Boris Johnson ha suspès el Parlament britànic per evitar un vot contra el Brexit dur, és a dir, marxar de la Unió Europea sense acord (no-deal). És el tema de totes les portades, fora de la d’El Punt Avui. L’efecte que fan els titulars, però, és que el premier conservador ha fet, si fa no fa, com Hitler amb el Reichstag el 1933. No és això. La confusió és gran, però. Cal perdonar els titulars: és complicat explicar en quinze paraules què dimonis passa al Regne Unit, que té una tradició democràtica més densa i molt diferent a la continental.
Anem a pams. Important: al Regne Unit la sobirania rau en el Parlament —no en "el poble", com s’acostuma a dir al continent. Un referèndum no és la decisió final. De fet, la justícia britànica va obligar al Parlament a validar el resultat del referèndum del Brexit perquè se’n seguissin efectes.
El problema de Johnson és que, amb l’actual composició dels Comuns, restava condemnat a passar pel mateix calvari de la seva predecessora, Theresa May, a qui van rebutjar tres cops l’acord que havia pactat amb la UE per marxar-ne. Ha decidit, doncs, desactivar el Parlament el temps suficient perquè el no-deal Brexit sigui una opció factible, ni que sigui pel senzill procediment de deixar córrer el termini acordat amb la UE per pactar la sortida.
Ho ha fet demanant a la Reina que allargui el termini entre el final de l’actual sessió parlamentària i l’arrencada de la següent. D’això els britànics en diuen prorogation, que no significa “allargar” sinó que descriu el termini d’inactivitat entre sessions. És a dir, Johnson ha demanat a Elisabet II que prorrogui la prorogation. La Reina no hi pot fer res: ha de tramitar el que li demana el govern. Fins ara, la durada habitual de la prorogation —una formalitat— ha estat d'una setmana o menys. Johnson ha demanat 47 dies. La Reina n’hi ha donat 38. És a dir, els Comuns (diputats) partidaris de quedar-se a la UE i els que no en volen marxar sense acord, que són majoria, tenen molt pocs dies per petar-se al primer ministre. És gairebé impossible per qüestions de terminis. És molt lleig, certament, però és legal.
Cap dictador
Dues coses més. Des del 1215, la vida política d’Anglaterra —de Gran Bretanya des del 1705— consisteix en retallar progressivament la sobirania de la corona per traslladar-la al Parlament. Això ha suposat guerres civils (fins el segle XVII), tallar el cap a un rei, un breu període republicà, extingir una dinastia i cercar-ne una altra, etcètera. Hi ha tot de detalls. Fem-ho curt, però. El 1832, amb l’aprovació de la Llei de Reforma, el sistema queda configurat més o menys com és avui: la corona no mana, el Parlament és sobirà, el sufragi és universal i proporcional, etcètera. Però tornem-hi: el fonament de la democràcia britànica és que ningú ni res pot posar límits al poder del Parlament.
A la vista de tot plegat, pensar que Johnson és un dictador, que manipula la corona, etcètera, és una bestiesa, balbúrdia electoral o ignorància. S’ha aprofitat del procediment. Ja està. Ho ha fet perquè vol complir el seu compromís de fer el Brexit do or die, sí o sí. Quines són les seves opcions? Una, que en tan poc temps els Comuns no aconsegueixin posar-se d’acord per vetar la versió no-deal del Brexit. L’altra opció és que ho aconsegueixin, Johnson perdi la confiança del Parlament i es convoquin noves eleccions. Les presentarà com un segon referèndum sobre el Brexit, aquest cop amb totes les cartes descobertes i no com l’anterior, on no quedava clar en quines condicions s’executaria. Podrà reclamar per a ell tots els vots dels favorables a marxar, inclosos els del xenòfob Nigel Farage. De passada, li servirà per purgar al seu partit dels elements més resistents al Brexit i per demostrar a la UE i al món —sobretot a Donald Trump— que té el que cal.
Tot plegat, no és mala idea. Com qualsevol polític, Johnson vol mantenir-se en el poder come what may, peti qui peti, també al preu de tibar el sistema al màxim. Ha fet un sidral, un merder constitucional. Però és bonic veure en acció una democràcia de debò amb polítics de debò.
[Cal fer esment de la portada de l'ABC, que —sapristi!— s'ha inspirat en la del disc God Save The Queen, l'himne punk dels Sex Pistols. Qui ho diria]
