Felip VI ha nomenat un nou cap de la Casa del Rei, el que en altre temps s'anomenava el valido i avui és com el director d’operacions de la monarquia. Es diu Camilo Villarino i substitueix Jaime Alfonsín. Tècnicament, el cap de la Casa Reial dirigeix i inspecciona tots els serveis que atenen al Rei i manté comunicació amb els ministeris i alts organismes i institucions de l'Estat per als assumptes que afectin les funcions de la Casa Reial. També proposa el pressupost de la cosa i en gestiona l'administració. Aquesta notícia obre les portades d’El País i d’El Mundo i també fa el pòster de la primera de l’ABC. Tant el diari progre com el tabloide monàrquic remarquen que Alfonsín feia trenta anys que estava al reial servei. Són títols de contingut més aviat normal i fins i tot es pot arribar a entendre que els diaris dinàstics de Madrid s’emocionin amb aquest relleu. Sobta, sí, que ho considerin la notícia més important del divendres, dia en què la topada entre el govern espanyol i la noblesa judicial s’ha sentit fins a Vladivostok. Ni La Vanguardia, sempre tan sensible als vaivens de la monarquia, ho destaca tant com la trifulga entre el govern espanyol i els jutges ídem.
Bé. No és fàcil d’imaginar el moment —ni les raons— en què els directors d’aquests diaris han decidit davant dels seus caps de redacció que la contractació de Camilo Villarino per Felip VI passa pel davant de les declaracions de la vicepresidenta espanyola Teresa Ribera sobre el magistrat de l’Audiència Nacional, Manuel García Castellón, a qui ha qüestionat com un jutge procliu a intervenir en política sempre en la mateixa direcció —com havia dit, ehem, el Quioscos & Pantalles d’aquest divendres. Ribera al·ludia a l’acusació per terrorisme que el jutge imputa a Carles Puigdemont i Marta Rovira. El Punt Avui ho resum molt bé en un títol: “El govern de Sánchez es fica en un batibull amb el jutge del cas Tsunami”. Un batibull és un conjunt de crits, de sorolls, de coses en desordre i difícils d’aclarir, segons el DIEC.
Potser el títol principal d’El Mundo ajuda a entendre per què Felip Vi i Villarino i no Ribera i García Castellón manen a les portades. Es veu que “el Rei obre una nova era abans de l’amnistia”, segons el tabloide ultra. Això és una altra cosa. Si estem parlant d’una nova era sí que té sentit que, a les portades dels diaris, el nou fitxatge del Rei passi per sobre d’una crisi institucional entre els poders de l’Estat. És veritat que no és una situació atípica a Espanya i que no mereix relleu en primera pàgina. Fins i tot es pot considerar que és part del paisatge polític, una mena de costum local en un Estat amb una relativa cultura democràtica. Seria una cosa semblant a les avaries en les emissions de la tele als anys 70 i 80 del segle passat, que es deia “és cosa d’ells” per explicar-les i quedar-se tranquil. Diràs que, home, un batibull com aquests entre els poders executiu i judicial no és fàcil de veure als països de la Unió Europea. Sí. Però tal vegada es tracta d’això, que si els diaris en parlen en veu baixa, els corresponsals estrangers ho deixaran passar i als països de l’entorn no s’adonaran de res.
