La consulta sobre el nom del departament dels Pirineus Orientals ha tornat a posar el focus sobre la identitat catalana de la Catalunya Nord. La votació, celebrada entre el 22 de juny i el 15 d'agost, va acabar amb la victòria de l'opció de mantenir el nom actual, amb un 47,21% dels vots, per davant de "Pirineus Catalans", que en va obtenir el 42,15%. "Pirineus Mediterranis" va quedar en tercera posició, amb un 10,64%. La participació, però, va ser baixa, del 10,4%. I hi va haver una absència especialment significativa: "País Català", una denominació que no es va poder votar tot i haver estat una de les opcions amb més suport en les consultes prèvies.
Una de les principals veus crítiques amb aquest procés és Jordi Vera, coordinador de Sí al País Català, un moviment que va néixer el 2016 arran de la reorganització territorial francesa que va integrar la Catalunya Nord dins d'Occitània. Vera, que és regidor de Forques i va ser-ho a Perpinyà, és una de les figures del catalanisme polític nord-català i ha convertit la reivindicació de la identitat pròpia del territori en el centre de la seva activitat política. Sota el seu impuls, el moviment ha promogut la presència del nom "País Català" als accessos dels municipis i s'ha presentat a diferents convocatòries electorals, aconseguint superar el 5% de suport del catalanisme polític i arribant a obtenir resultats municipals de fins al 45-48%. Vera, que en el seu moment havia format part de Terra Lliure, d'ERC i després de Convergència, defensa que aquest espai polític és independent dels blocs tradicionals de dreta i esquerra i també del Front Nacional.
Des d'aquesta posició, Vera observa amb esperit crític tant la política francesa com la relació amb el Principat. Considera que la Catalunya Nord pateix una decadència econòmica, social i cultural i que la qüestió identitària no es pot limitar a canviar un nom, sinó que ha d'anar acompanyada d'un projecte de renaixença del territori. També lamenta la distància amb els partits independentistes del Principat i assegura que la decepció provocada pel procés independentista ha fet perdre prestigi als seus dirigents entre molts nord-catalans. En aquesta entrevista, parla del futur del catalanisme al nord, de la llengua, de la seva relació amb el Principat, de Puigdemont i dels reptes que té el seu moviment.
El nom de Pirineus Orientals s'ha imposat amb el 47,21% dels vots davant del 42,15% de Pirineus Catalans. És una derrota del catalanisme, aquest resultat a la Catalunya Nord?
No, en absolut. Aquesta consulta era una trampa que nosaltres ja vam denunciar des del primer dia. El 2016, quan es va fer la fusió de les regions amb Occitània, ja es va proposar de canviar el nom del departament, ja que integrar-nos a Occitània tenia un rebuig massiu en el territori. S’hauria d’haver fet immediatament, però la resistència de les autoritats municipals de la vila de Perpinyà com la presidència del Consell Departamental, que rebutjaven de canviar de nom, va provocar que ho anessin retardant. Nou anys després s’ha fet perquè hi havia una pressió pública a la presidenta en el marc d’unes eleccions territorials. Tot i això, nou anys després ja no era tan d’actualitat per a la gent, però el que va ser un motiu molt important de desafecció va ser el fet que el nom "País Català", que era el nom més popular, fos apartat pel Consell Departamental. "País Català" era el nom més popular, tal com va assenyalar una enquesta de 17.000 persones feta per la ràdio pública de Perpinyà. Molta gent, per votar entre el nom actual i un placebo, que era Pirineus Catalans, no van anar a votar. O fins i tot van votar a la consulta que vam organitzar paral·lelament, perquè volien País Català com a nom del departament. Seria com si en unes eleccions, el partit que està al capdavant de les enquestes li prohibissin de participar. No ens ha sorprès que volguessin conservar el nom antic.
Per què només ha participat un 10,57% del cens?
A França les consultes són oficials referendàries, és a dir, que es voten en un sol dia. Però es va votar en un període de dos mesos i durant l’estiu, d’una forma inèdita. El Consell Departamental va fer de tot perquè no funcionés. Tot i això, hi ha una voluntat d’una part de la població que va votar el nom placebo per tenir una identitat pròpia. Estem segurs que si País Català hagués estat posat a votació hauria guanyat en majoria absoluta.
