Toooootes les portades informen aquest dimarts la decisió del Rei d’Espanya de fer públic el seu patrimoni: 2.573.392,80 euros, procedents dels estalvis fets de les assignacions de la Casa del Rei, que venen de la teva butxaca. Les portades que no obren amb aquesta informació, els quatre diaris de Barcelona i El Mundo, ho tenen també d’una manera o altra en primera pàgina. El rebombori que s’ha donat a aquest fet és fora de mida. La premsa dinàstica ho aprofita per fer l’apologia de la renovació de la Casa Reial que ha escomès Felip VI i el seu afany de transparència, bla, bla, bla. També —i sobretot— per a fer una comparació favorable i encomiàstica respecte al desori financer de Joan Carles I, a qui la fiscalia va descriure fa uns mesos com a “comissionista internacional” abans de fer mans i mànigues per desactivar totes les investigacions sobre els seus tràfecs pecuniaris entre l’Aràbia Saudita, Panamà, el Regne Unit, Suïssa i etcètera, dels que el seu fill no en sabia res de res de res.
Tot plegat recorda un dels episodis recollits als excel·lents diaris que publica l’escriptor espanyol Andrés Trapiello des del 1990 sota el títol general de Salón de Pasos Perdidos. Així, de memòria, és difícil recordar en quin volum surt —és en un dels tres o quatre primers, segur—. En ocasió de la visita dels reis Joan Carles i Sofia a una ciutat, Trapiello comenta irònicament, amb molta gràcia, com n’és d’insufrible, d’una puerilitat tòxica, escoltar els escarafalls dels comentaristes de la televisió quan els reis saluden la gent amb aquell gir mecànic de la mà a dreta i esquerra tan imitat. Li sembla que aquesta actitud fastigosa i llepafils amb un gest tan normal i comú, només perquè el fan els reis, infantilitza l’audiència, i reflexiona sobre l’absurd de revestir qualsevol activitat ordinària de la monarquia amb una aura de misteri i meravella, perquè ho veu com una manera de tractar la gent com a carallots i una falta de respecte. Avui es torna a repetir l’escena. Comptat i debatut, Felip VI només ha fet el que fa tothom que cau sota les lleis de transparència i alts càrrecs, del 2013 i del 2015, respectivament, de les quals n’estava expressament exclòs el cap de l’Estat perquè, perquè… perquè sí. L’alegria no és completa, però, perquè la Casa Reial ha anunciat que no farà públic el patrimoni de la Reina Letizia. Tampoc acabarem de saber com la família Borbó va ocupar el tron d’Espanya sense gairebé ni un duro i el 2012 se li atribuïa una fortuna de gairebé 2.000 milions d’euros, segons el càlcul fet per The New York Times en un reportatge on el diari nord-americà remarcava que “encara és un secret” com Joan Carles “ha fet la seva considerable riquesa personal”. Al 2022 ja en tenim alguna idea, com explicava en aquest reportatge Nick Casey, el cap de la corresponsalia del diari a Madrid. A la premsa dinàstica espanyola, però, els hi cau la bava amb la “decisió personal” de Felip VI de fer públic el seu patrimoni —privilegi que no té cap altre ciutadà espanyol— perquè serveix per “girar full del passat i iniciar una nova etapa per tal de recuperar el crèdit de la Monarquia”, com afirma El País en una ensabonada que no pot ser més llagotera i servil. Una bona idea per a comprovar-ho, si tan segurs n’estan d’aquesta “nova etapa” és que el CIS torni a preguntar als espanyols per la monarquia. En fi. Trapiello tenia raó llavors i encara en té avui.
El mateix diari cita fonts del Centro Nacional de Inteligencia (CNI) per a dir que l’espionatge de més de 65 figures independentistes catalanes amb el programari Pegasus es va fer amb autorització judicial i desacreditar de cap a peus la investigació de Citizen Lab sobre el CatalanGate. És curiós com la ministra de Defensa, Margarita Robles, no ha pogut oferir aquesta informació al Congrés mentre que les misterioses fonts del CNI ho expliquen categòricament a El País amb aquella alegria. “Jo no puc ni ningú pot fer cap declaració sobre el que fa el CNI, perquè s’estaria vulnerant la llei”, va insistir Robles ahir a Cadis. Bé, doncs algú del mateix CNI ha vulnerat aquesta llei, la mateixa en què es va emparar la ministra, dimecres passat dia 20, per retreure al President Aragonès les acusacions contra l’espionatge espanyol. El CNI és “un organisme que no es pot defensar”, va dir. Aviam què fa ara la ministra, que s’haurà espantat en veure que al CNI no li calia cap protecció. Ja es defensa solet, ni que sigui saltant-se la llei. Amb el seu zel per l’estat de dret, és segur que ordenarà una investigació per saber qui i com.
