Arribarà un dia que el president del govern espanyol aconseguirà driblar-se a ell mateix. Mantenir l’estat d’alarma li deu ser de vida o mort perquè n’ha fet més que el març per aconseguir que li votin. A ERC els va tenir fins tard, penjats con un llum de ganxo, prometent-los que tornaria la taula de diàleg. Alhora, deia a Ciutadans que no n’hi hauria, de taula. No se’n devia fiar gaire, especialment després que els fugís Marcos de Quinto, diputat del “sector Vox” de Cs. Per això, per si de cas, Sánchez tenia lligats els set vots de Compromís i el PNB, més l’abstenció dels cinc diputats de Bildu.
Per guanyar-se l’abstenció de Bildu (Bildu! Los herederos de ETA, bla, bla, bla) va llençar la casa per la finestra: cap a les vuit del vespre van pactar la “derogació íntegra”, literalment, de la reforma laboral del PP, la del 2012, tan lloada en tots els entorns patronals, a Brussel·les, i als mèdia més representatius de la indústria i les finances. Pensa en els titulars d’un acord així, no només a El Mundo o a l’ABC —serien els mateixos igualment, oi?—, sinó a The Economist, Financial Times, The Wall Street Journal… la premsa que influeix en els que de debò manen i decideixen.
A mitjanit, però, el PSOE va recular. Es va despenjar en una nota dient que no, que de “derogació íntegra” res. Seria més aviat “recuperar drets laborals” cancel·lats per l’aital reforma, etcètera. És el mateix text de l’acord vagarós que va signar amb Podemos per fer govern a correcuita. Els aguerrits i combatius diputats de Bildu es deuen haver quedat de pasta de moniato.
També els diaris, alguns dels quals —inclòs Expansión, l’econòmic líder— obren a tota castanya amb la “derogació íntegra”. No han disposat de temps per esmenar la portada. El paper imprés i la política gasosa fan mala parella.
Aviam, tampoc cal posar-se dramàtics. La política de mercat dels encants té el seus ídem, i els enganys i estira-i-arronsa són la vida mateixa de parlaments i governs. Els diaris ens posem les botes amb aquest material. La cosa, en aquest cas, és si Sánchez ho fa per algun objectiu valuós o només per mantenir-se a la corda fluixa, a costa de tenir encabronats tots els aliats que l’han dut al poder i els que li podrien donar un cop de mà. També pel que deia Lincoln: pots enganyar tothom algun cop o sempre a alguns, però no a tothom sempre.
Per aquí va el titular d’El Periódico, que és el que més se salva. El Mundo sembla que volia fer una cosa semblant però no els acaba de sortir, potser perquè els esclatava el cap de pensar en algú que negocia alhora amb Bildu i Cs.
Dues notes sobre aquest circ. Una: perdona als diaris d’avui, malaurats, que et donen per fet un acord que el PSOE va modificar a mitjanit. Arriba un moment que no hi ha prou portada per explicar els malabarismes, trapelleries, enganys, fintes i contorsions a què Sánchez sotmet la política, els polítics i els que l’expliquem i/o patim, inclòs tu mateix. No es pot exigir a cap diari que resumeixi aquest xou en un titular de portada ni, ja que hi som, en una portada sencera.
Dues: La Vanguardia i l’ABC obren amb l’advertiment de la Comissió de la UE a l’estat espanyol: cal que inverteixi més en sanitat i ocupació —se sobreentén que prou AVE, aeroports buits, Castor, etcètera. I no es queden curts, no. En l’anàlisi per escrit d’Espanya, la Comissió diu, entre altres coses, que “és l’estat membre de la UE amb la mitjana més baixa de prestacions familiars per fill” i que “la despesa pública es manté altament orientada a les persones grans”.
Més encara, la lletra petita dels acords sobre el fons europeu de recuperació de la Covid-19 diu que el fons “es basarà en el clar compromís dels estats membres a seguir polítiques econòmiques sensates i una ambiciosa agenda de reformes”. Amb tot aquest embolic polític espanyol, les portades deixen surar uns dubtes inquietants, com ara amb quins socis podrà comptar Sánchez per tirar endavant polítiques com les que li demana la Comissió, o si es fiarà del govern espanyol a l’hora de distribuir el fons de reconstrucció europeus.
