La Llei de Memòria Democràtica reconeix expressament com a víctimes del franquisme els espanyols deportats a camps de concentració nazis, la majoria d'ells exiliats a França després de la Guerra Civil, els familiars dels quals lamenten el "silenci" i la falta de suport de l'Estat espanyol durant dècades. "Em considero víctima del franquisme perquè he patit molt (...) quedar-me sense els meus pares va ser el que més vaig patir", assegura a EFE Eufemio García, de 88 anys. La seva família es va traslladar de Madrid a Barcelona al començament de la Guerra Civil i més tard es va exiliar a França, concretament al camp de refugiats d'Angulema, d'on va sortir el 20 d'agost de 1940 el famós comboi amb els 927 primers espanyols que van ser deportats a Mauthausen, entre els quals viatjava Eufemio amb els seus pares, la seva germana i una tieta.

Eufemio es va deslliurar d'acabar en el camp de concentració per tenir sis anys, menys dels catorze requerits per ingressar, però no va tornar a veure el seu pare, del mateix nom, que va ser l'únic membre de la família que va acabar en mans dels nazis i no va sobreviure a la reclusió que, com el pare d'Eufemio, van patir els prop de 9.000 espanyols que van ser deportats a camps de concentració nazis a partir de 1940, durant l'ofensiva alemanya a França en la Segona Guerra Mundial, sense que la dictadura de Francisco Franco fes res per remeiar-lo.

Històries silenciades durant la dictadura

"Alguns diuen que la memòria és per obrir ferides, però la memòria no obre ferides. La memòria és recordar les ferides que tenim obertes", comenta Eufemio, que després de tornar a Espanya va ser separat de la seva mare i va viure durant anys sense esmentar la tràgica destinació del seu pare perquè "no es podia parlar de res". Amb el temps, va començar a investigar pel seu compte la història dels espanyols deportats a camps nazis, va arribar a rebre una indemnització per part del govern francès i fins i tot va visitar Mauthausen el 2011 per posar una placa en record al seu pare, però lamenta que l'Estat espanyol no li hagi donat "res" en aquests anys.

També denuncia aquesta falta de suport Esther Calcerrada, el besoncle del qual, Enrique Calcerrada, va ser deportat des del seu exili a França al camp de concentració de Mauthausen el gener de 1941 i després, fins 1945, al de Gusen. "Enrique va aconseguir sobreviure, va tenir aquesta sort", comenta Esther, que es va assabentar de la tragèdia que havia viscut el seu besoncle llegint el 2005 un llibre que ell mateix va escriure des de la seva nova vida en llibertat a França, poc abans de morir, per relatar la seva experiència com a presoner dels nazis. Esther no va poder conèixer el seu besoncle amb vida, però gràcies a aquest llibre que acaba de reeditar s'ha posat en contacte amb el fill d'Enrique, una experiència que per a ella ha estat molt "reparadora".

"Encara que sembli mentida, és una cosa bastant comuna amb les víctimes del franquisme que els mateixos familiars no sapiguem què ha passat amb els nostres avantpassats per aquest silenci de 40 anys de dictadura (...) els que volem treure a la llum aquestes històries moltes vegades resultem incòmodes", comenta.

Plaques en record als deportats

Eufemio i Esther visiten amb freqüència les plaques instal·lades a Madrid en record als seus familiars gràcies a una iniciativa importada d'Alemanya per Isabel Martínez i Jesús Rodríguez. "Per a moltes famílies, sobretot dels que van ser assassinats en els camps i no van tenir un dol, és com posar una làpida (...) tenen un lloc on anar a veure el seu familiar i portar unes flors", explica Isabel, que subratlla a més la importància de crear una xarxa i un "vincle de pertinença" entre famílies que han patit el mateix. Ella i la seva parella s'encarreguen de sufragar les despeses de fabricació i enviament de les plaques Stolpersteine, que han d'encarregar a l'artista alemany que les va idear, i compten amb la col·laboració de l'Ajuntament de Madrid per instal·lar-les a terra davant aquells edificis on van viure o van treballar les víctimes.

Aquesta iniciativa és present en prop d'una trentena de països i només a Espanya s'ha estès per més de cent localitats, fonamentalment per Catalunya i la ciutat de Madrid, on ja hi ha 53 plaques instal·lades i un altre mig centenar pendent de col·locar. "Sense els familiars no hauria estat possible aquest projecte", diu Jesús, que agraeix la seva ajuda en la tasca d'investigació prèvia.

L'ajuda d'un historiador

Una altra peça fonamental en aquesta xarxa és la de l'historiador Benito Bermejo, autor de 'Libro memorial: españoles deportados a los campos nazis (1940-1945)' que reuneix dades sobre més de 8.700 persones, amb les famílies de les quals ha arribat a establir contacte. "La majoria van ser exiliats que van fugir després de la Guerra Civil per evitar les conseqüències d'haver estat entre els perdedors", explica a EFE l'historiador, que certifica així la doble condició de víctimes d'aquests espanyols, primer per part del franquisme i després del nazisme. Calcula que dels prop de 9.000 espanyols deportats a camps de concentració nazis la majoria, més de 7.000, van acabar a Mauthausen i hi va haver en total al voltant de 3.000 supervivents, encara que en l'actualitat "segurament no en queda cap" amb vida.

"Suport material a les famílies (per part de l'Estat espanyol) no n'hi ha hagut absolutament cap", denúncia Bermejo, que amb la seva feina prova de treure a la llum i posar noms i cognoms a un dels episodis més foscos i oblidats de la història d'Espanya.