Es deia Laura Luelmo. I quan va desaparèixer, tothom va témer que havia passat el que finalment ha passat. Perquè quan desapareix una dona en estranyes circumstàncies, sempre acaba passant el mateix.
Una altra dona assassinada. I, novament, davant dels nostres ulls hi desfila una barreja estranya de situacions. La indignació natural i lògica, la indignació postissa perquè toca, l'intent de recordar un cop més que aquestes coses passen perquè existeix un greu problema social no resolt, els intents d'alguns de fer-ne un aprofitament polític que provoca basques i alguns mitjans de comunicació construint un espectacle lamentable amb la llagrimeta en un ull i amb l'altre ull mirant a veure si els pugen les audiències i els clics.
I mentre esperàvem el lamentable desenllaç, temps per tornar a reflexionar i recordar moments i situacions dels últims dies com una piulada. Aquesta:
Aquesta situació explica tantes coses. Però tantes. I sobretot una: la culpabilització. La dona viu culpabilitzada per les violències que pateix. És aquell “tu t'ho has buscat”. És el “esclar, si aneu provocant”. I, a més, en el cas que ens ocupa, dit per una altra dona. Un home en una festa i amb unes copes de més sap que l'endemà com a molt tindrà ressaca. L'endemà d'una dona potser és en una comissaria presentant una denúncia. Perquè va ser una inconscient, va prendre unes copes i va obrir la porta que la violessin.
I és aquella famosa sentència de la minifaldilla. Un empresari grapeja una treballadora menor d'edat mentre li diu que si se'n van al llit li renova el contracte de treball. I un jutge escriu en la sentència que la reacció del ciutadà home és molt lògica perquè la noia duia una minifaldilla i “va poder provocar, en tot cas innocentment, l'empresari per la seva vestimenta”. És que us vestiu com putes i teniu el que us mereixeu.
I és el que m'explicava una amiga fa uns dies. Anava en metro i un home va intentar grapejar-la. I ella es va apartar. L'home després ho va intentar amb una altra dona. I ella es culpabilitzava per no haver sabut reaccionar. Va arribar a la feina molt trasbalsada i va comentar-ho amb unes altres companyes. A totes (sí, sí, a totes) els havia passat alguna cosa semblant o més greu en algun moment de la seva vida. I mentre m'ho explicava em deia: “És que els tios no sabeu què és anar permanentment pendent de tot, perquè mai us passa res”.
I és el que m'explicava una altra amiga, separada, que va anar a renegociar el lloguer del seu pis. El propietari, un home conegut i respectable de la localitat en qüestió, sense venir a tomb va començar a fer-li comentaris sobre la seva situació sentimental. Que si: “No tens parella? Doncs no ho entenc”; que si: “Què fas sola?”, i que si: “Segons com a veure si et puc fer una rebaixa”. I em deia el mateix: “És que no vaig saber reaccionar. I l'endemà em vaig trobar la seva dona al súper. I l'hi hauria d'haver dit, però vaig deixar-ho estar”.
És aquell neguit d'estar sempre pendent d'una cosa que ja t'ha passat i que mai saps quan et tornarà a passar. Perquè et tornarà a passar. Jo, per si de cas, quan de nit vaig per un carrer solitari i veig que ve de cara una dona sola o camino en la seva mateixa direcció, canvio de vorera. Com per dir-li, “pots anar tranquil·la”. El problema és que no puc garantir-li cap tranquil·litat quan tombi la cantonada. O l'endemà, o la setmana vinent. O d'aquí a un any. Ni jo ni el conjunt de la societat. I això és el més terrible.