És a dir, si a la papereta hagués aparegut País Català, hauria guanyat…
Sí, i nosaltres hauríem fet una campanya molt a favor.
El resultat demostra una distància entre la identitat catalana que existeix al territori i la voluntat de traduir-la políticament i institucionalment?
En realitat ens passa una cosa com al Principat. Estem submergits de gent del nord que viuen entre nosaltres. En el departament hi ha un 30% de catalans o gent d’origen catalana, mentre que la resta són forasters de tota mena. En el meu municipi, els forasters són un 55% i escaig. Molta gent que ha vingut en els darrers anys no considera aquest territori com a català, sinó com una cosa francesa en la qual venen a passar la resta de la seva vida com a jubilats. En canvi, els més joves a treballar al sol amb millors temperatures. No hi ha aquesta capacitat d’integrar. Amb el 30% de població és molt difícil. A més, portem segles de negació de la nostra identitat per part de l’Estat francès. La capacitat de resistència és menuda o no és tan forta com desitjaríem. Tot i això, he constatat que als carrers de Barcelona de 50 converses només n’he sentit una en català. No és tan diferent com podria ser Perpinyà.
Abans m’ha mencionat la unió amb Occitània. Fins a quin punt ha influït en el resultat?
Les noves regions a França són recents i no tenen una trajectòria profunda d’identitat. La gent no se sent identificada amb aquestes regions que són totalment administratives i sortides d’una lliberta i un llapis del president Hollande. Les més antigues, com Bretanya o Còrsega corresponen a un territori ben determinat, mentre la gent del nostre departament no se sent occitana. Els catalans ens sentim catalans, i res més.
L'alcalde de Perpinyà, Louis Aliot, va defensar mantenir el nom actual. Considera que el seu posicionament ha influït a decantar la votació?
No. Va fer una simple declaració, però no ha fet cap campanya. Si haguéssim fet campanya, hi hauria hagut més vots a favor de Pirineus Catalans, i no ha estat el cas. Aliot va fer un pronunciament tàctic, perquè tenim l’any que ve eleccions a l’Estat francès i no crec tampoc que l’extrema dreta de Rassemblement National tingui ganes d’enfadar-se amb una població catalana, que, malgrat tot, vota per ells i no ha sigut gaire bel·ligerant sobre aquesta qüestió.
"País Català" era el nom més popular. Hagués guanyat per majoria absoluta
El departament, de moment, no canviarà de nom, però quin serà el pròxim pas?
El nostre territori està en una decadència constant i permanent des del punt de vista econòmic, social i cultural. Estem en un context de decadències el món i de substitucions culturals. Ni la gent de fora s’ha imposat ni els catalans no arribem a ser majoritaris. Tenim l’inconvenient molt gran que tota la gent que estudia marxa del país perquè no hi ha feina. Si tens un fill que l’has format en català, hi ha moltes possibilitats que hagin de marxar fora per poder tenir una feina interessant, perquè al nostre país no n’hi ha. Dit això, estem contents que Pirineus Orientals hagi guanyat perquè això permet tornar a posar sobre la taula el nom de País Català en un altre moment. Un canvi de nom també ha de ser un canvi de projecte, de renaixença econòmica, social i cultural. Al nostre programa nosaltres portem un renaixement del territori. Ni els mateixos que van convocar la consulta no van fer campanya a favor de cap nom.
I el següent pas?
El nostre moviment va ser creat quan ens van annexar a Occitània, el 2016. Som un moviment jove i en aquests anys hem reeixit algunes coses que són positives. Un exemple és que en totes les entrades dels pobles de la Catalunya Nord hi hagi escrit País Català, sigui en català o en francès. Hem imposat un nom en el territori que la gent l’anomena espontàniament. Això és una conquesta que hem fet en molt poc temps. Mentre la Catalunya Nord era una cosa per iniciats, Roselló només representava una part del territori, nosaltres hem reeixit un sol nom.
El segon pas va ser presentar-nos a totes les eleccions que han existit. Hem aconseguit que en totes les eleccions el catalanisme polític passi a més d’un 5%. Quan tu aconsegueixes aquest llindar, ja ets una altra categoria. A les municipals, hem tingut candidats amb un 45-48% del vot. Per tant, ja tenim una implantació, tot i que no és la que voldríem. Hem canviat el xip del moviment català. Nosaltres som un espai polític independent, que no estem lligats ni a la dreta ni a l’esquerra tradicional, ni al front nacional. Hem creat un espai propi que milers d’electors reconeixen. Quan tot això s'estudia a l'Estat francès, quan es compara amb el País Basc o amb Còrsega, ells han tardat gairebé 40 anys a passar del que estem fent ara al que han arribat a fer. Crec que és una feina que no podré complir jo, però que d'altres que venen darrere meu ho compliran. Ens juga a favor que la identitat global o dels estats està desapareixent i la gent torna als valors veritables, als de les arrels, allò que és la nostra identitat pròpia. És un fenomen molt pertinent a l'Estat francès i que tindrà conseqüències en els anys a venir. La nostra existència també ha pertorbat una hegemonia del Front Nacional, que potser sí que tindria sense nosaltres. Bloquegem una part del seu electorat.
Per tant, la seva existència a qui perjudica més és al Front Nacional?
Sí. El Front Nacional s’està convertint en un partit educat, i ho farà cada vegada més. Això provocarà que cada vegada hi haurà més gent que estarà decebuda amb ells, ja que molta gent els vota perquè diuen que els altres partits no han servit de res i els voten per veure si ho faran bé.
El Front Nacional està fent un procés com el que ha fet Meloni a Itàlia?
Segur que sí, tot i que hi ha moltes contradiccions internes.
La situació de la llengua catalana cada vegada és pitjor a la Catalunya Nord. Creu que la situació és reversible?
És reversible, com ho ha sigut en altres llocs. Potser som un 20-25% de ciutadans que podem comprendre el català; després hi ha aquell que el parla molt poc, però que el poden parlar, que és un 15%. Els que aprenen el català, cosa que ha progressat, tot i que no tant com voldríem, no tenen les oportunitats d’usar la llengua. És un territori en el qual els parlants estan escampats per tot arreu. En molts casos és la llengua dels avis, i en altres no és la llengua de ningú, perquè l’han après amb gent que ja no parlava en català des de fa quatre generacions. Ara bé, s’aprèn més català a les seccions bilingües de l’escola pública, amb uns 14.000 alumnes, que no pas a La Bressola, que són un miler. És una cosa que funciona força bé, amb totes les limitacions i pegues que posa l’Estat, ja que la demanda és molt més gran que l’oferta. Amb condicions favorables, l’Estat fa tot el possible perquè no puguem anar més lluny. També influeix que molts joves que han après el català, per raons professionals, han de marxar del país. Amb una política voluntarista i d’insistir amb un espai que governi el territori amb majoria o aliances podria provocar un canvi.
La regió té prou competències per poder revertir la situació?
Tothom té competències per poder avançar. A França tot es fa per tolerància. Les llengües regionals no tenen cap reconeixement oficial, però són tolerades segons les circumstàncies. Tot i això, els prefectes cada vegada que poden, posen tots els obstacles possibles perquè no es pugui utilitzar el català. Tot i això, sovint no ho fan perquè reben consignes del primer ministre. Estem en una situació de tolerància, i un dels debats que podem plantejar és si nosaltres intentarem aprofitar l’ocasió per presentar-nos a les presidencials. Nosaltres formem part d’una federació de partits regionalistes que existeixen a tot l’hexàgon i que té un grup a l’Assemblea Nacional, el grup LIOT, que compta amb més d’una vintena de diputats. Gràcies a aquest grup vam poder votar la llei Molac, una llei que afavoria les llengües regionals. Malauradament, el Consell Constitucional va escapçar-ne les dues mesures més importants. Però, en tot cas, cada vegada avancem una mica en el reconeixement de les llengües regionals, tot i que és un procés molt dur i que dura molt de temps. Hi ha una cosa que ha canviat a tot França. Nosaltres vam fer una enquesta fa dos anys i ara en farem una altra, abans del mes d’octubre, per veure quina és la percepció que hi ha a França sobre la qüestió regional, identitària i tot el que hi està relacionat. Cada vegada, els francesos són més favorables a les identitats regionals.
