Arriba l’hora de la veritat. Comença el compte enrere per a les eleccions generals. Els partits donen aquesta mitjanit el tret de sortida a dues setmanes de cursa electoral que acabarà el 28 d’abril amb una nova composició del Congrés dels Diputats. Serà una campanya marcada, de nou, per l’excepcionalitat que suposa que hi hagi candidats empresonats. Hores abans de la tradicional enganxada de cartells, el Tribunal Suprem ha denegat la llibertat a Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Josep Rull, Jordi Turull i Raül Romeva, que havien demanat sortir per poder participar als actes electorals en igualtat de condicions amb els seus rivals. A Junqueras i Sànchez, caps de llista d’ERC i Junts per Catalunya, ja els va passar durant la campanya del 21-D, que com a candidats també van haver de viure entre reixes.

Els propers quinze dies fins el 28-A, tindran el focus posat a Catalunya. Si ja va passar amb les andaluses, ara amb més raó. L’independentisme vol ser aritmèticament decisiu per a la investidura de Pedro Sánchez, per poder-lo forçar a reprendre el diàleg. I els socialistes catalans aspiren a no haver de dependre de ningú, cosa matemàticament impensable. Sobre el paper, la victòria a Catalunya se la disputen entre ERC i el PSC. Les últimes enquestes donen avantatge als republicans. La més generosa va ser la del CIS, publicada aquest dimarts, segons la qual ERC no només guanyaria sinó que duplicaria els resultats de 2016. En base a la resta de sondejos, però, tots dos tenen opcions de quedar primers. Més tenint en compte el gruix substancial de ciutadans que ara com ara continuen indecisos. El CIS els situava en un 30% al conjunt de l’Estat. Aquest mateix baròmetre indicava que hi ha més de 300.000 persones que dubten en relació a quina de les dues grans candidatures independentistes votaran, ERC o JxCat. Als quarters electorals ningú no es refia gaire dels sondejos. Si no, que els ho diguin als de Junqueras, després de l’efecte Puigdemont del 21-D.

Amb tot obert, els partits encaren la campanya amb les seves pròpies reptes i prioritats. Dues setmanes poden fer-se’ls molt llargues. Falten més de quinze dies pel 28-A i tot és possible, encara.

ERC: una campanya metropolitana i centrada en la repressió

Els republicans han dissenyat una campanya amb forta presència a l’àrea metropolitana i centrada en el missatge que les eleccions del 28-A són “un nou plebiscit entre democràcia i repressió”. El missatge d’ERC els propers quinze dies se centrarà en desactivar l’anomenat vot útil al que criden els socialistes, assegurant que són els únics que poden aturar un govern de dretes amb VOX. Els republicans ho faran alertant d’un possible pacte entre PSOE i Cs, que podria dur Albert Rivera i Inés Arrimadas a Moncloa i afirmant que com més forta sigui ERC i l’independentisme, més es podrà condicionar l’actuació dels socialistes per trobar una solució “democràtica” al conflicte amb Catalunya.

Sota el lema ‘Va de llibertat’, la candidatura liderada per Oriol Junqueras i Gabriel Rufián anirà a buscar vot bàsicament a l’àrea metropolitana, camp on han aconseguit créixer exponencialment en les últimes cites electorals. Per això, comencen la campanya a Sant Vicenç dels Horts, poble del Baix Llobregat del qual Oriol Junqueras va ser alcalde, i acabaran a Badalona, amb parades destacades a Granollers, Sabadell, Mataró i Barcelona, on celebraran l’acte central el dia de la República. També passaran per Lleida, Reus, Girona, Figueres i Amposta, i intentaran fer algun acte a la presó de Soto del Real.

JxCat: emotivitat i diàleg amb línies vermelles

Les enquestes són tossudes amb Junts per Catalunya. Fa temps que els sondejos no els donen treva, amb pronòstics que empitjoren els resultats obtinguts pel PDeCAT a les últimes eleccions al Congrés. Al quarter general de la candidatura confien en la falta de punteria de la demoscòpia i en el carisma dels seus principals actius durant la campanya. L’objectiu, aconseguir grup propi al Congrés, cosa que no han tingut aquesta legislatura.

