La mateixa foto, si fa no fa, obre la majoria de les portades: els estudiants forcegen a l’entrada d’un dels edificis de la Universitat Pompeu Fabra. Els uns volen entrar, els altres els barren el pas, en protesta per la sentència de l’1-O. Els diaris de la llei l’ordre s’exclamen que no hi ha dret. La Vanguardia, per exemple, es queixa que 140 alumnes puguin bloquejar la UPF malgrat l’escàs seguiment de la vaga. El País obre el focus i diu que el procés “irromp” als campus. L’ABC ho presenta des d’una perspectiva més èpica: una revolta constitucionalista contra “el segrest” de la universitat —no explica qui l’ha segrestada però tu ja m’entens. Alguns barregen amb els avalots els manifestos contra la sentència aprovats per la majoria dels claustres de set universitats. Potser no n’hi ha per tant. O sí.
Ben mirat, però, la foto reflecteix la situació general a Catalunya. Ningú aconsegueix el seu objectiu i tots es destorben prou com per deixar la cosa en un empat infinit, sense solució. Tothom està emprenyat. La foto no és només la d’un incident aïllat, un més, d’un dia més del conflicte català (o espanyol). És també la imatge de la impotència i del carreró sense sortida on l’han fet arribar entre tots.
