Han passat dos anys de les eleccions al Parlament de Catalunya del 12 de maig de 2024, uns comicis que van marcar el final de la majoria independentista i l’inici d’una etapa política molt més fragmentada. El PSC va guanyar amb 42 escons i va aconseguir la presidència de la Generalitat amb Salvador Illa, mentre Junts (35) i ERC (20) van quedar com a principals forces del sobiranisme en retrocés. El PP va pujar fins als 15 diputats, Vox es va mantenir amb 11 i la resta de formacions van completar un escenari sense blocs estables ni majories clares i amb la irrupció amb dos diputats d'Aliança Catalana.

El nou Govern va néixer amb dos missatges centrals: “Normalitat institucional” i “política de la gestió”. La idea era deixar enrere el cicle del procés i substituir-lo per una etapa de descompressió política i estabilitat administrativa. Dos anys després, però, el balanç mostra una realitat més complexa: acords d’investidura incomplets, tensions institucionals amb l’Estat, i una acumulació de crisis sectorials que han posat a prova la narrativa inicial del Govern, fins al punt que hi ha hagut diversos plens monogràfics per donar-hi resposta. De fet, el mandat d'Illa ja va iniciar amb una contradicció: mentre es buscava estabilitat institucional a través de l'amnistia, Carles Puigdemont no podia entrar al Parlament de Catalunya i va haver-se de fer fonedís davant la persecució dels Mossos d'Esquadra en aquell 8 d'agost del 2024, dia de la investidura del president Illa. 

PSC: governar amb acords incomplets i sota pressió constant

El govern de Salvador Illa s’ha sostingut sobre acords d’investidura amb ERC i els Comuns. La gestió de la legislatura ha estat marcada per dificultats creixents per complir compromisos clau, especialment en matèria de finançament i transferències. Un dels episodis més significatius ha estat el del traspàs del 100% de l’IRPF, que s’ha convertit en un dels principals punts de fricció política i tècnica. Les dificultats per avançar en aquest àmbit van culminar en una situació inèdita: Salvador Illa es va convertir en el primer president de la Generalitat que va retirar uns pressupostos del Parlament davant la manca de suports garantits, un fet que va evidenciar la fragilitat de la majoria parlamentària.

També el model de finançament ha generat decepció entre els socis d’investidura. Allò que inicialment s’havia plantejat com un sistema “singular” per a Catalunya ha quedat reduït a una reforma parcial sense el grau d’excepcionalitat pactat. Aquest distanciament entre promesa i execució ha alimentat tensions especialment amb ERC, que havia fet d’aquest punt una condició central del seu suport. El traspàs de Rodalies ha seguit una lògica similar: avenços parcials, però amb una estructura final on l’Estat manté una participació majoritària en la gestió, cosa que ha estat interpretada per diversos actors com una cessió insuficient.

L’últim gran acord institucional, el Consorci d’Inversions, ha evidenciat de nou les dificultats d’encaix entre governs i oposició: Junts hi ha mostrat el seu rebuig al Congrés dels Diputats, convertint-lo en un nou focus de conflicte interinstitucional. En paral·lel, el Govern ha hagut d’afrontar múltiples crisis sectorials que han erosionat el discurs de la “gestió tranquil·la”: incidències reiterades a Rodalies, tensions al sistema educatiu amb protestes del professorat, la crisi de la pesta porcina, el conflicte amb el sector pesquer pel Mercosur o la polèmica pel trasllat de les obres de Sixena. 

A més, el context polític continua condicionat per la no aplicació efectiva de l’amnistia: Carles Puigdemont i Lluís Puig encara no poden trepitjar Catalunya, fet que manté viu el conflicte institucional amb l’Estat i dificulta el relat de normalització política que defensa el Govern. Tot i això, el president Illa va intentar fer un gest de normalitat reunint-se amb el president a l'exili a Brussel·les. 

Junts per Catalunya: del congrés de Calella al rearmament orgànic i la pressió constant

Junts per Catalunya ha viscut dos anys d’intensa reconfiguració interna, combinant reorganització orgànica, redefinició estratègica i pressió política constant sobre el Govern Illa. El punt d’inflexió va ser el congrés de Calella, on es va formalitzar el retorn de Carles Puigdemont a la presidència del partit, consolidant de nou el seu lideratge indiscutible dins de l’espai postconvergent. Aquest congrés no només va tenir una dimensió simbòlica, sinó també estratègica: va servir per recentralitzar el projecte polític al voltant de Puigdemont en un moment de debat intern sobre el paper de Junts entre la confrontació amb l’Estat i la influència institucional. Els juntaires, a més, estan preparant un reagrupament de l'espai convergent dins del partit, pensant, sobretot, de cara a les pròximes eleccions municipals del mes de maig del 2027.