Trauran tota l'artilleria ja des del minut 1. Inauguraran la campanya electoral amb els tres últims presidents de la Generalitat a l'escenari. Tots tres seran protagonistes al llarg d'aquests quinze dies. Quim Torra i Artur Mas hi seran físicament, Carles Puigdemont hi connectarà de manera virtual, com ja és tradició des que és a l'exili i com farà a la immensa majoria dels més de 400 actes que farà JxCat arreu del territori. Diumenge, els membres de la llista viatjaran a Waterloo i durant la Setmana Santa, a Soto del Real.

L’emotivitat tornarà a ser un dels elements claus de la seva campanya. Ho demostren les imatges triades per als cartells. Es tracta de fotografies dels caps de llista presos, Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull, fetes durant les seves darreres hores en llibertat, abans d’entrar a l’Audiència Nacional o al Tribunal Suprem. A l’eslògan es reivindiquen com “La veu de la independència”. Al llarg d’aquestes dues setmanes JxCat marcarà distàncies amb l’estratègia d’ERC, insistint que no pagaran per avançat a Pedro Sánchez com van fer amb la moció de censura, i deixant ben dibuixades les línies vermelles: prou repressió i dret d’autodeterminació.

PSC: equilibrisme entre Cs i l’independentisme

El PSC no guanya unes eleccions generals a Catalunya des de fa 11 anys. Va ser el 2008, quan amb Carme Chacón van obtenir el millor resultat de la història, amb 25 diputats. Ara en conserven només 7. Per primera vegada, després d'aquesta travessia pel desert, els socialistes catalans es veuen amb opcions de quedar primers. I així ho perceben també els seus adversaris. D’aquí que hi focalitzin les crítiques. L’estratègia de la llista que lidera la ministra Meritxell Batet serà pescar vots sobretot dels comuns, però també de Cs i ho faran apel·lant al vot útil.

No passarà un sol dia de campanya sense que siguin assenyalats com a sospitosos d'acabar pactant amb Ciutadans per seguir governant Espanya. A Catalunya ja hi ha com a mínim tres partits -ERC, els comuns i JxCat- que han decidit apuntalar la campanya presentant-se com l'alternativa a aquesta aliança PSOE-Cs que donen per feta. La pregunta serà una constant. I malgrat que els incomoda la insistència, de moment la resposta de les primeres espases socialistes no resol la incògnita, al contrari. De fet, fins que tinguin els resultats a la mà no semblen disposats a aclarir-ho, perquè no volen haver-se d'empassar les paraules ni ser-ne esclaus, com li va passar a Rivera quan deia que no faria Rajoy president.

Els socialistes centraran la campanya a situar l'electorat en la dicotomia d'haver d'escollir entre un govern a l'andalusa de dretes i de confrontació (PP, Cs i VOX) o un de diàleg i progressista, encapçalat per Pedro Sánchez, que vindrà un parell de cops a Catalunya durant la campanya. Diuen que s’asseuran amb tothom i eviten i evitaran gaire més concrecions.

Els comuns, de la victòria a la crisi

Els comuns, que vénen de guanyar les dues últimes eleccions generals -les del desembre de 2015 i les que es van repetir el juny del 2016-, afronten ara la campanya amb les enquestes en contra. Després que qui fou el seu líder i baluard, Xavier Domènech, abandonés el partit, ara fien la candidatura a Jaume Asens. Segons l’últim CIS perdrien la meitat de diputats (de 12 passarien a 5/6) i es quedarien en una modesta tercera posició, per darrere del PSC i ERC. A més, arriben a la cita tocats per l’enèsima crisi, amb la marxa de dos diputats, Elisenda Alamany i Joan Josep Nuet, que s’han ajuntat amb ERC per aquestes eleccions així com per les municipals del mes que ve.

Amb tot, els comuns preparen una campanya molt metropolitana, ja que saben que és on poden treure més vots, i amb una important presència dels líders estatals (Pablo Iglesias, Irene Montero i Alberto Garzón) i també de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. Sota el lema ‘Guanyem per avançar’, els comuns s’intentaran vendre com els garants d’un nou govern progressista en coalició amb el PSOE. Coneixedors com són que una part del seu electorat està a la frontera amb Esquerra Republicana, es preveu una campanya que entri en el cos a cos amb aquest partit, de fet ja han començat a acusar-los de bloquejar el Congrés.

