La crisi de Ceuta té moltes derivades: la migratòria, la humanitària, la sanitària, l'econòmica, la política, la diplomàtica i ara també una derivada judicial. Després de més d'un mes d'acusacions sobre els avisos previs, la resposta del govern espanyol i el paper del Marroc, l'oposició intenta ara traslladar una part del conflicte als tribunals amb un objectiu de gran abast: que les responsabilitats per la gestió de l'entrada massiva puguin arribar, eventualment, fins a Pedro Sánchez. PP i Vox comparteixen bona part del mateix objectiu polític, però han triat camins diferents. Vox vol anar directament contra el president mitjançant l'article 102 de la Constitució i una acusació per traïció o delictes contra la seguretat de l'Estat. El PP, molt més prudent, prefereix que sigui la investigació ja oberta a l'Audiència Nacional la que avanci i, si apareixen indicis contra membres del govern aforats, acabi desembocant al Tribunal Suprem. Cap de les dues vies permet afirmar avui que Sánchez sigui investigat penalment per la crisi de Ceuta. Però totes dues evidencien un canvi d'estratègia de l'oposició: ja no es tracta només d'erosionar l'executiu políticament, sinó d'intentar determinar si algunes decisions o omissions poden tenir també conseqüències penals.
La política espanyola torna a mirar cap als tribunals per intentar resoldre allò que no és capaç de desencallar al Congrés. Com ha passat en altres episodis de la història recent, la confrontació política busca ara una sortida judicial, i la crisi de Ceuta s'ha convertit en el nou camp de batalla. L'oposició vol que les responsabilitats per la gestió de l'entrada massiva deixin de ser només polítiques i puguin acabar davant dels jutges, amb una finalitat molt concreta: augmentar el desgast de Pedro Sánchez, condicionar la legislatura i, si apareixen indicis penals suficients, portar el president davant la Sala Segona del Tribunal Suprem. Però les estratègies no són les mateixes. Vox intenta obrir la porta del Suprem des del Congrés. El PP espera que s'hi arribi des del sumari. La via judicial permet mantenir oberta una crisi que el govern necessita tancar i, alhora, alimentar la possibilitat que aquesta crisi acabi tenint conseqüències personals per al president.
La causa de l'Audiència Nacional, el punt de partida
La judicialització de la crisi no neix d'una iniciativa directa del PP. El primer moviment es va produir arran de les denúncies presentades davant l'Audiència Nacional pels fets dels dies 30 i 31 de juliol. La causa arrenca d’una denúncia concreta: la que Iustitia Europa va presentar el 30 de juliol davant l’Audiència Nacional, el mateix dia de l’entrada massiva. La formació sostenia que hi podia haver indicis de delictes contra la pau i la independència de l’Estat, organització criminal, afavoriment de la immigració irregular i omissió del deure de perseguir delictes. L’endemà, la jutgessa María Tardón va obrir diligències prèvies per aclarir la naturalesa dels fets i si hi havia una acció concertada o dirigida per una organització criminal. La investigació intenta determinar, entre altres qüestions, si hi va haver una operació organitzada, quin paper van tenir eventualment agents marroquins i si els fets poden encaixar en delictes relacionats amb la immigració irregular, l'organització criminal o la seguretat de l'Estat. Aquesta causa és la que el PP vol convertir en la principal palanca de pressió judicial sobre el govern de Sánchez.
Els populars s'hi han personat en la causa i reclamen que la instrucció incorpori tota la documentació sobre els avisos previs que van rebre els organismes policials i d'intel·ligència abans de l'entrada massiva. La qüestió política que Feijóo ha repetit des de l'esclat de la crisi —què sabia el govern i quan ho sabia?— és també la pregunta que el PP intenta traslladar al terreny judicial.
La via Vox necessita al PP
L'estratègia de Vox és intentar portar Sánchez al Tribunal Suprem per la via més directa i excepcional: l'article 102 de la Constitució. Santiago Abascal vol que el Congrés impulsi una acusació per traïció o per delictes contra la seguretat de l'Estat comesos en l'exercici del càrrec. Per activar aquest mecanisme cal, primer, que ho proposi almenys una quarta part dels diputats i, després, que ho aprovi la majoria absoluta de la cambra. És a dir, la iniciativa ha de ser proposada almenys per una quarta part dels diputats del Congrés, el que, en xifres, es tradueix en el suport de 88 parlamentaris, i posteriorment ha de ser aprovada per majoria absoluta, 176 vots. Vox no té prou escons ni tan sols per activar el mecanisme en solitari. Necessitaria primer el suport del PP. I després encara hauria d'aconseguir els vots necessaris per superar la majoria absoluta. Per això la proposta té avui una exigència política molt superior a les seves possibilitats parlamentàries immediates. És, per tant, una ofensiva amb una forta càrrega política i simbòlica: presenta la gestió de Ceuta no com una simple negligència, sinó com una possible deslleialtat greu envers l'Estat.
