A Catalunya cal invertir-hi 50.900 milions d'euros fins a l'any 2040, més de 2.800 milions l’any, si es vol que Catalunya tingui un 19% de les infraestructures de l'Estat, d’acord amb el seu pes econòmic (Catalunya és el 19% del PIB d’Espanya). Aquest càlcul/reivindicació de la Cambra de Comerç de Barcelona obre avui totes les portades dels diaris de Barcelona —excepte la d’El Periódico, que la té en un racó perquè considera més important que Catalunya sigui l’autonomia amb més okupacions de l’Estat, en concret gairebé la meitat. Alguns volen veure en aquesta dada el llegat de l’anarquisme, que tant de pes polític i social va tenir a Catalunya el primer terç del segle passat. Podria ser.
En canvi, els 50.900 milions que reclama la Cambra són, sens dubte, el llegat d’Espanya a Catalunya: un dèficit d’infraestructures que persistirà per moltes portades. Pensa que el pressupost de la Generalitat del 2023 puja a 41.000 milions d’euros, de manera que Espanya deu a Catalunya 1,25 pressupostos de la Generalitat. La Vanguardia, que dona sempre pista a aquestes reivindicacions, aixeca el ditet a l’editorial i recorda que també cal “més gestió”, com volent empatar les responsabilitats del govern espanyol i de la Generalitat. Un clàssic: una mica de cafè, una mica de llet; una mica de cafè, una mica de llet; una mica de cafè, una mica de llet. La cosa és que si no t’arriben els recursos, quin coi de “gestió” pretens? En fi.
Els diaris de Madrid dediquen la portada a fabricar el relat favorable al PP del que passa a Extremadura, on Vox no vol donar els vots a la candidata del PP a presidenta regional si no rep a canvi alguna conselleria. La líder local del PP, María Guardiola, diu que ni parlar-ne i fins i tot està disposada a repetir les eleccions. De moment, el desacord ha deixat la presidència del parlament regional en mans del PSOE. El partit ultra vol repetir els acords del País Valencià i les Illes Balears, on el PP ha comprat les mesures, el marc ideològic i la terminologia de l’extrema dreta. La foto de portada d’El País és boníssima per il·lustrar això.
Els diaris del Trio de la Benzina han aprofitat l’avinentesa per presentar-la com una mena de Joana d’Arc de la dreta, com volent demostrar que la política del PP no és pactar amb Vox a qualsevol preu. Que hi ha línies vermelles. El País fa el que pot a la seva portada per remarcar que l’actitud del PP d’Extremadura és una excepció “després de pactar [el PP amb Vox] a tot Espanya”. És així, però se’ls veu un xic desesperats que se’ls hagi punxat el relat que fins ara promovien que Feijóo empeny un pacte amb els ultres a tot arreu i a qualsevol preu.
Quina casualitat, però, que els acords entre la dreta i l’extrema dreta s’hagin fet tan fàcilment a les comunitats on es parla català —no t’enfadis: si vols en podem dir “una llengua diferent de l'espanyol”— i a l’Espanya-Espanya ja no es toleri la fatxenderia ultra. A les Illes, el PP no té problema en fer president del Parlament un senyor que ha deixat proves per escrit —sempre en castellà— que és un masclista, un homòfob i un negacionista climàtic. Al País Valencià, el PP ni s’immuta quan Vox fa vicepresident i conseller de Cultura de la Generalitat un extorero que no amaga el seu franquisme, ni quan la primera decisió de la nova alcaldessa de València, del PP, ha estat demanar que es restitueixi l’oficialitat del nom en castellà de la ciutat. A Extremadura, en canvi, no hi ha problema en resistir els avenços de Vox. Extremadura és part de la España Uniforme o Puramente Constitucional d’aquell mapa de Jorge Torres Villegas del 1852, on els territoris de parla catalana són anomenats España Incorporada o Asimilada. Potser no té res a veure o potser mapas, mapas, mapas.
