47 dies d'ocupació de la plaça Catalunya han estat un excés

La decisió de l'Ajuntament de Barcelona de desallotjar l'acampada de plaça Catalunya, després de 47 dies d'ocupació de l'espai públic, posa punt final a la invasió d'un dels espais més emblemàtics i transitats de la capital catalana. És evident que el que es va iniciar com una protesta relacionada amb l'habitatge i la seva carestia s'havia convertit amb el pas de les setmanes en la presa unilateral d'un bé comú, que havia aixecat, des de ja fa molt de temps, la pressió de comerciants, veïns i partits de l'oposició. El balanç polític d'aquesta ocupació és difús, fins i tot per als que el van promoure, i l'acampada havia anat perdent el seu caràcter inicial de mobilització política i s'havia convertit també en un assentament de persones sense llar i fins i tot el Sindicat de Llogateres s'havia desvinculat de l'acampada. El balanç final, segons l'ajuntament, és que 295 persones eren a l'acampada; 465 efectius van participar en el dispositiu, inclosos policies i bombers; es van retirar 150 tendes de campanya, es van recollir un total de 45 tones de materials i residus i es van produir tres detencions per ordres judicials que estaven pendents.

El moment escollit per al desallotjament té molt a veure, segurament, amb la necessitat de recuperar la plaça per a les activitats nadalenques i la instal·lació de la il·luminació. A 16 de novembre s'estava ja fregant la data límit, i suposo que l'ajuntament no trigarà a anunciar que la plaça Catalunya també participarà en la il·luminació nadalenca de la ciutat. Curiosament, Barcelona en Comú i Esquerra Republicana, socis moltes vegades del PSC tant a Catalunya com a Barcelona, han criticat el desallotjament i han reclamat solucions per a les persones vulnerables. En canvi, posicions més allunyades com Junts o el PP reclamaven posar fi a l'ocupació. La situació de Jaume Collboni, que governa sense aliances Barcelona, no era fàcil, ja que l'Ajuntament de Madrid, governat pel PP, ja havia acabat amb l'acampada a la Puerta del Sol el passat 3 de novembre. Ara pot defensar que ha respectat el dret de protesta durant gairebé set setmanes, però també és legítim preguntar-se per què ha trigat tant a actuar si les raons de seguretat, convivència i recuperació de l'espai públic ja existien.

Una cosa és respectar el dret de manifestació i una altra permetre que una protesta es transformi en una ocupació permanent de l'espai públic

La paradoxa és que la protesta pretenia denunciar el problema de l'habitatge a Barcelona, però la seva prolongació ha acabat desplaçant el debat cap a l'ocupació de l'espai públic. Una cosa és respectar el dret de manifestació i una altra permetre que una protesta es transformi en una ocupació permanent de l'espai públic. El dret a protestar no implica un dret il·limitat a instal·lar-se durant setmanes en una plaça. Hi ha dos aspectes més que val la pena comentar ara que els concentrats ja no són a la plaça Catalunya. En primer lloc, el greuge comparatiu. S'hauria tolerat durant tant de temps una ocupació semblant promoguda per altres col·lectius? En segon lloc, el precedent. Una actuació tan tardana pot transmetre la idea que ocupar un espai públic durant setmanes no té conseqüències immediates. I hi ha una última qüestió que no deixa de ser un contrasentit: després de mes i mig d'ocupació, l'Ajuntament ha acabat recuperant la plaça sense haver resolt el problema de l'habitatge que va originar la protesta. És a dir, ha suportat el cost polític de l'ocupació i ara també el del desallotjament.

Pot tornar a reproduir-se l'acampada? No és impossible, però és difícil que l'Ajuntament permeti una altra ocupació prolongada del centre després del dispositiu d'aquesta matinada de dilluns. Però una part dels desallotjats s'ha instal·lat a l'espigó del Gas, a la Barceloneta, i volen mantenir la mobilització i no descarten tornar al centre de Barcelona. També diversos centenars de persones s'han manifestat aquesta tarda a la plaça de Sant Jaume contra el desallotjament i sis activistes han anunciat que iniciaran una vaga de fam a la plaça de Sant Jaume per exigir una taula de diàleg sobre l'habitatge amb l'Ajuntament i la Generalitat. Cal tenir en compte algunes dades sobre les quals moltes vegades es pretén passar de puntetes: a Barcelona, unes 2.000 persones dormen diàriament als carrers; més del doble es troben en centres de serveis socials i amb recursos d'allotjament per a persones sense llar. I això té un cost per al consistori barceloní significatiu d'uns 52.000.000 d'euros, l'equivalent aproximat a un milió d'euros per setmana.