Ja és 29 d’abril, dia de Sant Pere Màrtir, i aquest dilluns Pedro Sánchez ha de comunicar a la ciutadania què ha decidit fer amb el seu futur. Ha tingut temps per pensar i repensar-ho bé. Cinc dies. 120 hores que ha passat reclòs al Palau de la Moncloa, envoltat de la seva família, i pràcticament incomunicat amb el seu nucli dur de ministres i membres del PSOE. El nivell d'incertesa és màxim, perquè a les previsions dels membres del Consell de Ministres que envia cada vespre el govern espanyol, encara apareix buida l'agenda de Sánchez. El dia ha començat sense saber-se a quina hora compareixeria per comunicar la seva decisió; més tard la Moncloa ha anunciat que sortirà a les 12 del migdia. El pessimisme sobre la seva continuïtat al capdavant de l'executiu comença a calar entre els membres del seu entorn. Les mobilitzacions d'aquest cap de setmana a Madrid per animar-lo a continuar podrien no haver aconseguit el seu objectiu. El president del govern espanyol ha tingut temps de col·locar damunt la seva taula diversos motius pels quals és una bona decisió renunciar al seu càrrec, i raons per les quals dimitir seria un error i hauria de continuar al capdavant de l’executiu i del seu partit.
Si el que diu és cert, el motiu de més pes per deixar el càrrec és l’assetjament mediàtic per part de la dreta i l’extrema dreta contra la seva família que denuncia el president del govern espanyol. És el motiu més subjectiu de tots. Si realment és una raó de prou pes per a ell per abandonar el càrrec, significarà que Begoña Gómez és el taló d’Aquiles de Pedro Sánchez. Perquè un polític conegut per tenir un do especial per la supervivència —l’autor del manual de resistència— acabaria dimitint per amor. També hi ha la teoria que l’assetjament cap a Begoña Gómez no és prou gran, i que resulta poc creïble que tant ella com el seu marit s’hagin pogut esfondrar psicològicament per l’obertura de diligències a partir d’informacions de poca solidesa, o per atacs mediàtics que passen, per exemple, per insinuar que Gómez és una dona trans.
Begoña Gómez, Pegasus i Palestina
Així, cal recordar que dimarts passat, un dia abans que el líder socialista anunciés que entrava en un període de reflexió, l’Audiència Nacional va decidir reobrir el cas sobre l’espionatge a través de Pegasus al seu telèfon mòbil i a tres ministres seus més entre juny i juliol del 2021: Margarita Robles, Fernando Grande-Marlaska i Luis Planas. No és cap tonteria que s’hagi pogut extreure informació sensible del mòbil del president del govern espanyol.
A més, l’empresa creadora d'aquest programari espia, NSO, és d’Israel, un estat amb el qual Espanya no té bona relació des que Pedro Sánchez s’ha decidit a reconèixer l’estat palestí. El passat mes de juliol, quan Hamàs ni tan sols havia atacat el país de Benjamin Netanyahu, en aquella ja històrica ofensiva del 7 d’octubre, el jutge del cas Pegasus va decidir arxivar la causa per “l’absoluta falta de cooperació jurídica per part del govern d’Israel”.
Segur que pel cap del president del govern espanyol també passa la imatge d’un Pedro Sánchez que amenaça de dimitir, deixa la política espanyola en els llimbs i en l’absoluta incertesa durant cinc dies, i després diu que continua volent liderar Espanya. Pot quedar malament, almenys si no vesteix la seva decisió d’una èpica o d’un argumentari que no el faci semblar un fanfarró. Ara bé, també es pot pensar que qui decideix dimitir ho ha d’anunciar i prou; no renunciar al càrrec en dos temps.
Eleccions generals, l'independentisme i Sumar
D’altra banda, Sánchez pot confiar que el seu període de reflexió ha aconseguit que bona part de la població s’hagi situat al seu costat i que hagi vist en ell la figura d’un home poderós que alhora es mostra sensible, i utilitzar això en la seva virtut en unes noves eleccions generals (que no podria convocar fins al 30 de maig). Què li podria permetre això? Un dels seus grans maldecaps és la complicadíssima aritmètica parlamentària del Congrés dels Diputats, que el fa ser absolutament dependent d’Esquerra Republicana i Junts per Catalunya.
Si Sánchez tornés a tirar els daus en unes noves eleccions, podria provar sort de sortir-ne reforçat i poder dependre menys (o gens) de l’independentisme. També podria esperar enfortir així el PSOE. No només esgarrapant al PP votants que hagin simpatitzat amb ell, sinó també de Sumar, que ha anat debilitant-se de mica en mica, davant d’un lideratge de Yolanda Díaz fracturat davant la seva incapacitat de no resoldre el seu conflicte amb Podemos.
Pedro Sánchez també haurà pensat durant aquests dies que retirar-se amb l’argument que no pot suportar l’assetjament dels seus adversaris polítics pot traduir-se en una derrota moral de l’esquerra. Seria una forma de legitimar la guerra bruta; o el trumpisme. Implicaria enviar un missatge a la dreta i l’extrema dreta que cada cop que hi ha un president socialista a la Moncloa, poden utilitzar la “màquina del fang” —tal com diu Sánchez— per desfer-se’n.