; “El rei inaugura Arco en plena crisi de corrupció”; “Trump guanya la nominació republicana en plena crisi de corrupció”. Queda clar que aquesta segona variant del joc no funcionaria fora, potser, de l’últim títol.
Els altres diaris informen del fet (el pacte) en comptes de dir-te què has de pensar. També hi ha una gradació, però. El País prova de fer veure que no n’hi ha per tant, que el terrorisme, la traïció, la malversació i etcètera, no han desaparegut, sinó que es referencien a “les normes europees”, com si això no deixés mal parada la justícia espanyola —lleis i jutges alhora. La portada d’El Periódico fa cara de pòquer i es limita a consignar l’acord amb un verb amb un xic de color (“desbloquejar”). L’Ara també sembla fred i oficinesc, però fa present que no és una notícia qualsevol pel cos tan gran del títol —que les lletres són més grosses que d’habitud, vaja—, perquè l’edita sobre un fons blau, com els senyals de les autopistes, i perquè fa arrencar l’editorial en portada, inserint-ne el primer paràgraf a sota de la notícia principal. Un detall de la portada d’aquest dijous, però, retrata l’Ara i la seva trajectòria des de l’octubre del 2017: anomenar en l’avanttítol “desjudicialització” a la fi de la repressió de l’independentisme que suposa l’amnistia.
L’editorial de l’Ara parla “d’un acord històric” —segon dia seguit que el diari qualifica un fet amb aquest epítet—. També que “permetrà mirar endavant”, una forma elegant d’interpretar la cosa que contrasta amb la versió més barroera de La Vanguardia, per a qui l’acord per l’amnistia “deixa enrere el procés”. Aquesta expressió és com la cara d’alleujament i el sospir de descans que fa algú en acabat de tancar la porta a una visita inoportuna i pesada que feia massa temps que era a casa. El que en realitat “deixa enrere” l’amnistia, però, és la persecució policíaca i judicial a què s’ha sotmès a milers de persones pel sol fet de ser independentistes i demostrar-ho —i això inclou l’activista madrileny Daniel Gallardo, tan imaginativament incriminat i condemnat. Res en la informació de La Vanguardia explica per què l’amnistia “deixa enrere el procés”. Tampoc hi ha un editorial que ho raoni perquè, com sempre que venen mal dades o la cosa es complica, La Vanguardia s’espera a veure què diuen els altres. L’únic que ho afirma és el director del diari en les dues últimes línies del seu bitllet de la pàgina 2, on afegeix que “ara no hi ha lleis de desconnexió, ni declaracions d’independència. Hi ha diàleg”. Vaja. Com si l’independentisme no ho hagués provat tot abans de les lleis de desconnexió i la declaració d’independència i al “diàleg” només hi estigués obligada la, diguem-ne part catalana. Alguns diran que és mala llet o que se li noten massa les ganes de girar full. Altres pensaran que a La Vanguardia se li escapa pel títol de portada el mal humor amb què ha encaixat l’anomenada Dècada Sobiranista, que tantes estones agres li ha fet passar en deixar despullades les limitacions del diari per interpretar la societat de la qual encara és considerat referència.
