Com una soga al coll, Vox ha anat atrapant el Partit Popular des de les eleccions autonòmiques del 28 de maig. De forma paulatina i a diferents ritmes, Santiago Abascal s’ha acomodat a la gepa d’Alberto Núñez Feijóo i, a la Regió de Múrcia, ha consolidat la seva funció de crossa gairebé indispensable per girar el color del mapa territorial espanyol. Des del 28-M, tot i la crida dels conservadors de fer governs en solitari, el PP i Vox han format coalicions de govern en quatre de les cinc comunitats on podien fer-ho: País Valencià, Extremadura, l’Aragó i Múrcia. L’única excepció són les Illes Balears, on els populars hi governen després de pactar un acord de legislatura amb l’extrema dreta.

En poc més de dos mesos, la dependència política s’ha consolidat gairebé a tots els efectes. Al marge del poder territorial recuperat arreu d’Espanya, la connexió evident ha tingut contrapartides en altres esferes i ha generat un efecte rebuig de cara a la investidura de Feijóo. L’habilitat de Pedro Sánchez de reaccionar a la patacada de les autonòmiques convocant automàticament les generals pel juliol ha posat els pactes de la dreta al centre del debat i sota l’atenció de tots els focus, convertint-se en una arma de desgast a mans de les forces d’esquerres, com el PSOE i Sumar.

Les coalicions autonòmiques han situat Feijóo i Abascal com un duo difícil de separar. Un tàndem ben connectat que, un cop el polític gallec s’ha entestat en provar la investidura el 26 i 27 de setembre, ha suposat tancar-se les portes automàticament a l’hora de buscar més suports per superar la barrera dels 171-172 vots que té a la butxaca (PP, Vox, Unió del Poble Navarrès i Coalició Canària). Aferrar-se a Vox ha ajudat indiscutiblement a l’aïllament del Partit Popular al Congrés dels Diputats, on s’aferren a pactes improbables per superar l’elecció.

La necessitat de buscar vots a sota de les pedres ha provocat dies de difícil digestió per a Feijóo, que ha vist com el president del PP català, Alejandro Fernández, li plantava cara per plantejar-se asseure’s a pactar amb Junts per Catalunya en el primer conflicte territorial de la seva era. La claredat amb què Carles Puigdemont va situar l’amnistia com a requisit indispensable va ajudar Feijóo a rectificar i renunciar a la trobada.

Quatre governs PP-Vox després del 28 de maig

En qualsevol cas, el PP va acudir a les eleccions de maig i a les de juliol aspirant a governar en solitari. Les crides es van dirigir a concentrar el vot a la dreta amb l’esperança de no dependre de cap partit per formar executius allà on era possible. L’empresa ha quedat en paper mullat per la vida dels fets. A banda de les majories absolutes a la Comunitat de Madrid i a La Rioja, el PP s’ha aconseguit desfer de l’ombra de Vox a les Illes Balears, per bé que l’extrema dreta ha garantit l’estabilitat de la legislatura sense entrar al govern.

A la resta de comunitats autònomes han acabat pactant a diferents ritmes. L’últim cas és el més paradigmàtic. A Múrcia, el president Fernando López Miras ha acceptat que Vox formi part del seu govern al límit d’haver de tornar a repetir les eleccions. Allà el PP es va quedar a només dos diputats de la majoria absoluta, sumava més que tota l’esquerra junta i, malgrat això, l’extrema dreta va fer fracassar la investidura dues vegades per la insistència de voler entrar a l’executiu. La crida a deixar governar la llista més votada va ser inútil i la por al càstig d’una repetició electoral ha fet rectificar el PP sota la botzina.

El pacte més veloç el van firmar al País Valencià. El més controvertit va ser el d’Extremadura perquè María Guardiola, després de negar-s’hi en rodó, va acabar acceptant l’acord a contracor i per ordre de Génova. Al mig de l’estiu, Jorge Azcón va autoritzar la coalició amb els ultres a l’Aragó. En línies generals, en els documents signats i els compromisos adquirits, el PP assumeix el llenguatge i el marc de l’extrema dreta pel que fa a la negació de la violència de gènere, al marge de prometre derogar lleis de memòria democràtica, impulsar el pin parental, promoure la rebaixa d’impostos i arraconar el valencià allà on conviu amb el castellà (País Valencià i Illes Balears).

La justificació de la cúpula: “El PP no pot pactar amb ningú?”

Evidenciat el tàndem, la cúpula del PP constata que no ha pogut completar el pla per governar en solitari i es remet a la crida frustrada al PSOE perquè deixés pas a la llista més votada i evitar la dependència d’altres formacions. Sense majories prou àmplies, el vicesecretari de Cultura, Borja Sémper, feia esforços dilluns passat per justificar l’apropament. “Resulta que Pedro Sánchez pot pactar amb tot el món, fins i tot amb un pròfug de la justícia, i el PP no pot acordar amb ningú?”, va assegurar Sémper, fent evident la solitud que provoca Vox. Amb les negatives del PSOE, el PP defensa la legitimitat dels pactes “per donar estabilitat i iniciar la legislatura”.

En aquest context i malgrat la relació ja estable entre la dreta i l’extrema dreta espanyola, l’exdiputada del PP Cayetana Álvarez de Toledo ha reclamat a Feijóo que no tingui complexes amb Vox. Segons un article publicat a El Mundo, “res referma més el Frankenstein que els dubtes del PP sobre un aliat avui inevitable” i afegeix que “tenir acords amb Vox no significa combregar amb el programa de Vox”. En aquest sentit, continua, “Vox serà moltes coses però no ha donat un cop d’Estat ni justifica el tir a la nuca”, en referència a Junts, ERC i EH Bildu.