Està tipificat com a delicte “atemptar a l’interès d’Espanya”? O bé “atemptar contra el cor de la democràcia espanyola” o “contra l’Estat”? És només un exercici de lírica penal, recitada pel fiscal que acusa als processats per l’1-O. És també la substància dels titulars dels diaris de Madrid i de l’Ara, amb els que es vol resumir el que va passar ahir a la vista prèvia d’aquesta causa al Tribunal Suprem.
En aquestes portades, és la fiscalia la que determina el marc mental des del que s’informa. El nucli de la sessió d’ahir era escoltar arguments a favor i en contra de si el cas pertoca al mateix Tribunal Suprem o al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya perquè és el “jutge natural” del lloc on va passar allò que es vol aclarir: rebel·lió, sedició, desobediència, malversació —tot presumptament, esclar. Només El País indica en portada —en un subtítol— que els acusats tenen una defensa i va actuar, malgrat que ho descrigui com “un xoc”.
Un judici és l’acte on el jutge —o el tribunal— pren coneixement de la causa sobre la que ha de pronunciar sentència. Un judici no és un xoc, encara que el litigi entre acusació i defensa sigui la part més vistosa de la vista oral. En aquesta causa general, ai, “especial”, perdó, contra l’independentisme, si els que n’han d’informar prenen partit tan descarat per una part… comencem fatal.
Aquesta sincronització de la premsa amb el relat fabricat pels cossos i forces de seguretat de l'Estat, afinat per la fiscalia general i l'advocacia de l'Estat i substanciat per l'instructor del Suprem, acaba tot plegat en l’anomenat “periodisme d’Estat”, un concepte tan tèrbol com “música militar” o “democràcia popular”. Gairebé cap d'aquests diaris destaca en portada que el partit ultra Vox continua exercint l'acusació particular, cosa que no passarà desapercebuda a la justícia europea ni als corresponsals estrangers.
Dos diaris, La Razón i El Periódico, han triat obrir amb l’assassinat de Laura Luelmo, un cas que té trasbalsada a la bona gent. És una opció defensable. Un conegut director d’un tabloide britànic deia que només un cas com l’atemptat a les Torres Bessones de Nova York mereixia tres dies seguits de portades, perquè la gent vol coses noves i sensacionals i s’avorreixen, no tenen una atenció tan dedicada. Parlava del seu públic. Aquí, el cas 1-O ja fa dies que s’arrossega i la vista prèvia, a aquest parell, no els ha semblat de tant relleu. Hi haurà força dies per parlar-ne.
Entretant, continua el temps mort sobre la reunió entre Quim Torra i Pedro Sánchez. En parlen tots amb la boca petita (excepte La Vanguardia), però en parlen. Si avui es decideix celebrar aquesta mini-cimera bilateral de governs, que sembla el format que adoptarà la reunió, i coincideix amb la decisió del Suprem sobre la seva competència en el cas 1-O, es plantejarà un dilema a les portades: quin tema mana? Ho sabrem en menys de 24 hores.
Mourinho marxa
Les portades de la premsa anglesa sembla que celebren la dimissió o destitució de José Mourinho de la banqueta del Manchester United. Enmig del pandemònium organitzat pel Brèxit, l’entrenador portuguès, una estrella estavellada, se les guanya totes, que li diuen de tot menys bonic, inclosa la del Financial Times.
