Després dels resultats de les eleccions autonòmiques del 28 de maig, el PP va supeditar la confirmació d’estendre el tsunami blau als acords amb Vox. El panorama va quedar enverinat perquè, immediatament després, Pedro Sánchez va convocar per sorpresa les eleccions generals del 23 de juliol. Sense temps a pair la victòria, el PP ha ordit una estratègia d’abraçar-se al partit ultra, per bé que ho ha fet a diferents velocitats i amb diferents actituds. Des del descarat pacte al País Valencià per investir Carlos Mazón a la situació de bloqueig perpetrada per Vox a la Regió de Múrcia, passant per la rectificació forçada sobre María Guardiola a Extremadura o la situació endimoniada de l’Aragó.

La celeritat del País Valencià

Va ser arribar i moldre. Carlos Mazón ha estat investit president de la Generalitat valenciana aquest dijous després de formar govern amb Vox. L’acord es va firmar ràpidament, 15 dies després de les eleccions autonòmiques, per desbancar el Botànic, que acumulava dues legislatures de poder. Mazón va anar de cara a barraca i, un cop reunit amb els tots grups parlamentaris, va certificar un acord amb la ultradreta espanyola. El País Valencià es va sumar a l’experiència primerenca de Castella i Lleó.

La negociació es va tancar en un tres i no res, en dos dies, en contra dels rumors que apuntaven que el PP allargaria el procés al màxim per evitar comprometre la campanya electoral del 23 de juliol. Avalat per Alberto Núñez Feijó, Mazón va permetre que els ultres ostentin una vicepresidència i les conselleries d’Interior, Justícia i Agricultura, al marge de la presidència de les Corts Valencianes. L’única línia vermella del PP la va traçar amb la presència del cap de llista de Vox, Carlos Flores, que es va apartar del govern valencià per la condemna per violència masclista que arrossegava. Defenestrat de l’executiu, Flores és el candidat ultra a les eleccions generals.

L’entesa es va traduir en una llista de mesures en la qual el PP assumia el llenguatge, el marc mental i ideologia de l’ultradreta, a còpia d’anticatalanisme, xenofòbia i masclisme. Entre les mesures, a base de vaguetats, conceptes genèrics i eufemismes, destaca el perjudici cap al model lingüístic: enfortir i blindar la presència del castellà i, en contraposició, reduir la promoció del valencià com a llengua pròpia del País Valencià, sota el paraigües de la “llibertat d’elecció”.

La tranquil·litat de les Illes Balears

En contraposició al País Valencià, la popular Marga Prohens no ha hagut de suar ni la meitat per ser escollida com a nova presidenta de les Illes Balears, en substitució de Francina Armengol. El PP ha recuperat el tron balear en solitari després de signar un acord per a la investidura amb Vox, que es va abstenir en l’elecció de Prohens. Com a resultat del pacte, el partit ultra no forma part del govern autonòmic, però sí que entra als Consells Insulars de Mallorca i Menorca, al marge de presidir el Parlament.

En l’acord de 110 punts programàtics s’aspira a “aconseguir la fi de les polítiques socialistes i separatistes a les Illes aplicades per l’anterior govern, a més de les bases per a un canvi a les Balears que atengui prioritàriament problemes com la falta de llibertat lingüística, l’accés a l’habitatge, la baixada d’impostos, el suport a la família o la lluita contra la immigració il·legal”. El català, un altre cop, al punt de mira de l’aliança PP-Vox. També parla de la prevenció de la “violència contra les dones”, inclosa la que s’emmarca en l’àmbit de la “violència intrafamiliar”. A diferència del País Valencià, on el PP ha necessitat el vot positiu dels 13 diputats de Vox per aconseguir la majoria absoluta, Prohens n’ha tingut prou amb l’abstenció dels 8 ultres per neutralitzar una alternativa de l’esquerra.

