Les portades d’avui són com estar a la sala d’espera del dentista. No et fa gràcia, però hi has de romandre, perquè el queixal de la investidura es va inflamant i cal fer-hi alguna cosa. La Vanguardia i El País, posem per cas, han fet el titular que la investidura se celebrarà abans de Reis ni se sap quants cops, amb prou cura perquè sembli nou cada dia. La dreta mediàtica madrilenya, a l'altre costat del ring, prova de desacreditar Pedro Sánchez i el seus acords un dia sí i l'altre també.

La gràcia —o desgràcia— és que la partida es juga on no toca —a les urnes, a taula de negociació dels partits i al Congrés—, sinó als llocs més insospitats: al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, a la Junta Electoral Central, a l’Audiència Nacional, als despatxos de l’Advocacia de l’Estat… És tot un retrat de l’estat de la separació de poders de la Democràcia Consolidada™, on fa l’efecte que es fa una partida de billar amb les fitxes del parxís i el reglament de la lluita grecoromana.

La premsa, diguem-ne, moderada, vol i dol, tot dient que la cosa està feta i és imminent, que les parts negociadores ja s’ho han dit tot i només esperen un gest, un moviment, una carícia. Però si l’acord està pactat i el pacte acordat, per què el retard? Pel que ja s’ha dit. Tot penja de decisions que no depenen de ningú dels que negocien, ni dels representants decidits per la gent a les urnes, sinó d’institucions amb funcions supervisores, assessores o legals, els membres de les quals no són electes però intervenen abans, durant o després en l’acció de govern. L’Estat profund, el deep state, en diuen alguns. El Madrid profund. Els diaris, d'això, no en diuen gran cosa.

LV

EP

EPC

EPA

EM

ABC

LR

ARA

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat