Ara El Mundo, ara La Razón, ara l’ABC, van atorgant al Rei un protagonisme que va més enllà del que fins ara era la pràctica constitucional. És interessant veure com la dreta mediàtica —i no només la dreta, i no només la mediàtica— accepta el nou joc de Felip VI en la partida política espanyola, desgovernada i sense mà després de repartir cartes quatre cops en quatre anys.

És un canvi de rasant. Res a veure amb el tracte que els diaris dispensaven a Joan Carles I, un rei allunyat, públicament i deliberada, del joc polític i, per tant, amb una presència mediàtica més aviat, diguem-ne, cerimonial. Per comparar-ho amb un àmbit veí: a les seves memòries, Mariano Rajoy, un polític de la generació de l’emèrit, passa de puntetes pel discurs de Felip VI del 3 d’octubre del 2017. En contrast amb les greus conseqüències d’aquella intervenció, l’expresident en fa un relat escarit i distant, com qui no vol fer-se’n càrrec i en refusa qualsevol responsabilitat. Com si no fos el seu món i/o l’hagués agafat per sorpresa.

Rajoy tracta Felip com es feia amb Joan Carles. Però avui ja no és així com els diaris —i bona part de la intelligentsia espanyola— parlen del paper del Rei. En ocasió del reial viatge a Cuba, per exemple, la premsa es va desfer en elogis al discurs de Felip VI davant del president de l’illa en què lloava la democràcia i etcètera. Cap diari va recordar que aquest mateix discurs el podia haver fet a l'Aràbia Saudita o al Marroc, posem per cas. Potser aquesta nova actitud dels diaris i de diversos influencers explica la magnitud del que hi ha en joc en aquest nou tombant polític espanyol.

El protagonisme de Felip VI no ha fet res més que créixer des del 3-O. Fa l’efecte que aquell discurs li va guanyar un paper més intervencionista dins el tauler polític, més enllà del d’àrbitre institucional neutral i més a prop del rei dels escacs, una peça que intervé en la partida com qualsevol altra. Un cabdill, si es vol —i sense ofendre—. Fins ara, de tot això, els diaris no en diuen ni bé ni mal. Al contrari, normalitzen la posició del Rei amb un deix d'entusiasme, sobretot els seus viatges cuirassats a Barcelona.

El mateix Rei no s’està d’enviar senyals en aquesta línia. El més clar el va emetre dijous passat, en agrair a Javier Cercas una columna a El País del passat 13 de gener (¿Para qué sirve hoy la república?) on lloava el caràcter democràtic de la monarquia i “la seva defensa dels valors constitucionals”, etcètera. L’escriptor havia replicat una tribuna que Pablo Iglesias havia publicat al mateix diari (¿Para qué sirve hoy la monarquía?), on deia que “una nova república serà la millor garantia per a una Espanya unida sobre la base del respecte i la lliure decisió dels seus pobles i la seva gent”.

Cercas, que aquell dijous va rebre el premi Francisco Cerecedo de periodisme de les reials mans, va fer un discurs on va parlar de políticos felones —i es podia entendre que anava més enllà dels independentistes—, a més d’agrair al Rei el discurs del 3-O en defensa dels que pensen com ell. Felip VI va voler dirigir-se a l'escriptor “d'una manera més personal”, “com a persona i com a Rei”, i li va manifestar el seu “respecte i reconeixement” pel seu “coratge i valentia en circumstàncies que no són gens fàcils”. La premsa? Encisada.

El Rei va enviar ahir un altre missatge en l’entrega dels premis Mariano de Cavia, que aquest any incloïen un escarni als catalans i tot. Aquests guardons els patrocina l’ABC, del qual Felip VI va dir que “eixampla i oxigena el debat públic”. Els elogis del Rei no enganyen ningú sobre el veritable caràcter d’aquest diari —ja fa temps que ens coneixem—, però sí que deixen albirar algun tret de la mentalitat i del criteri de l’hereu de Joan Carles I sobre la mena de premsa que aprecia i valora.

Els diaris han perdut molta força com a actors en la vida pública —es fa difícil dir que lideren o mouen els debats, més aviat els acompanyen— però encara són el penell que assenyala la direcció del vent del poder. Atenció, doncs, aquestes setmanes que venen, a com processen els diaris constitucionalistes (unionistes, espanyolistes… digue’ls B) els senyals que emet la Zarzuela.

ABC

LR

EM

EP

LV

EPC

EPA

ARA

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat