Sempre s'ha dit que el Senat és inútil. Que la cambra espanyola important és el Congrés dels Diputats i que no té cap sentit mantenir dempeus una institució que, a grans trets, es dedica a pinzellar lleis que surten de la cambra baixa. Però que la cambra alta, al cap i a la fi, ni tan sols té dret de veto, perquè el Congrés sempre té l'última paraula. El debat és interessant, i qui demana suprimir aquesta institució de representació territorial té arguments per defensar-ho. Però la passada legislatura ha demostrat que controlar-la també té la seva gràcia; i que encara podria tenir-ne més en aquest pròxim mandat, quan cal renovar quatre membres del Tribunal Constitucional. El PSOE ha pres nota de l'ús que ha fet el PP de la seva majoria absoluta en aquesta cambra els darrers tres anys. I per això ha pactat candidatures unitàries amb el Front Ampli per intentar recuperar el control de l'hemicicle. Ara, PP i Vox negocien per intentar contraatacar aquest moviment de les esquerres.
El PSOE i algunes formacions integrades en el Front Ampli —Izquierda Unida, Sumar, Compromís, Más Madrid, Chunta Aragonesista i Batzarre— van anunciar el divendres de la setmana passada que aniran plegats al Senat sota la marca Senat de Progrés. Els socialistes encapçalaran totes les llistes conjuntes, i el Front Ampli ocuparà el segon o el tercer lloc en funció dels resultats que el PSOE va obtenir el 2023 a cada circumscripció. Ara bé, la coalició es presentarà a totes les autonomies excepte Catalunya, les Balears i les Illes Canàries. El PSC concorrerà en solitari. Els Comuns es presentaran amb el nom de la seva pròpia marca i del Front Ampli. Per la seva banda, ERC i EH Bildu reeditaran la coalició que ja van formar el 2023 per a la cambra alta, que es presentarà a Catalunya, el País Basc i Navarra.
PP i Vox, empesos a moure fitxa
El termini per presentar coalicions ja ha acabat. El PSOE va tenir-ho ben callat perquè temia que PP i Vox fessin el mateix. Ara bé, la dreta i extrema dreta espanyola tenen marge de temps per ser creatius. El líder dels populars, Alberto Núñez Feijóo, va confirmar dimarts que els dos partits negocien i busquen una fórmula per "no lliurar el Senat al sanchisme". I divendres, el cap de l'oposició instava Vox a no presentar-se en aquelles circumscripcions en les quals no va obtenir senador, per tal de no triar vots de dretes a les escombraries i enfortir així la candidatura del PP.
També aquesta setmana, el líder de Vox, Santiago Abascal, ha expressat la seva disposició a assolir "algun acord que protegeixi el Senat dels pactes que Sánchez ha assolit amb l'extrema esquerra". "Aquesta aliança exigeix sacrificis als partits de l'oposició", va afirmar. També ha deixat clar que ara mateix l'únic objectiu d'un acord amb el PP és aconseguir una supermajoria que, entre d'altres coses, permetria que el Tribunal Constitucional deixés d'estar "segrestat".
Tribunal Constitucional
El Senat que surti de les eleccions generals del 29 de novembre tindrà a les mans la renovació de quatre dels dotze magistrats del Tribunal Constitucional. La Constitució estableix que la cambra alta proposa quatre membres del tribunal per majoria de tres cinquens. Amb la incorporació del nou senador per Formentera, aquest llindar se situa en 161 dels 267 senadors, mentre que la majoria absoluta de la cambra queda fixada en 134. El mandat dels quatre magistrats que corresponen al Senat, el del president del tribunal, Cándido Conde-Pumpido, i els de María Luisa Balaguer, Ricardo Enríquez i José María Macías, va vèncer el desembre del 2025.
Els magistrats que proposa el Senat, tanmateix no s'escullen lliurement. Des de la reforma de la llei orgànica del Tribunal Constitucional del 2007, la cambra els ha de triar entre els candidats que presenten els parlaments autonòmics, que en poden proposar fins a dos cadascun. Aquí cal recordar que el PP —del bracet de Vox— té el control de la majoria de les autonomies espanyoles. No serà fins al mes de maig que tornaran a celebrar-se noves eleccions autonòmiques i municipals. Per altra banda, la majoria de tres cinquens també permet al Senat escollir deu dels vint vocals del Consell General del Poder Judicial, l'òrgan que al seu torn proposa dos magistrats del Constitucional.
El control de la cambra alta implica controlar part del calendari legislatiu
La majoria al Senat no permet tombar una llei que el Congrés vulgui aprovar, perquè quan una norma és rebutjada o modificada per la cambra alta, aquesta torna a l'altra institució per a una segona i definitiva volta. Ara bé, sí que en condiciona els terminis. Quan el Congrés aprova una llei, el Senat disposa de dos mesos per aprovar el seu veto, que requereix majoria absoluta, o per introduir-hi esmenes. El termini de dos mesos es redueix a vint dies naturals quan el govern espanyol o el Congrés declaren urgent el projecte.
La llei d'amnistia, un exemple de dilatació dels terminis
El novembre del 2023, l'endemà que el PSOE registrés la proposició de la llei d'amnistia al Congrés, la majoria absoluta del PP al Senat va aprovar una reforma del reglament de la cambra que deixava en mans de la Mesa del Senat la decisió de tramitar per urgència les proposicions de llei. La Mesa va rebutjar la urgència per a l'amnistia i el termini va passar de vint dies a dos mesos, el màxim que permet la Constitució. El març del 2025, el Tribunal Constitucional va anul·lar aquesta reforma en estimar un recurs del PSOE, i va establir que el termini de vint dies s'aplica tant als projectes del govern com a les proposicions de llei.
Durant aquells dos mesos, el PP va demanar informes al CGPJ, al Consell Fiscal i a la Comissió de Venècia, va convocar els presidents autonòmics i va citar una quinzena de juristes en sis sessions de compareixences. El març del 2024 va plantejar un conflicte entre òrgans constitucionals per instar el Congrés a retirar la llei. Tot plegat, per dilatar els terminis i aconseguir que la norma trigués el màxim temps possible a aplicar-se.
Altres competències del Senat que requereixen una àmplia majoria
Més enllà de la tramitació de les lleis, la Constitució atribueix al Senat altres competències que depenen de majories concretes. L'article 155 exigeix l'aprovació del Senat per majoria absoluta perquè el govern espanyol pugui adoptar les mesures necessàries per obligar una autonomia a complir les obligacions que li imposen la Constitució o les lleis. Ningú necessita que li refresquin la memòria sobre aquest article.
La cambra alta també és decisiva en la reforma de la Constitució. L'article 167 requereix una majoria de tres cinquens a cadascuna de les cambres. Si no s'arriba a aquesta majoria al Senat, el Congrés pot aprovar la reforma per dos terços sempre que el text hagi obtingut el vot favorable de la majoria absoluta del Senat.
La possibilitat d'una reforma constitucional també ha aparegut en la precampanya. El líder de Vox, Santiago Abascal, va obrir la porta dimecres, en un acte a la plaça de María Pita de la Corunya, a canviar la Constitució si el seu partit i el PP sumen una majoria suficient al Senat. El líder de Vox al Parlament Europeu, Jorge Buxadé, poc abans que Sánchez convoqués les eleccions del 29N, ja assenyalava que si el seu partit i el PP sumaven al Congrés 210 escons o més caldria posar sobre la taula el debat d'una reforma de la Constitució. Ja advertia setmanes abans sobre aquesta qüestió Gabriel Rufián. En una sessió de control al govern espanyol, el portaveu d'Esquerra Republicana recordava a Pedro Sánchez que hi havia enquestes que atorguen més de 200 escons a PP i Vox i que això podria comportar un perill enorme.