En paral·lel, el partit ha viscut una reorganització important del seu grup parlamentari. Mònica Sales ha assumit la presidència del grup parlamentari, un moviment que busca reforçar la direcció política interna i la coordinació estratègica a la cambra. Salvador Vergés, per la seva banda, s’ha consolidat com a portaveu, assumint un paper clau en la projecció mediàtica del partit i en la definició del relat parlamentari. Tot i això, el no retorn del president Puigdemont ha provocat dificultats pel que fa al lideratge de Junts per Catalunya al Parlament, fins al punt que a hores d'ara no hi ha la figura del cap de l'oposició. Una bona mostra de les conseqüències d'això són els resultats de les últimes enquestes, en les quals els juntaires no surten ben parats i la ciutadania no percep un lideratge clar. 

La relació amb el Govern Illa ha estat marcada per una oposició dura però també selectiva. Junts ha denunciat reiteradament l’incompliment dels acords d’investidura amb ERC i els Comuns, especialment en tres grans àmbits: finançament, Rodalies i llengua. En el cas del finançament, el partit ha criticat obertament que el model pactat no sigui realment singular, sinó una reforma limitada del sistema actual. Aquesta crítica ha servit com a element central del seu discurs d’oposició. Tanmateix, els juntaires han centrat la majoria de les seves polítiques i acords a Madrid, ja que al Parlament no són clau, com sí que ho són al Congrés dels Diputats. 

ERC: del congrés de Martorell al retorn de Junqueras i les negociacions amb el PSC 

ERC ha viscut un dels processos de reordenació interna més profunds del cicle polític actual. El congrés de Martorell va suposar un punt d’inflexió decisiu: el sector conegut com a “junquerisme” va imposar-se clarament a les candidatures afins a Marta Rovira, permetent el retorn d’Oriol Junqueras al lideratge efectiu del partit. Aquest moviment va tancar un període de direcció compartida i tensions internes prolongades, i va recentralitzar el poder orgànic i estratègic dins d’ERC. Aquest retorn de Junqueras ha tingut conseqüències directes en l’estructura política i parlamentària del partit. Els republicans s'han erigit en clau per a la governabilitat a Catalunya, malgrat que l'acord d'investidura va ser negociat i signat per l'executiva de Marta Rovira. 

Un dels canvis més visibles ha estat la substitució de Marta Vilalta com a portaveu al Parlament per Ester Capella, una figura clarament alineada amb el sector junquerista.  Al mateix temps, Josep Maria Jové s’ha mantingut com a president del grup parlamentari. Aquesta continuïtat no és menor: respon a la voluntat d’evitar una nova escalada de tensions internes i de garantir estabilitat en la gestió parlamentària en un moment delicat. En aquest sentit, ERC ha optat per un equilibri entre renovació del discurs i contenció de conflictes interns, evitant una ruptura oberta entre sensibilitats, malgrat el malestar amb el portaveu d'ERC al Congrés, Gabriel Rufián.

En l’àmbit polític, ERC ha mantingut un paper central en la governabilitat de Catalunya, especialment com a soci imprescindible del PSC en múltiples votacions i en el sosteniment indirecte de la legislatura. Tanmateix, aquest paper ha estat ambivalent: d’una banda, permet influir en polítiques clau; de l’altra, genera desgast per la percepció d’incompliment dels acords d’investidura. Els principals punts de fricció han estat els mateixos que afecten el conjunt de la legislatura: el finançament singular que no acaba de materialitzar-se com estava previst, les dificultats en el traspàs real de competències com Rodalies i la lentitud en avenços estructurals. 

PP: creixement sostingut i dificultats d’expansió

El Partit Popular va consolidar el seu retorn al Parlament amb 15 escons, convertint-se en una de les sorpreses del 12-M. Aquest creixement va respondre a la seva capacitat d’absorbir vot de centredreta i de presentar-se com a alternativa clara dins del bloc espanyolista. Tanmateix, aquests dos anys han mostrat també els límits del seu creixement. El PP ha tingut dificultats per expandir-se més enllà del seu nucli consolidat i es veu condicionat per la competència amb Vox. La seva influència institucional és limitada, malgrat que la majoria de 68 diputats entre PSC, PP i Vox els permet rebutjar qüestions vinculades al sobiranisme i independentisme. Les relacions entre el seu líder a Catalunya, Alejandro Fernández, i el líder estatal, Alberto Núñez Feijóo, han millorat després de començar amb bon peu i en les pròximes setmanes tot apunta que hi haurà un congrés del PP català per revalidar el seu lideratge. 

