Res millor que explicar les coses amb tota la informació a mà. Res pitjor que emetre judicis terminals amb informació incompleta o parcial. El Periódico prova avui que el fiasco de la candidatura olímpica Catalunya-Aragó pels Jocs Olímpics d’Hivern del 2030 és responsabilitat directa i única del president d’Aragó, Javier Lambán. Ho demostra el contingut d’uns àudios on els tècnics del govern aragonès expressen el seu acord amb la proposta del Comitè Olímpic Espanyol i l’oferta del Govern de la Generalitat sobre l’organització i el repartiment de les proves de l’esdeveniment esportiu. Tenir la informació els permet assenyalar la tossuderia anticatalana de Lambán, que s’ha sortit amb la seva i ha fet fracassar un projecte que volia gairebé tothom —especialment els ciutadans de les comarques que l’havien d’hostatjar—. En canvi, El País titula “Fracàs olímpic de Catalunya i Aragó”, tot assignant les culpes “als desacords de les dues comunitats”. Aviam. El mateix president del COE, Alejandro Blanco, en explicar la renuncia a presentar la candidatura pels Jocs, ha carregat contra la repataneria de Lambán. El fracàs és olímpic, sí, però d’El País, que ha emés el seu veredicte des de les altures del seu Sinaí sense saber la meitat del que ha passat, a més d’ignorar deliberadament el que fins ara se sap de les maniobres i martingales del singular president aragonès. Fa una mica de vergonya veure com el diari dels boomers progres s’agafa al recurs de repartir les culpes. Ja se sap que carregar els neulers a Catalunya sempre és bona solució per treure’s les puces de sobre i dissimular la pròpia mandra, incompetència o mala llet.
Això d’El País d’aquest dimecres és un altre exemple del que Joan Sales, l’autor d’Incerta glòria, explicava en una carta escrita des del front de guerra al seu amic i poeta Màrius Torres, el 8 de maig del 1937. Sales parla dels Fets de Maig a Barcelona, de la guerra civil en general i de com Catalunya en pagarà el preu més alt perquè la faran responsable del conflicte tot manipulant els fets perquè encaixin en una història prèviament escrita. “[…] Sospito —escriu— que no n’arribarem a entendre res mentre algun historiador genial no inventi un nou mètode, el del «filldeputisme històric»; cada vegada estic més convençut del paper que en molts esdeveniments, que altrament resultarien incomprensibles, han jugat els agents dobles, els provocadors, els personatges més sòrdids i més tèrbols, els fills de puta de tota mena en una paraula”. Doncs ja està tot dit. Massa ben dit. Tu sabràs com aplicar-ho bé en el cas que avui ens ocupa. Una altra prova —circumstancial o interpretativa, si vols— que el fiasco olímpic és cosa pròpiament espanyola és que els diaris del Trio de la Benzina no en diuen res a les seves portades. Mira. Entre contar mentides o amagar-ho potser fa menys mal l’última opció. Segurament els fa tanta vergonya que no han volgut explicar-ho en primera pàgina. Potser és que els importava un rave tot el festival dels Jocs d’Hivern. Qui ho sap.
Fixa’t avui en les fotos de Mònica Oltra a les portades, que són molt bones, especialment les de l’ABC i El Mundo, que presenten a l’exvicepresidenta del País Valencià feta una amargura. La Razón, amb molt mala bava però també certa raó, compara una fotografia de la festa de desgreuge a la lideressa de Compromís de dissabte passat, eufòrica i ballaruca, amb una altra, desolada i afligida, de la roda de premsa d’ahir on Oltra va anunciar la seva dimissió. També tornen a la portada d’El País els àudios de la corrupció en el Ministeri de l’Interior que comandava Jorge Fernández Díaz. Avui s’explica com el ministre es va reunir amb el cap de la policia, Eugenio Pino, i el comissari José Manuel Villarejo, per a preparar l’ofensiva de mentides i fabricacions contra Artur Mas i Jordi Pujol que ara és part del relat amb què la premsa espanyola explica el que l’Agustí Colomines anomena la Dècada Sobiranista. Era desembre del 2012. El País, de tot plegat, en va parlar llavors en una portada, gairebé mítica, que s’obre amb aquest títol: Mandos policiales actúan al margen de la ley contra políticos catalanes. Però, ei, recorda que la culpa sempre és de l’independentisme. Això. Filldeputisme històric.