A banda que parlamentàriament no surtin els números, l'altre obstacle és jurídic, perquè el delicte de traïció està molt acotat al Codi Penal i exigeix molt més que acreditar una mala gestió o haver ignorat avisos previs. La traïció política i el delicte de traïció no són el mateix. Un govern pot ser acusat políticament d'haver cedit davant d'un país estranger, d'haver actuat amb negligència o d'haver ocultat informació sense que això constitueixi necessàriament un delicte de traïció. El Codi Penal reserva aquesta figura per a conductes molt concretes i excepcionalment greus relacionades amb la col·laboració amb una potència estrangera contra Espanya o amb actes que afecten directament la defensa i la seguretat de l'Estat. Aquí és on diversos juristes posen més objeccions a la via de Vox. Provar que el Govern va gestionar malament la crisi no és provar una traïció. Ni tan sols provar que va ignorar avisos previs seria suficient, per si sol, per encaixar els fets en aquest delicte. Caldria demostrar una actuació molt més greu, deliberada i exactament tipificada pel Codi Penal. Aquest és el gran obstacle jurídic de l'estratègia d'Abascal.
La via del PP: que avanci la investigació de l'Audiència Nacional
L'estratègia del PP, en canvi, és més gradual i, també, més prudent. Els populars no volen assumir ara l'acusació de traïció, sinó deixar que avanci la investigació oberta per María Tardón a l'Audiència Nacional i intentar que els informes, les declaracions i la documentació permetin reconstruir què sabia cada responsable i quines decisions va prendre. El PP confia que, si apareixen indicis concrets contra algun membre del govern espanyol, la causa pugui anar escalant i que s'acabi demostrant que van arribar prou amunt en la cadena de comandament. L'aparició de diversos informes previs ha reforçat aquesta estratègia. Un document del 27 de juliol advertia que una entrada massiva era "molt probable" i recollia informació procedent d'agents marroquins. Un altre avís policial del 30 de juliol elevava encara més l'alerta i parlava d'un "risc extrem" i "imminent" de col·lapse. A aquests documents s'hi afegeix l'informe del Centre Nacional d'Immigració i Fronteres, el CENIF, que apunta a la possible participació d'agents marroquins en l'operació, en contra del que defensa Sánchez i els seus ministres, i que s'ha convertit en una de les peces centrals de la investigació. Per a l'oposició, el punt crític no és només què deien aquests informes. És qui els va rebre, quan els va rebre, fins on van pujar en la cadena de comandament i quines decisions es van adoptar després. Aquí és on la crisi política pot començar a adquirir una dimensió penal.
Però una cosa és demostrar que el govern espanyol va reaccionar tard, que va infravalorar el risc o que va gestionar malament la situació. Una altra de molt diferent és acreditar que responsables concrets disposaven de prou informació sobre un perill greu i que, malgrat això, van incórrer en una conducta que pugui encaixar en algun delicte. Aquesta frontera és, precisament, la que ara intenta explorar l'oposició. I si aquests indicis afectessin Pedro Sánchez, entraria en joc el seu aforament: l'Audiència Nacional no el podria investigar directament i hauria d'elevar una exposició raonada a la Sala Segona del Tribunal Suprem.
Per què Sánchez només podria ser investigat per la Sala Segona del Suprem?
La possible arribada del cas al Tribunal Suprem no és una qüestió política, sinó de competència judicial. Pedro Sánchez, com a president del govern, és aforat. Això significa que, si en una investigació penal apareguessin indicis contra ell per fets comesos en l'exercici del càrrec, no podria ser investigat ni jutjat per un jutjat ordinari ni per l'Audiència Nacional. La Constitució ho estableix de manera expressa en l'article 102.1: "La responsabilitat criminal del president i dels altres membres del govern serà exigible, si escau, davant la Sala Penal del Tribunal Suprem". Aquesta Sala Penal és la coneguda com a Sala Segona del Tribunal Suprem.
Per tant, la jutgessa María Tardón pot investigar què va passar a Ceuta, demanar informes, prendre declaracions i determinar possibles responsabilitats de persones no aforades. Però si durant aquesta instrucció trobés indicis sòlids i individualitzats contra Sánchez, no podria continuar investigant-lo directament. Hauria d'elevar una exposició raonada al Tribunal Suprem explicant quins indicis existeixen i per què considera que poden tenir rellevància penal. A partir d'aquí, seria la Sala Segona qui decidiria si aquests indicis són suficients per obrir una causa contra el president. Però és important matisar que el Suprem no assumiria automàticament el cas pel simple fet que aparegui el nom de Sánchez en un informe o en una declaració. Caldria que la investigació hagués trobat elements concrets que permetessin atribuir-li personalment una conducta presumptament delictiva.
Que les dues vies tinguin poques possibilitats d’acabar amb Sánchez davant d’un tribunal no significa que siguin inútils per a l’oposició. El rendiment és, abans que jurídic, polític. Vox utilitza la paraula 'traïció' per elevar la gravetat de l’acusació i obligar el PP a competir en duresa; els populars, en canvi, confien que una investigació judicial llarga mantingui viva la crisi, faci aflorar nous informes i contradiccions i sotmeti el govern a un desgast continu. L’objectiu immediat no és necessàriament aconseguir una condemna, sinó impedir que Sánchez pugui tancar el cas Ceuta i convertir cada novetat judicial en un nou problema polític.