Abans d’arribar a la consagració del dolentot oficial del nou govern espanyol —això ve al tercer paràgraf— cal dir amb energia que els diaris impresos de Barcelona són d’un avorriment remarcable. Si més no, la majoria dels dies. Si més no, les portades: previsibles, informatives, regulars. Aquest dimarts n’és la prova. Obren les quatre dient que ens tornen a restringir la vida per aturar “el ritme explosiu del virus”, com ho descriu La Vanguardia amb un cert excés retòric manllevat del Govern. Tot tancarà a mitjanit, explica El Periódico. L’Ara fins i tot titula amb l’hora exacta —on s'és vist, exacta!?— que el Govern obliga a finir qualsevol activitat fora de casa: les 00.30. El Punt Avui no s’ho agafa tan a la valenta i precisa que aquest cobrefoc o toc de queda només afecta l’oci, com volent dir que no n’hi ha per tant, escolti. Certament, tot això és d’una importància capital, atès que afecta la vida, els drets i la butxaca de la gent —tu i jo—. Alhora, no pot ser més vulgar, anodí i ensopit. Són portades amb notícies, portades que només generen un badall immens.

Vet aquí una queixa legítima. És que no hi ha un sol diari de Barcelona que sàpiga salpebrar la dieta informativa —aquesta vida trista que ara ens tornen a limitar!— lligant les restriccions a la revelació sensacional que responen a l’objectiu d’irritar la gent tancant-los a casa seva i excitar el “nerviosisme insurreccional”, per exemple? Per què els diaris de Barcelona no descobreixen conspiracions, ajustes de cuentas i conxorxes revelades per “antics alts càrrecs indepes” o “fonts de l’entorn de l’estat major indepe” o “la burgesia empresarial indepe”? Sempre les destapen els diaris de Madrid, especialment els que tenen menys periodistes a Catalunya. Com més petita és la redacció barcelonina i menys diaris ven, més confabulacions i trames descobreix. Els diaris del cap i casal es defensen dient que donen notícies, que ho han de comprovar, que el periodisme són fets, etcètera. A la vista dels resultats, sona tot plegat a excuses de mal pagador, pretexts d’escrivents avorrits, fatigants i carregosos. És increïble.

Félix Bolaños, el dimoni escuat

En canvi, fixa’t en els diaris de Madrid d’aquest dimarts. El Trio de la Benzina se les ha empescat —en només dos dies!— per trobar un relleu al dimoni escuat de l’anterior govern, l’assessor Iván Redondo. El nou papu de la dreta impresa és el nou ministre de la Presidència, Félix Bolaños, del qual ja escampen tota mena de sospites, malvestats i pestes, a més de situar-lo enmig de tots els complots i trames de poder que es fan i desfan. Bolaños, madrileny de 45 anys, nascut 28 dies després de la mort de Franco, era… secretari general de la Presidència a l’anterior govern espanyol. Ha estat en gairebé tota quanta comissió negociadora s’ha constituït des del 2018 i coneix del dret i del revés els tripijocs i martingales que fan funcionar el poder polític, cosa que demana discreció, mà esquerra, bons contactes i vista comercial. És a dir, no és cap sorpresa que sigui la mà dreta de Pedro Sánchez. Però, esclar, aquesta descripció noticiosa és la que farien els diaris de Barcelona, tan monòtons, insulsos i plans. Els diaris de Madrid, en canvi, hi veuen un quintacolumnista de l’independentisme (El Mundo), l’home que mana d’amagat a la Moncloa (l’ABC) i el negociador que el PP ha d’enfrontar a contracor i tocant l’ase (La Razón). Així, sí.

De Madrid també és El País, que aprecia al govern de coalició i avui el pinta com un aplec d’àngels que “ofereix millores a Catalunya i pactes a la oposició”, segons diu en portada amb expressió amical i bonhomiosa, com qui desitja una venturosa legislatura al nou Executiu. Bé. Segurament és un titular que es podia fer servir per al dia inaugural de qualsevol govern espanyol des del 1979. El País, però, té altres maneres de capturar la imaginació dels boomers progres que componen el gruix de la seva audiència. Per exemple amb reportatges terapèutics com aquest que explica la victòria de la selecció italiana a l’Eurocopa de futbol lligant-ho “al nou estat d’ànim d’un país”. Els agrada força. Quan França va guanyar el Mundial del 1998 van titular i desenvolupar la cosa de la selecció inclusiva, multicolor i multiètnica, representant de la Nova França que havia mort els conflictes amb les comunitats racialitzades, etcètera. Quatre anys més tard, el racista ultradretà Jean Marie Le Pen arribava a la segona volta de les presidencials després de petar-se el candidat socialista, Lionel Jospin. Però no cal avançar esdeveniments. Itàlia potser és diferent. O no.

LV

EPC

EPA

ARA

EP

EM

ABC

LR

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Compte amb la improvisació
Editorial Compte amb la improvisació José Antich
Habilitat i tenacitat a la Moncloa
No perdre el fil Habilitat i tenacitat a la Moncloa Agustí Colomines