Vox: estabilitat electoral i impacte discursiu

Vox ha mantingut els seus 11 diputats i ha consolidat un espai electoral estable. El partit continua centrant el seu discurs en la seguretat, la immigració i la crítica al procés independentista, mantenint una presència mediàtica elevada tot i la seva escassa capacitat d’incidència legislativa. La seva evolució en aquests dos anys ha estat de consolidació més que d’expansió. Sense creixement significatiu, Vox es manté com a actor condicionant del debat polític, especialment en qüestions identitàries, però sense capacitat de liderar majories o acords, i utilitzant una agressiva estratègia a les xarxes socials. Ara bé, l'extrema dreta espanyolista està mesurant fins a quin punt endureix el to davant la irrupció d'Aliança Catalana i un bon exemple és el que va passar en l'últim ple, en el qual el diputat Alberto Tarradas va amenaçar de deportar a la diputada d'ERC Najat Driouech, malgrat que després es va retractar. A més, Vox ja fa uns mesos que ha començat a intervenir en català amb l'objectiu de competir amb els de Sílvia Orriols.

Els Comuns, clau per al PSC

Els Comuns arriben als dos anys del 12-M en una posició d’influència superior al seu pes electoral, amb 6 diputats però un paper clau en la governabilitat del Govern de Salvador Illa. Han estat un dels suports essencials de la investidura i continuen actuant com a peça d’encaix entre el PSC i les demandes de l’esquerra transformadora, especialment en àmbits com habitatge, transició ecològica i drets socials. Aquesta centralitat, però, no ha anat acompanyada d’un creixement electoral. En aquests dos anys han intentat marcar perfil propi dins del bloc d’esquerres, exigint el compliment dels acords d’investidura i pressionant perquè les polítiques socials tinguin més velocitat i ambició. El seu suport al Govern ha estat estable, però condicionat a l’execució real de compromisos com la regulació del mercat de l’habitatge o el reforç dels serveis públics, fet que ha generat alguns moments de tensió amb el PSC.

Malgrat la seva capacitat d’incidència parlamentària, els Comuns afronten una dificultat: mantenir-se com a força rellevant sense expandir base electoral. La seva estratègia d’“esquerra útil” els dona accés a la decisió política, però alhora els situa en un espai incòmode entre la responsabilitat de govern i la necessitat de diferenciar-se del soci majoritari.

La CUP centrada en l'habitatge, llengua i serveis públics

La CUP arriba als dos anys del 12-M amb una representació reduïda de 4 diputats i amb un paper més testimonial que no pas determinant en la política parlamentària. El partit ha mantingut una línia ideològica centrada en el discurs anticapitalista, la defensa dels drets socials i la denúncia de les polítiques de gestió institucional que considera continuistes. Tanmateix, la seva capacitat d’incidència real en la legislatura ha estat limitada en un Parlament fragmentat i amb un independentisme menys mobilitzat.

En aquests dos anys, la CUP ha optat per una oposició nítida tant al Govern del PSC com a les derivades dels acords d’investidura amb ERC i els Comuns, especialment en matèries com el model econòmic, les infraestructures o les polítiques lingüístiques. El partit manté el seu espai com a referent del sobiranisme d’esquerres més rupturista, però sense haver aconseguit ampliar suport electoral ni recuperar el pes polític d’etapes anteriors, fet que evidencia els límits actuals del seu espai dins el sistema polític català.

Aliança Catalana, tots contra Orriols

Aliança Catalana ha passat de ser una irrupció testimonial a consolidar-se com un actor emergent. Amb 2 escons, ha capitalitzat part del descontentament en sectors de l’independentisme més dur, així com el malestar amb la immigració i ha introduït un discurs identitari que ha alterat els equilibris interns del bloc sobiranista. El seu creixement potencial és un dels elements que més preocupen Junts, ja que competeix directament en espais electorals semblants. A més, els discursos contra l'extrema dreta i contra la seva líder, Sílvia Orriols, l'han ajudat a visualitzar-se i a guanyar pes en les enquestes.