Dos noms manen a les portades: Pedro Sánchez i Boris Johnson. Sánchez és protagonista per l’enfocament que dona al conflicte català (o espanyol): es tracta d’un problema polític que cal discutir entre governs. Ho podríem deixar aquí, per fer-ho curt. Cal tenir present, però, que el dimoni s’amaga en els detalls i també el sistemàtic incompliment dels acords fets amb els governs espanyols. Una prova n’és l’informe de la Cambra de Barcelona sobre l'impacte dels incompliments de l'Estat en inversió en infraestructures a Catalunya entre 2001 i 2018: 8.000 milions d'euros compromesos i no executats —equivalen al 3,3% del PIB català—, que han suposat 20.000 milions d'euros menys de facturació addicional a Catalunya, 111.501 llocs de treball menys, 3.776 milions menys en rendes salarials i 3.895 milions menys en rendes fiscals i cotitzacions. No fa gaire, d’això se’n deia “cost Espanya”.
És una llàstima que els diaris, fora d’El Punt Avui, no se’n facin ressò en portada, de l’informe. També és llàstima que només l’Ara i La Razón destaquin que Sánchez recupera l’acord de Pedralbes, signat per ell i el president Torra al desembre del 2018 i rebut a Catalunya com una bona manera de reconduir, desescalar i gestionar el conflicte. Sánchez torna a la casella de sortida després de dues eleccions generals, la sentència cruel de l’1-O i les seves conseqüències, etcètera, etcètera. Aquest és un afer que fa esclatar el cap perquè para este viaje no se necesitaban esas alforjas, oi?
Boris no era un foll
L’altre afer que fa esclatar el cap és la victòria electoral magnífica de Boris Johnson, bastida en una campanya d’un sol argument: get the Brexit done. L’home no només s’ha fet una majoria absoluta, falcada amb 39 diputats de més. És que també s’ha polit a Laboristes, Liberaldemòcrates i al Partit del Brexit. Els diaris aquí, en canvi, han presentat Johnson com un pallasso foll, il·liberal, xenòfob, irresponsable i sense plans… i resulta que tenia una estratègia pensada i guanyadora.
Ja es va explicar aquí mateix a finals d’agost: “[Boris] presentarà [les eleccions] com un segon referèndum sobre el Brexit, aquest cop amb totes les cartes descobertes i no com l’anterior, on no quedava clar en quines condicions s’executaria [Johnson va pactar un acord de sortida amb la UE i el Parlament li va aprovar]. Podrà reclamar tots els vots dels favorables a marxar, inclosos els del xenòfob Nigel Farage. De passada, li servirà per purgar al seu partit dels elements més resistents al Brexit i per demostrar a la UE i al món que té el que cal”.
Més esclats. Què ha dit Boris en el seu discurs de la victòria? Que la prioritat del seu govern serà recuperar el Servei Nacional de Salut, el problema que més preocupa als britànics —i tema principal de la campanya del Labour!
Als lectors de l’ABC, per posar un cas, els haurà esclatat el cap molt fort. L’última portada que el tabloide monàrquic va dedicar al premier britànic, el 29 d’agost, l’acusava d’enganyar i embolicar la mateixa Reina en els seus tripijocs. Què pensaran avui aquests lectors en llegir el titular/raspallada “Boris el Gran”? Pensaran que el pallasso foll era l'ABC i no Johnson.
Escòcia fa por
S’ha quedat sol i vencedor a tot arreu. A tot arreu? No! Un llogaret del Nord poblat per escocesos indomables rebutja una i altra vegada ferotgement l'invasor. Per això també esclataran caps. Ho expliquen La Vanguardia i El Mundo als seus titulars principals: Escòcia demana un segon referèndum perquè vol romandre dins la Unió Europea. Els escocesos poden invocar que el fet que els anglesos vulguin arrossegar-los fora de la UE trenca les Lleis d’Unió del 1706-1707, aprovades pels parlaments dels regnes d'Anglaterra i d’Escòcia per aplegar ambdós països en el nou Regne Unit de la Gran Bretanya. O poden argumentar que és el que volen pel seu país. En sentirem a parlar.
El que més fa esclatar el cap, però, és comparar Boris Johnson i Pedro Sánchez, dos polítics que han de sortir d’un atzucac que sembla impossible. Un va endavant amb decisió. L’altre encara no se sap per on va. En podria prendre nota la premsa de Madrid i Barcelona, que fa anys dona lliçons de democràcia al Regne Unit, on fa vuit segles que es dediquen a bastir-la. Resulta que Johnson no era un idiota, sino un polític com una casa de pagès, i el Regne Unit una democràcia viva i vibrant, confusa i conflictiva, com són les democràcies de debò, les que debaten, discuteixen i deixen decidir a la gent el seu destí i el destí del seu país.