L’operació Arrimadas, arma de doble fil per a Cs

L’actual cap de l’oposició a Catalunya s’ha decidit a fer el pas per anar a Madrid. Inés Arrimadas és un valor a l’alça a Ciutadans. Ho sap ella, ho sap el partit i ho sap Albert Rivera. La prova vam tenir-la ja a les eleccions andaluses, en les quals ella va ser un dels puntals de la campanya. De cara al 28-A, i tot i que es presenta com a cap de llista per Barcelona, Arrimadas farà campanya arreu d’Espanya, en paral·lel a Rivera.

El cas és que el que pot suposar un actiu a nivell estatal, podria acabar sent un handicap per al partit a Catalunya. La majoria de diputats de Cs al Parlament van assabentar-se pels mitjans de comunicació que la seva líder feia les maletes per marxar al Congrés. Amb ella, se’n van altres pesos pesants de la formació a la cambra catalana, com és el cas d’Espejo-Saavedra, vicepresident de la mesa. Aquesta estampida cap a la capital deixa el partit sense un lideratge clar a Catalunya. És més, en funció dels resultats, no és descartable que les desavinences comencin a supurar i desemboquin en una crisi interna.

A les últimes eleccions generals, amb Juan Carlos Girauta al capdavant, Cs va obtenir 5 diputats per Catalunya, quatre a Barcelona i un altre a Tarragona. Ara, les enquestes els auguren un resultat similar. L’última vegada que hi va haver urnes, Arrimadas va guanyar les eleccions a Catalunya. L’estratègia d’encendre l’antiindependentisme no sembla que hagi de donar-li els mateixos fruits.

El PP, entre la desaparició i el sorpasso de VOX

Mica en mica, el Partit Popular es va empetitint a Catalunya. Després de les últimes eleccions al Parlament, les que va convocar Rajoy sota el 155 per al 21-D, el PP té només quatre diputats a la cambra catalana. Per intentar salvar els mobles de cara al Congrés, Pablo Casado ha recuperat la figura de Cayetana Álvarez de Toledo, generant una irritació monumental a les files del PP català.

De l’escola FAES, Álvarez de Toledo destrossa tot el que faci olor de catalanisme cada vegada que obre la boca. Aquesta mateixa setmana, acompanyant Casado, van presentar el programa electoral del PP. Les primeres pàgines es dediquen específicament a promeses per combatre l’independentisme amb mesures com tornar a penalitzar la convocatòria de referèndums, eliminar els indults per rebel·lió o tornar a aplicar el 155.

Segons l’últim CIS, la cap de llista per Barcelona seria l’única diputada que el PP aconseguiria a Catalunya, bastant lluny dels 6 que van treure el 2016. VOX, els passaria pel davant. Com a revulsiu, els populars han decidir ressuscitar Aznar, que obrirà la campanya del partit a Barcelona. Per cert, que hores abans d’arrencar, part de la façana de la seu del PP ha caigut a trossos. Metàfora?

Possible irrupció del Front Republicà

A tot això, també cal sumar-hi la possible irrupció del Front Republicà, la candidatura liderada per Albano-Dante Fachín, en coalició amb Poble Lliure (organització vinculada a la CUP) i Pirates de Catalunya. Tots ells han decidit presentar-se conjuntament a les eleccions perquè consideren que ERC i JxCat ja no representen el mandat de l’1-O. Precisament, per deixar clar el sentit de la seva candidatura, donen el tret de sortida a la campanya davant l’escola Ramon Llull, escenari de fortes càrregues durant la jornada del referèndum i on el número cinc de la llista, Roger Español, va perdre un ull.

El seu principal handicap és la poca presència que tindran als mitjans -especialment als públics- per la seva falta de representació parlamentària fins ara. A jutjar per les enquestes, no està clar que puguin aconseguir fer-se seu algun escó al Congrés. Això, però, ho diran les urnes.

L’amenaça de VOX truca a la porta de Barcelona

Al PP i a Cs els tremolen les cames veient com la ultradreta els està menjant terreny. I en comptes d’allunyar-se’n, tendeixen a emmirallar-s’hi. El problema? Que entre l’original i la còpia, l’electorat sol triar el primer. Segons el CIS, VOX té mercat a Barcelona, fins i tot més que el PP. Els d’Abascal podrien treure 3 diputats. L’esperança: que les enquestes no estan gaire fines últimament.