La primera sessió de la Comissió conjunta Constitucional i de Justícia que està tramitant la llei d'aminstia al Senat ha servit per posar en dubte la persecució judicial contra l'independentisme. Així ho ha fet Manuel Cancio, el jurista proposat per Esquerra Republicana. El catedràtic de la Universitat Autònoma de Madrid ha esgrimit que la causa del Tsunami Democràtic, en la qual s'acusa de terrorisme Carles Puigdemont i Marta Rovira, “presenta peculiaritats i anomalies en la seva tramitació que són molt cridaneres”: un cas que es va obrir el 2019 va estar paralitzat fins que, “oh casualitat”, es va començar a tramitar la llei d'amnistia. “És cridaner que estigués adormida i que despertés just en el moment que va despertar”, ha proclamat.
Així mateix, ha arguït que “la interpretació dels fets de 2019 com a delictes de terrorisme generarà més estranyesa en els socis europeus”, ja que “no es pot sostenir que hi hagi terrorisme sense terror”. Cancio ha denunciat la “banalització” del concepte de terrorisme per “voler investigar com a homicidi terrorista” l'infart de cor d'un ciutadà francès “en contra de tota la jurisprudència del Suprem i del sentit comú”. Pel catedràtic de l'Autònoma de Madrid, al llarg del procés, s'han vist “anomalies” en els processos penals que són “objectivament perceptibles” i que suposen un “descarrilament” en el “pla juridicopenal”. En la seva exposició, ha justificat que aquest “descarrilament” és el que explica, per exemple, que Alemanya, Escòcia i Bèlgica estiguin “reaccionant amb incomprensió i estranyesa” davant “determinats requeriments que els estan arribant des d'Espanya”.
“L'obstinació” per l'acusació de rebel·lió
En la seva exposició, també ha afirmat que des del principi de la instrucció del judici del procés es va veure una “veritable obstinació” per parlar de violència i rebel·lió. I ha apuntat el que, a parer seu, és el motiu: es va aplicar l'article 384 bis de la Llei d'Enjudiciament Criminal per suspendre del seu càrrec a “elements terroristes o rebels”, una norma que “hauria de ser excepcional”. “Això potser explica en alguna mesura l'obstinació en voler apreciar la violència organitzada necessària tant per al delicte de rebel·lió com de sedició”, ha lamentat. Així doncs, s'ha preguntat “com és possible que la Fiscalia mantingués pràcticament fins al final” l'acusació de rebel·lió si estava clar que “sense violència armada organitzada” no pot haver-n'hi. A més, ha celebrat l'eliminació de la sedició, un delicte “feliçment derogat”, que era “inconstitucional” i un “fòssil mort al Codi Penal fins que el procés el va reviure”.
Per tot això, ha arribat a una conclusió: “El fet que hàgim perdut com a Estat el control de la situació és un argument per dir que potser és el moment per dir que aquest no va ser el camí i que, en termes penals, el camí hagués hagut de ser un altre. Això parla en favor de la conveniència d'aquesta llei d'amnistia”.
Enrique Gimbernat, proposat pel PP, afirma que l'amnistia no cap a la Constitució
L'altre jurista que ha comparegut avui ha estat Enrique Gimbernat, catedràtic de Dret Penal de la Universitat Complutense de Madrid, proposat pel Partit Popular. El principal argument que ha posat sobre de la taula és que si la Constitució prohibeix explícitament els indults generals, s'ha d'entendre que tampoc autoritza les amnisties, ja que “una mesura de gràcia més àmplia” no hi cap “amb més motiu”. “L'indult general és una mesura de gràcia més limitada per què suposa que hi ha hagut una sentència condemnatòria, no es pot aplicar mentre s'investiga i no anul·la els antecedents penals ni la responsabilitat civil. Davant d'això, l'amnistia és una mesura de gràcia que perdona els fets condemnats i els que estan en tràmit d'investigació”, ha apuntat.
En el seu torn, Joan Queralt, representant d'ERC, ha posat en dubte els arguments esgrimits per Gimbernat, a qui ha expressat el seu “respecte i admiració profunds”. El senador republicà ha defensat que l'indult i l'amnistia són “instruments de naturalesa diferents, orígens diferents i objectes diferents”. I ha afirmat que, mentre l'indult és “un acte governatiu” (i per això estan prohibits els indults generals, que són una “arbitrarietat manifesta”), les Corts Generals “no tenen cap reserva de matèria” i, conceptualment, “és difícil dir que no tenen la capacitat” d'aprovar una amnistia. A més, ha utilitzat la jurisprudència del Tribunal Constitucional alemany per argüir que “qui pot prohibir pot desprohibir”.
Així mateix, Enrique Gimbernat ha afirmat que la norma que ha d'acabar amb la persecució judicial contra l'independentisme no és comparable a l'amnistia de 1977, que es va produir en el canvi de règim després de deixar enrere el Franquisme. En canvi, segons el catedràtic, aplicant una amnistia als fets del procés, es “repudien” totes les lleis dictades en els últims 45 anys. Davant d'això, Manuel Cancio ha replicat que “no és necessari el canvi de règim perquè una amnistia estigui justificada”, ja que també pot ser “per a objectius de molt menor calat”, com una “situació de dificultat o d'embús institucional”.