Un tema té presència a totes les portades d’aquest divendres: el baròmetre del CIS. Les dades mostren el “defecte Casado”: el nou president del PP fa perdre vots al partit. En aquest últim baròmetre és el quart partit en intenció de vot, superat per Podemos i, pitjor encara, per Ciudadanos, que li discuteix espai ideològic. La premsa de la dreta, irritada amb aquests resultats, es dedica a matar al missatger enlloc d’explicar-los, tot acusant al CIS i al seu director, José Félix Tezanos —catedràtic de sociologia i veterà guerrista— d’alterar el mètode de l’institut sociològic públic per afavorir al PSOE.
Ni un sol d’aquells diaris extreu de les dades altra conclusió més que CIS caca i Tezanos dimissió. És una rebequeria adolescent, que no accepta la realitat i prova de crear-se’n una de paral·lela, com es fa amb algunes drogues. Les tres últimes enquestes del CIS han anat confirmant el progressiu esfondrament del PP, és a dir, que és possible que hores d’ara sigui una tendència real —com va passar a les eleccions andaluses, on Cs i Vox es van repartir les despulles del PP. Per què no hauria de passar igual a la resta d’Espanya?
El Mundo encara va més enllà en el seu paper de policia de l’ortodòxia patriotera i acusa al CIS de fer preguntes sobre la situació catalana “per justificar el diàleg Sánchez-Torra”. Cal tenir ganes de torçar la cosa i fer judicis d’intencions. Què hauria de fer el CIS, doncs? Preguntar sobre Veneçuela?
És justament en aquest punt on La Vanguardia fa una bona feina, encara que no titulen amb aquest tema a la portada impresa —ho feien a la seva web. La situació de Catalunya, explica, influeix en el vot del 43% dels espanyols, dels que només el 21,7% veu necessària una política de mà dura, encara que a la pregunta concreta de vot, pugen al 36,4% els que votarien opcions dures i el 43,2% ho faria a partits que ofereixen diàleg i negociació. Aquestes dues paraules, però, sembla que estan prohibides a El Mundo. Com diu la dita espanyola, de lo que a mí no me gusta, que nadie coma.
