L’editorial d’El País d’aquest dimecres sentencia la legislatura i demana al Govern que se sotmeti a una moció de confiança o, directament, que convoqui eleccions. Arran de la trencadissa en el bloc independentista, l’executiu de Quim Torra no té prou base parlamentària per “actuar, promoure i governar”, argumenta el diari, de manera que si no serveix pel que ha estat elegit, ha de plegar. El País no s’està de romanços i avisa a l’oposició unionista (o constitucionalista) que agafi la iniciativa si el Govern no ho fa –si no vol ser també considerada responsable del “desgovern” de Catalunya. “Instruments en té”, diu, “ara cal que els vulgui fer servir”.
La gràcia d’aquest editorial és que omet del tot la causa d’aquest terrabastall –com també fan els altres diaris de Madrid. Pablo Llarena, el jutge del Tribunal Suprem, no és protagonista, ni secundari, del relat. L’origen de la crisi és, exclusivament, segons l'editorial, el desgavell entre independentistes obsedits per generar una altra oportunitat de repetir un 1 d’octubre. La crisi és fruit “d’un període en què han dominat l’anèmia política, la paràlisi parlamentària i l’agitació al carrer” per obra i gràcia de les pulsions secessionistes mal acomodades de la majoria. Això és tot.
Què hi manca en aquesta història? Que el Parlament –i, de retruc, el Govern– han estat collats per les intrusions del jutge instructor (jutges, en plural, si es compta el xou del titular del 13) gairebé des del dia següent a les eleccions del 21-D.
Pel diari madrileny, no és part dels fets en què basa el seu veredicte, per posar un cas, que Llarena ordenés l’empresonament del candidat a la presidència Jordi Turull enmig de la seva investidura –un home que ell mateix havia deixat anar de la presó setmanes abans. Tampoc li sembla oportú esmentar, ni que sigui per dubtar-ne, que la instrucció del cas ha estat guiada per les fabricacions dels cossos i forces de seguretat de l’Estat i el relat de la fiscalia, uns i l'altre posats en solfa per inversemblants, arbitraris i injustificats. O que han estat desqualificats cada cop que s’han sotmès a l’escrutini de la justícia d’altres països europeus, a la consideració d’altres tècnics i juristes espanyols, o a l’opinió dels corresponsals estrangers que han seguit el cas.
L’editorial i la informació del diari fan desaparèixer tot això d’escena. Com volent dir que les acusacions de rebel·lió, sedició i malversació contra els presos polítics i exiliats catalans no han pesat en el desgavell i la por que planen sobre l’independentisme, o que palesen la voluntat del jutge de privar dels seus legítims drets als polítics exiliats i empresonats sense judici, o que es vol guanyar als tribunals el que es va perdre a les urnes. La crisi dins l’independentisme és ben a la vista. Per què aquesta por a explicar-ho tot? Per què El País amaga una part crucial dels fets? No deu ser que vol imposar un relat acomodat als seus prejudicis?
Potser no és res de tot això. No fa per un diari de prestigi.
La resta de portades
