És una vella tècnica. Si t’interessa fer desaparèixer alguna cosa o que passi desapercebuda, no en parlis gaire o desvia l’atenció a un altre afer. Canvia de tema i procura invisibilitzar la maniobra. Com quan, en una conversa, algú s’arrenca a parlar d’una altra cosa, sovint perquè la qüestió que es comentava li era vergonyosa i/o el deixava en evidència. És el que fan avui les portades dels diaris de Madrid, en triar com a tema principal que Pedro Sánchez ha afegit al seu govern una quarta vicepresidència i interpretar-ho com una maquinació pèrfida per rebaixar la presència de Pablo Iglesias.
Ui sí. Ja veus. Com que no podien presentar bé la decisió del Tribunal Suprem d'ignorar la sentència del Tribunal de Justícia de la UE (TJUE) sobre la immunitat parlamentària d’Oriol Junqueras, els diaris han triat posar els ous en el cistell de les dificultats del PSOE per encaixar el “comunisme bolivarià” en el llampant executiu de coalició. Amb permís de Josep Pla, val a dir que avui no hi ha cosa que s’assembli més a un diari espanyol de dretes que un diari espanyol d’esquerres.
El País ho modula amb entusiasme i fa un títol en l'onda ¡Hola!: "Pedro Sánchez sorprende con una vicepresidencia verde". Ho il·lustra amb un posat magnífic de Teresa Ribera, la designada (el de La Vanguardia és millor, però). Imagina-t’ho així: "Teresa Ribera, fabulosa, nos recibe en su nueva vicepresidencia". No és tan diferent. A l’altra banda del ring, El Mundo i La Razón van a sac i presenten la cosa com l’enèsima traïció de Sánchez al seu soci, etcètera.
Sort en tenim de l’ABC, que no ha volgut canviar de tema i, pel fet de vindicar tan cavallerosament la neutralitat i independència de la justícia espanyola, acaba per demostrar el contrari del que ens vol vendre. Per adonar-se’n només cal veure com han manipulat la foto de portada i llegir l’entradeta. Per si en dubtaves, El Mundo certifica com n’està de polititzada la justícia espanyola, en celebrar que el Suprem carregui contra el govern espanyol “per afavorir Junqueras”. Aquest és l’esperit, gent: l’últim tribunal de recurs no es dedica a guardar la justícia amb l’aplicació de la llei, sinó a posar el dit a l’ull de Pedro Sánchez.
La disfressa
Fa l’efecte que aquests diaris no les tenen totes si es dediquen a disfressar d’aquesta manera l’acord de la Sala Penal del Suprem. Diuen els magistrats que Junqueras no és eurodiputat perquè ja estava condemnat quan va guanyar el seu escó. Per tant, no gaudeix d’immunitat parlamentària i, en conseqüència, no cal demanar cap suplicatori a l’europarlament ni que Junqueras vagi a prendre possessió de res. El Suprem dona així la raó a la Junta Electoral Central en perjudici del TJUE i de l’Europarlament, i rebutja els arguments de l’Advocacia de l’Estat, de la defensa i de nombrosos juristes. Alhora, protegeix la seva sentència sobre l’1-O, dictada sense esperar que el TJUE respongués, a petició del mateix Suprem, si el president d’ERC era o no eurodiputat. Com que li han dit que sí que ho era, el Suprem replica que ara ja és tard, perquè Junqueras està condemnat en ferm. No s’amoïni, diu al TJUE, que la seva resolució serà doctrina a partir d’ara. No amb Junqueras, però, malgrat que el magistrat Marchena va dir al TJUE, per escrit, que la seva resposta “tindria eficàcia amb independència de la situació de presó preventiva o penal [de Junqueras]”.
Estava cantat. De fet, en el moment que el Suprem va impedir que Junqueras accedís a la condició d’eurodiputat, el tribunal ja indicava què faria amb una sentència contrària del TJUE: passar-se-la per l’arc de Douglas, com si no existís, per deixar les coses com estaven, tot impedint que el Parlament Europeu intervingués en un afer que afecta a la seva representació —no només als drets de Junqueras. Així es tanca la cadena d’iniquitats del procés i la sentència de l’1-O.
Bé que ho saben als diaris “constitucionalistes”. Per això procuren que no surti gaire fum per la xemeneia i tiren palla als bous amb una minúcia politiquera com és el nomenament d’una quarta vicepresidència per aigualir la posició de Pablo Iglesias a l’executiu, bla, bla, bla. Tinta de calamar.
