Ni autodeterminació ni presos polítics. L’esperada visita de Pedro Sánchez a Barcelona dissabte passat, l’endemà d’aprovar els pressupostos de l’Estat en Consell de Ministres, va acabar sense cap gest cap als partits independentistes. Tota la pressió sobre el PDeCAT i ERC, que han d’acabar de fixar posició –començant per la tramitació dels pressupostos– sense cap moviment en l’àmbit polític ni judicial. Als passadissos de la Moncloa, però, eren optimistes divendres passat: confien en el que es podria batejar com a “efecte Tardà”. O, el que és el mateix, la divisió de l’independentisme.

En aquest sentit, des del gabinet socialista recordaven com, el dia abans, el portaveu dels republicans a Madrid sortia al pas de les paraules del president Quim Torra, que advertia sobre una “crisi de govern” si no hi havia unitat independentista en els pressupostos. Joan Tardà responia que, tot i que no hi havia “mala intenció” en les paraules del cap de l’executiu, la decisió es prendria des de la seu del carrer de Calàbria i no des del Palau de la Generalitat. “El Govern no és monocolor”, insistia el cap de files d’ERC al Congrés.

De Barcelona a Madrid, les mateixes diferències estratègiques de l'independentisme al Parlament es reprodueixen al Congrés de Diputats. Al mateix grup del PDeCAT a les Corts espanyoles són evidents les discrepàncies. Per una banda, hi ha un sector, que encapçalen Carles Campuzano i Ferran Bel, partidari com a mínim de facilitar-ne la tramitació. Per l'altra, el sector puigdemontista, que lidera la vicepresidenta del partit, Míriam Nogueras, i que aposta pel no a tot si no hi ha contrapartides en la resolució del conflicte polític. El xoc entre els dos corrents ha estat públic i notori. Amb els números a la mà, dins del grup parlamentari s'imposen els primers.

El govern espanyol confia en aquesta divisió independentista perquè la balança torni a decantar-se cap al pragmatisme. La seva oferta està en els mateixos pressupostos: els més socials després d’anys d’austeritat del Partit Popular. I amb una promesa de pluja d’inversions a Catalunya, amb el compliment per primer cop de la disposició addicional tercera de l’Estatut del 2006, que estableix que l’Estat invertirà a Catalunya de forma equivalent a l’aportació catalana al PIB espanyol, és a dir, el 19% de la inversió territorialitzada. Veient els vents que bufen des d'Andalusia, la ministra María Jesús Montero va encarregar-se divendres de deixar clar que no era cap “contrapartida” a l’independentisme, sinó “complir” amb allò que diu l’Estatut, traslladable a “altres comunitats”.

L'espantall de l'arribada de Vox al Congrés també ha estat i serà sobre la taula com a arma de pressió als partits independentistes. "Si tu no hi vas, ells tornen", com deia l'eslògan ideat per José Zaragoza. Les enquestes auguren un desembarcament de l'extrema dreta a la cambra baixa espanyola.

"Governarem fins al 2020", va assegurar Pedro Sánchez dissabte a Barcelona. El cert és que ho tindrà molt difícil per esgotar la legislatura si no pot tirar endavant els seus pressupostos. De la capacitat de l'independentisme per aguantar la pressió en dependrà el resultat final.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat