Hi ha crisis que s'apaguen i crisis que simplement canvien de forma. La de Ceuta és una crisi que muta i evoluciona. Després de setmanes d'entrades de migrants, col·lapse, acusacions al Marroc i una successió de decisions d'emergència, aquest diumenge les portades ja no expliquen tant que passa al carrer com qui mana a la ciutat. I aquí és on apareix una nova esquerda: el xoc frontal entre el govern espanyol i l'executiu ceutí de Juan Jesús Vivas pel control del port i la instal·lació de noves places d'acollida. Però com és diumenge, dia en què apareixen els grans reportatges, les entrevistes i les enquestes als diaris, també hi ha qui vol copsar el que pensa Espanya de tot plegat. El resultat és un quiosc amb dues velocitats. Ceuta continua devorant la política espanyola, però la pregunta ja no és només com s'acaba la crisi migratòria. Ara també és qui en paga el cost, qui conserva l'autoritat i qui aconsegueix imposar el relat. Mentrestant, fora de les fronteres de l'estat, Alemanya mesura la força de l'AfD, Ucraïna prova una respiració de poques hores i els Estats Units miren enrere, 25 anys després del dia, l'11S, que va alterar per sempre l'ordre mundial.
El País ho presenta amb una fórmula gairebé administrativa però carregada de conseqüències polítiques: "El Govern pren el control a Ceuta davant el bloqueig de Vivas". L'executiu de Pedro Sánchez es disposa a utilitzar terrenys portuaris per instal·lar-hi tendes per a un miler de migrants, fent ús de la llei i amb un cop de puny sobre la taula d'Oscar Puente, mentre membres del govern espanyol veuen la mà del PP darrere de l'oposició de Vivas, el president de Ceuta. El problema migratori, suggereix el diari, ja s'ha convertit també en una batalla electoral anticipada per culpa d'una polarització política que està dificultant una sortida a la crisi, afirma.
La mateixa història adquireix un to molt més explosiu a La Razón, que titula: "El Govern rebenta la col·laboració amb Vivas i pren el control del port". Segons el diari, l'executiu central passa per sobre de les autoritats locals per allotjar-hi migrants i el conflicte podria acabar als tribunals. Darrere de la disputa hi ha una pregunta que cada vegada pesa més en aquesta crisi: qui té l'última paraula quan l'emergència migratòria xoca amb les competències i la resistència d'un govern autonòmic?
La Vanguardia opta per escoltar precisament l'home que la Moncloa ha situat al centre de l'operatiu, el ministre de Política Territorial i comandament únic, Ángel Víctor Torres. El titular de l'entrevista és tota una declaració d'intencions: "L'ansietat per resoldre la crisi de Ceuta no ha de significar saltar-se la llei". Però la portada constata alhora que el govern central assumirà el control del port contra el criteri de Vivas. La paradoxa és evident: La Moncloa reivindica prudència jurídica mentre accelera per recuperar una iniciativa política que fa setmanes que se li escapa de les mans.
I si uns diaris expliquen qui governa Ceuta, d'altres intenten mesurar què pensa Espanya de tot el que ha passat. L'ABC converteix una enquesta de GAD3 en el gran titular del dia: "El 79% dels espanyols pensa que el Marroc està darrere de la invasió". El sondeig també recull una censura majoritària a la resposta del govern de Pedro Sánchez i apunta que fins i tot una part dels votants socialistes considera insuficient la gestió de la crisi.
El Mundo desplaça el termòmetre directament a Ceuta i el resultat tampoc és tranquil·litzador: "Un terç dels ceutins valora marxar de la ciutat després de l'assalt". El 90% dels enquestats, segons la portada, reclama militaritzar la frontera, mentre la inseguretat i l'abandonament apareixen com dos dels grans problemes percebuts. El diari acompanya el sondeig amb una entrevista a Jordan Bardella, president de Rassemblement National (RN) (Agrupació Nacional), el principal partit de la dreta radical francesa i hereu del Front National fundat per Jean-Marie Le Pen, que assegura que "a Ceuta hi va haver una invasió migratòria i cal examinar el paper del Marroc".
Però aquest diumenge les portades també miren cap a Alemanya, on Saxònia-Anhalt posa a prova l'estratègia de Friedrich Merz davant l'ascens de l'AfD. La Razón situa les eleccions del land d'aquest diumenge com un examen polític de primer ordre: la dreta radical aspira a confirmar que ja no és només un fenomen de protesta a l'est del país, sinó una força capaç de condicionar la política alemanya i, de retruc, l'europea. Si es confirmen les enquestes, l'AfD aconseguirà governar en solitari un land alemany, trencant el cordó sanitari de la resta de partits.
Hi ha, però, una data que imposa una pausa enmig de tanta urgència. L'Ara dedica la seva portada als 25 anys de l'11S, amb una imatge minimalista de les Torres Bessones i el titular "25 anys de l'atemptat que va canviar el món". La Vanguardia també reserva un espai destacat a l'aniversari. Un quart de segle després, les conseqüències d'aquell matí continuen travessant la geopolítica, les guerres, la seguretat, la vigilància i bona part de les pors que encara condicionen Occident.
L'Ara introdueix, a més, una altra petita escletxa en el soroll internacional: "Minitreva a Kíiv per ajudar els negociadors de Trump". Una pausa limitada després de dies d'atacs sobre les capitals mentre Washington intenta mantenir oberta una via diplomàtica entre Rússia i Ucraïna. És només una treva mínima, però prou significativa perquè aparegui en portada en una guerra en què qualsevol silenci dels míssils ja és notícia.
I mentre gairebé tothom corre darrere de Ceuta, El Periódico decideix sortir del carril i obrir amb "L'educació del futur": escolarització obligatòria fins als 18 anys, canvis en les proves després del batxillerat i més recursos per a la diversitat. Una portada gairebé contra corrent que recorda que, mentre la política viu instal·lada en l'emergència, hi ha debats estructurals que continuen esperant torn. El Punt Avui també té un enfocament molt diferent. S’aparta del soroll de Ceuta i mira cap a Brussel·les. Amb el titular "Colossos?", posa sobre la taula el debat sobre la concentració bancària a Europa: la UE vol impulsar fusions per crear grans entitats capaces de finançar la reindustrialització, però la recepta també desperta dubtes sobre competència, supervisió i sobirania. Una portada més econòmica que política, però igualment connectada amb la gran pregunta europea del moment: com guanyar múscul sense perdre control.