Els polítics del procés han estat desconsiderats. No els interessa la Catalunya Nord
Són menys jacobins?
Com els francesos, la majoria de París tenen els seus orígens en els territoris. Tenen, segurament, una certa nostàlgia, però també simpatia, perquè poden recordar que els seus avis parlaven occità o basc.
Què creu que hauria de passar perquè París acceptés més competències per a la Catalunya Nord?
Això és un problema, primerament sovint és un problema de report de forces. Els corsos estan obtenint més coses i els bascos també. Una de les coses per poder canviar això és ser més forts i estar més ben organitzats. També hi ha qüestions externes: quan hi va haver el procés al Principat, molta gent del nord mirava això amb molta simpatia. Era absolutament transversal. Hi havia un ambient molt favorable a la catalanitat, perquè també estàvem en un moment d’annexió a Occitània. Hi va haver una connexió i simbiosi. Sentir-se català era una cosa molt positiva. En canvi, la situació actual és força diferent.
Què ha canviat perquè s’hagi revertit això?
Donaré una anècdota: el dia de la proclamació d’independència uns 150 militants érem a la nostra seu. Quan al cap d’uns segons no es va proclamar l’Estat i la bandera espanyola continuava al cim de la Generalitat, hi va haver una gran decepció. Alguns militants van acabar molt deprimits, fins al punt que durant diversos anys gairebé ni els vam veure. Va ser un fet determinant. A més, vist des de França, no s’entén el que han fet els líders independentistes aquests últims anys. Un francès compara això amb el règim de Vichy, l’arribada dels alemanys i recorda De Gaulle a Londres dirigint la resistència. Aquí no hem vist la resistència per enlloc. Tal com es van comportar els polítics catalans al tribunal de Madrid no correspon amb la mentalitat francesa, que hauria sigut de plantar cara i de no demanar perdó per a res. Va ser una cosa molt xocant per a gent com nosaltres, que vam ajudar els refugiats. Tampoc es va entendre que el govern català travessés la frontera i que la meitat tornessin. En una societat com la nostra, que va viure una resistència contra el nazisme, no es va entendre. Els polítics que hi havia, han estat desconsiderats i han perdut el prestigi. I crec que també l’han perdut una mica al Principat.
Per tant, la visió que es té a la Catalunya Nord els polítics del Principat és més aviat dolenta…
Sí, i més quan es té la percepció que no els interessa en absolut el que hi passa. Hi ha una impressió que no s’ho senten com a propi. No vull fer propaganda per a ningú, però l’únic partit que ens ha demanat que els expliquéssim el que passava a la Catalunya Nord va ser Aliança Catalana. Ni Junts ens ha demanat una trobada, ni ERC, ni la CUP. Crec que en el fons no els interessa gaire. És trist, però és així, i després han de prendre acte de les coses que passen.
Però Junts té exiliats. De fet, l’exconseller Lluís Puig viu a la Catalunya Nord. No els interessa gens?
No vull parlar malament de ningú, però no els interessa el combat polític nord-català.
Tot i això, en algunes ocasions vostè ha dit que el president Puigdemont és percebut com el principal representant dels catalans a la Catalunya Nord…
Això era així, però s’ha anat diluint.
Per què?
S’ha anat diluint progressivament. Quan va anunciar que si guanyava les eleccions tornaria, no va venir. Hi ha hagut diversos anuncis d’aquest tipus. Quan fas això, la gent acaba creient que no és seriós. Ha perdut aquesta credibilitat. Molts nord-catalans van anar al seu míting a Perpinyà, però ha perdut la seva credibilitat. S’ha tornat una cosa distant i, per als nord-catalans, una cosa gairebé d’espanyols. No entenem tampoc aquest sentiment de normalitat. Passa tot això i després les eleccions les guanyen els socialistes, que era un partit anticatalà. La gent no ho pot entendre.
