Als passadissos del tanatori Ronda de Dalt, a Barcelona, els dimecres tenen un ritme diferent. A mitja tarda, quan el trànsit exterior encara ressona des de la ronda, arriba un petit equip que transforma l’ambient amb una suavitat inesperada: dues terapeutes especialitzades en dol i tres gosses d’assistència emocional. El seu objectiu és simple, però profund: acompanyar les persones que acaben de perdre un ésser estimat en un dels moments més fràgils de la vida.
Una porta oberta al consol
El programa, impulsat fa vuit mesos per la direcció del tanatori, va néixer de la voluntat d’oferir un suport més humà i integral. “Moltes persones no troben paraules per expressar el que senten. De vegades, ni tan sols les necessiten: només un gest, un espai segur, algú (o algun animal) que aculli el seu dolor sense jutjar”, explica la Núria Colls, psicòloga especialitzada en dol i una de les terapeutes que lideren el projecte.
"Els gossos ajuden a regular-nos emocionalment, hi ha diversos estudis que demostren que el contacte amb ells ens ajuda a rebaixar la pressió arterial i a regular el ritme cardíac, i el fet d'acariciar-los, de baixar al present, ajuda a regular a les persones. També penso que és un facilitador en la conversa perquè hi ha molts cops que arribem en un petit grup de persones que potser no estan parlant i el fet de centrar l'atenció amb el gos, desencadena converses arran de la vinculació que ha tingut la persona difunta amb els animals. Són molts els beneficis que aporten els gossos", afegeix la terapeuta Núria Colls.
Els usuaris no han de demanar cita prèvia. El servei és obert i flexible: qualsevol persona que assisteixi a un comiat o que passi per un moment crític pot acostar-s’hi. Les gosses, (la Sopa, un labrador de pelatge negre i brillant; la Jupi, una golden retriever de mirada expressiva; i la Sam, un cavalier d'actitud prudent, recorren l’espai al costat de les terapeutes, identificant fins i tot abans que elles qui necessita suport.
Un llenguatge que no necessita paraules
A diferència de les sessions convencionals de teràpia, aquí el temps s’atura. No hi ha pressa per verbalitzar res. Les terapeutes observen, escolten, acompanyen. Sovint és un gest mínim el que desencadena l’acostament d’un gos: unes mans que tremolen, un cap que es baixa, una respiració accelerada.
"Recordo una vegada, que vam posar a la Sam a les cames d'una dona gran, i en el moment d'abraçar-la es va posar a plorar. La família deia, "per fi, feia dies que no podia plorar i el contacte amb ells li ha anat molt bé", explica l'Alex, l’altra terapeuta.
Els moments invisibles del dol
Moltes famílies passen pel tanatori entre tràmits, visites i comiats, però no sempre tenen un moment per a elles mateixes. La presència dels gossos crea un parèntesi emocional inesperat: un lloc on el cos pot afluixar la tensió i el plor pot aparèixer sense por d’incomodar. Hi ha qui només necessita deu minuts d’escalfor peluda i silenciosa. D’altres demanen una sessió llarga en què la interacció amb els animals facilita l’obertura emocional. En alguns casos, s’ha convertit en la primera passa per iniciar un procés de teràpia posterior.
Guatemala, país on sorgeix la iniciativa
Tot i que és un projecte pioner a Catalunya, Joan Ventura, conseller delegat d'Altima, explica que és una iniciativa que van descobrir que es feia a Guatemala. "Va venir una delegació de diferències empreses del continent d'Amèrica per veure si podien agafar idees per portar als seus tanatoris i ens van convidar a anar a llatinoamèrica. Vam decidir anar a Guatemala, i allà vam veure que tenien gossos, de fet tenien goldens, i els passejaven per dins dels tanatoris, pels passadissos, i vam veure que l'acceptació de les famílies era molt bona, sobretot la gent gran i la gent jove. Els gossos es posaven al costat de la gent que veien més trista o més necessitada. I vam pensar, ostres, això ho hem de fer. En un principi, volíem portar gossos directament d'allà, però també aquí hi ha empreses, com CTAC, que es dediquen a educar gossos per fer teràpies als hospitals i a altres llocs".
De tanatoris en tenen una quarentena i Ventura expressa el desig d'estendre-ho als diferents tanatoris. "És com la música. Fa 20 anys, posar música en una cerimònia religiosa d'un tanatori era impensable. I ara és impensable no posar-ne. Doncs amb els gossos pensem que pot passar el mateix".
Un dimecres qualsevol, un gest que canvia molt
A última hora de la tarda, quan el sol es pon per les finestres del tanatori, els gossos es recol·loquen, cansats però tranquils. Les terapeutes recullen material, intercanvien impressions baixet i es preparen per marxar. Al passadís, una dona s’atura i fa una última carícia a la Sopa. Les seves mans encara tremolen una mica, però el seu rostre és lleugerament més serè.
Al tanatori Ronda de Dalt, cada dimecres és això: un dia en què la tristesa més profunda troba, en el lloc més insospitat, una mica de consol. Una mirada, una cua que es mou, un silenci compartit. Humanitat, en la seva forma més simple i més necessària.