El gir d’Extremadura

Va ser la que va posar més resistència, però la força de la cúpula del partit per ocupar el màxim de poder va ser encara més dura. La líder popular extremenya, María Guardiola, investida aquest divendres, es va obstinar al principi a impedir l’entrada de Vox al seu govern, per tancar la porta “als que neguen la violència masclista”. Tanta va ser l’oposició de Guardiola, que va sobrevolar la possibilitat de repetir eleccions. Abans d'obrir les urnes de primavera, Guardiola va assegurar que no governaria amb el partit ultra.

Tot i que el socialista Fernández Vara va guanyar les eleccions, el PP havia de pactar amb Vox per desbancar-lo. I la primera reacció de la popular era que, amb Vox, ni a la cantonada: “Jo no puc deixar entrar al govern als que neguen la violència masclista, als que fan servir el traç gruixut, als que estan deshumanitzant els immigrants i als que despleguen una lona i llencen a la paperera la bandera LGTBI”.

Amb tot, el discurs de Guardiola va començar a virar tant bon punt va visitar Madrid amb motiu de la investidura d’Isabel Díaz Ayuso. A les portes del 23 de juliol, el PP no es podia permetre el luxe de deixar escapar cap parcel·la de poder i Extremadura formava part del pla per escampar el tsunami blau sorgit del 28 de maig. Cinc dies després de negar l’entrada a Vox a l’executiu autonòmic, el PP de Guardiola va anunciar un pacte per fer una coalició. “La meva paraula no és tan important com el futur dels extremenys”, va defensar la popular. Dit i fet, perquè els cinc diputats de Vox ocuparan la Conselleria de Gestió Forestal i Món Rural.

El bloqueig de Múrcia

La situació més bloquejada és la de la Regió de Múrcia, encara que, paradoxalment, semblava que era la que s’havia de resoldre més ràpid. Per què? Doncs perquè al sud del País Valencià el PP es va quedar a tan sols dos diputats de la majoria absoluta. Ningú pensava que la ultradreta s’obstinés d’aquesta manera i era de preveure que no posaria gaire resistència a l’elecció de Fernando López Miras, que ha governat l’últim tram de legislatura pactant amb diputats trànsfugues de Ciutadans i expulsats de Vox després del fracàs de la moció de censura. Lluny de solucionar-se per la via ràpida, Vox ha bloquejat la investidura de López Miras, tombant-ne dues vegades la votació, perquè reclamen ocupar una vicepresidència i dues conselleries del futur murcià.

En la segona votació, efectuada aquest dilluns, l’Assemblea Regional va rebutjar la investidura gràcies als 24 vots en contra de Vox, el PSOE i Podemos, davant dels 21 favorables dels populars. Si no es resol aviat, la regió està condemnada a les urnes un altre cop. Ara bé, els partits de l’esquerra tenen clar que el bloqueig representa una “òpera bufa” del PP i Vox i tenen assumit que la investidura tindrà lloc després de les eleccions del 23 de juliol.

De fet, l’enquistament murcià està servint d’argument per al Partit Popular, que posa el PSOE i Vox al mateix sac i els acusa de no deixar governar la llista més votada a les urnes. Feijóo l’utilitza per armar-se de raons, reclamar a Pedro Sánchez que permeti un govern en solitari del PP si guanya les eleccions per minoria i, al cap i a la fi, evitar la dependència de Vox. En un míting celebrat a Múrcia aquest dimecres, el presidenciable del PP ha dit que “són aliats”, que “tenen els mateixos interessos”, que és impedir un govern del PP.

L’espera de l’Aragó

El panorama a l’Aragó és encara més endimoniat perquè, per fer fora el socialista Javier Lambán, hi ha partits regionalistes que poden decantar la balança, al marge del PP i Vox. El somni dels populars, encapçalats per Jorge Azcón, és seguir el model balear i aconseguir un govern en solitari amb l’abstenció de Vox. Però els de Santiago Abascal aposten per la via valenciana i també exigeixen formar part del govern aragonès. Sense Vox no hi ha glòria, perquè el PP està a onze diputats de la majoria absoluta. A banda dels ultres, el PP necessita convèncer els tres diputats d’Aragón Existe i el solitari del Partit Aragonès, amb els quals està negociat un acord de legislatura. No hi ha data per a la investidura.