Hi ha hagut algun canvi d’actitud del president Illa des que està a la Generalitat, a través de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, amb la Catalunya Nord?
No. Desgraciadament, ja es feia molt poc abans. Jo diria que és el mateix. Crec que tampoc és això el que faria que un govern de Catalunya tingués influència al nord. La tindria si la Generalitat creés un liceu, un institut d’ensenyament secundari a Perpinyà, amb un edifici com els francesos fan en molts llocs del món. El govern francès en crea a Lusiana, a tota Àfrica, a Barcelona… Els estudiants que vagin a l’escola puguin anar a un liceu en el qual es fes en català com una eina cultural a l’exterior del Principat. A més, el govern català dedica una ajuda molt modesta a La Bressola. És modestíssima comparada amb el govern basc.
Creu que fa molt més el País Basc per la Bascònia francesa que no pas la Generalitat per la Catalunya Nord?
És una evidència. Són 800.000 euros a La Bressola, mentre que el País Basc hi destina uns quatre milions i mig. Al País Basc francès hi ha tota mena d’institucions basques, com ara els mateixos sindicats.
Puigdemont ha perdut la credibilitat a la Catalunya Nord
Això és més responsabilitat de l’Estat francès que no deixa o és de la Generalitat i del País Basc?
L’Estat francès no es podria negar a la creació d’un institut privat. Lligant-ho amb l’actualitat, es parla molt del problema de Ceuta i Melilla i crec que és curiós que hi estiguin tan capficats. En canvi, no ho estan amb la Catalunya Nord, que formava part del Regne d’Espanya. És una província de 500.000 habitants i els espanyols mai s’hi han preocupat. Ni tampoc les vegades que els francesos, al llarg de la seva història, han intentat tornar el Rosselló.
En canvi, sí que estan interessats amb Gibraltar…
Sí, és molt curiós aquest comportament del nacionalisme espanyol. Som un territori molt més gran que Gibraltar. Només una vegada, quan José María de Areilza va ser ministre d’Afers Estrangers durant la Segona Guerra Mundial, Espanya va fer un memoràndum de reclamacions territorials d’Espanya a França. Devia ser el 1942, quan els nazis estaven guanyant la guerra, els italians van recuperar Niça i ells van fer aquestes reclamacions, entre les quals hi havia també el Marroc. Més enllà d’aquesta vegada anecdòtica, no ha passat mai.
Tenint en compte que a l'Estat francès, l'extrema dreta de Marine Le Pen està a l'auge i que en les següents eleccions de l'any que ve podria arribar al poder. Com ho compara amb la crescuda d’Aliança Catalana al Principat? Hi veu certes similituds?
No, perquè el Front Nacional és un partit nacionalista francès i clarament anticatalà. A partir d’això, ja no hi ha cap comparació possible amb Aliança Catalana, independentment d’altres qüestions col·laterals. Em consta que els dos partits no tenen cap relació política i no són amics. L’extrema dreta europea ja no és l’extrema dreta que hi havia abans. Actualment, és laica, està a favor de les qüestions de la societat, no estan en contra de l’avortament ni contra els homosexuals. És un altre tipus d’extrema dreta i això potser sí que ho comparteixen els dos moviments.
Però sí que tenen similituds amb la qüestió de la immigració…
No, perquè la ideologia del Front Nacional és que tot ciutadà que té un passaport francès, és francès, sigui quin sigui el seu origen. El Front Nacional no contesta la immigració musulmana, perquè, entre altres raons, és un partit fundat per molta fent que venia de l’Àfrica del Nord.
Creu que és molt més bel·ligerant l'Aliança Catalana amb la immigració que no pas el Front Nacional?
Sí, però la immigració a Catalunya i a França són una mica diferents. La de França és una immigració ja una mica vella. Tenim problemes amb gent de la tercera i quarta generació, que no volen de cap manera integrar-se ni participar en la vida pública. D’immigració nova n’hi ha molt poca. En canvi, el Principat té un problema de nova immigració i d’emigració que, vist des de l’exterior, cap país europeu no acceptaria. Ningú acceptaria que arribin milers de persones com arriben aquí i sense cap mena de resistència de part de les autoritats espanyoles. És un greu problema, perquè Europa està reconsiderant el fet d'acceptar, o no, els permisos de residència. De fet, no seran autoritzades a Europa i no podran circular-hi. I això no és només una cosa de dreta o d’extrema dreta, sinó que els socialistes danesos estan en aquestes posicions. És a dir, Espanya és considerada a Europa com un país laxa en la immigració, mentre que la majoria d’estats estan a favor d’una immigració selectiva i amb quotes, com el Canadà o Austràlia. Tots els estats europeus són molt crítics amb l'Estat espanyol sobre aquest tema.
Pel que fa al perfil, tenen similituds Marine Le Pen i Sílvia Orriols?
No, de cap manera. En conec una, mentre que l’altra la conec menys. Jo vaig ser regidor de l’Ajuntament de Perpinyà quan Aliot era el company de Le Pen i vaig tenir l’ocasió d’intercanviar la seva forma de fer. El Front Nacional és un clan familiar de Le Pen. Hi ha les germanes, els nebots… és un partit que sempre el controla una família des de la seva fundació. En canvi, que jo sàpiga, no és el cas d’Aliança Catalana.
Aquest diumenge, Alternativa per Alemanya (AfD) ha guanyat en el primer per primer cop en un land. El preocupa?
No, però quan fa temps que observes el que està passant, també és una cosa natural. A l’Alemanya de l’Est s’han considerat durant tots aquests anys completament marginalitzats del creixement econòmic de la resta d’Alemanya. A més, també hi ha la nostàlgia del règim comunista, en el qual tothom tenia feina. Potser eren més pobres, però tothom en tenia. Aquí hi ha un espai que facilita que la gent que es considera marginada pels partits tradicionals es manifesti, com va començar a passar a França votant partits que van contra els partits del sistema. I tot això s’ha de mirar d’una altra forma. Per què aquests partits creixen? Ho fan perquè els partits tradicionals no han donat resposta a qüestions fonamentals. Per exemple, quan en un institut o escola primària a França hi ha un conflicte d’identitat, perquè algú porta el mocador i que està prohibit, els nostres polítics, en lloc d’aplicar la llei genera, el director o provisor aposta per arreglar-ho a la seva forma. No es prenen decisions clares i s’acaba no decidint res. La gent veu que els polítics accepten qualsevol cosa per no prendre cap decisió. La conclusió és que vivim en una societat que des de fa temps evita tot conflicte i quan fas això tens el conflicte més gros al final, que és potser el que està passant. Ara bé, si consideraven que l’AfD és un partit perillós, la Constitució alemanya pot permetre dissoldre’l demà al matí, encara que sigui un partit majoritari. Ho pot fer el Tribunal Suprem alemany, tal com ho van fer en el passat. Crec que no cal comparar el que passa ara amb el que passava als anys 40’, perquè no té res a veure. Aquests partits sovint no tenen un projecte totalitari ni volen aplicar un sistema de partit únic, per ara. I, per tant, no es pot comparar amb el que era el nazisme o el feixisme, que sí que van prohibir partits. En tot cas, cal ser vigilants, perquè la història ens ha de servir de lliçó, també. Jo que soc d’un Estat més potent que Espanya, si demà el Front Nacional té derives totalitàries, l’aparell de l’Estat, que no són els polítics, sinó que ho són els tribunals, la policia, l’exèrcit o els bancs, no tardarien 24 hores en carregar-se un règim d’aquest estil.
Però en alguns estats el que acaba passant és que, un cop entren al govern, canvien aquests poders a l’Estat…
Sí, però també perden eleccions. Ha passat a Holanda o Dinamarca, i han acabat a l’oposició. Jo no afirmo que no sigui perillós, però estructuralment, per ara, no és el cas, ja que en els seus programes no tenen aquesta voluntat. Com que jo puc parlar de l’Estat francès, el Front Nacional no és un partit etnicista i s’ha adaptat perfectament a la ideologia republicana. És a dir, la nació no són els francesos, sinó que ho són els ciutadans. I no veig cap perill que això ho puguin canviar, però els demòcrates som aquí per impedir-ho.