"Han nascut a Catalunya i tenen el lideratge de l'oposició", es justificava un alt càrrec del Partit Popular de Madrid a les portes de la campanya del 21-D sobre la puixança de Ciutadans. Les enquestes castigaven Xavier García Albiol amb una forquilla de 6-7 diputats i encara no donaven a Inés Arrimades més de 27 escons. "Tenim vot ocult", afegia el dirigent genovès. "Els sondejos sempre ens fan de menys", reblava després. Però en pocs dies, Cs mostrava un auge sense precedents, amenaçant de deixar el PPC al Grup Mixt. 28-30, 31-33... 35 diputats. Els recels s'estenien al Congrés i alguns començaven a preguntar-se en privat: "Es podria repetir aquí la situació?".

A mesura que els sondejos insisteixen en la possibilitat que la formació taronja arrabassi a ERC la victòria el 21-D i/o es consolidi com el primer partit "constitucionalista", els populars vigilen la marea taronja davant el temor que no els desbordi a la resta de l'Estat, tot i que van perdre 8 escons en la repetició electoral –on Cs va passar de 40 diputats (2016) a 32 (2017). Això passa perquè Rivera començaria a consolidar-se en nínxols que fins al moment a Génova creien controlats: el vot jove, el discurs liberal, el discurs territorial espanyolista –i l'habitual crítica a la corrupció.

En primer lloc, personalitats del partit es qüestionen per què l'estratègia de col·locar els joves vicesecretaris Andrea Levy, Pablo Casado o Javier Maroto per atraure el vot juvenil no estaria contribuint a frenar la bretxa generacional. Això vol dir que els ciutadans socialitzats després de la transició tendirien a votar forces emergents, com ara Cs en l'espectre de la dreta, i Podemos en el de l'esquerra. El fet és que la mitjana d'edat del votant del PP continua als 55 anys, lligant el partit a pivotar en torn polítiques que consolidin el grup d'interès –com ara les pensions. 

En segon lloc, el discurs econòmic liberal ha fragmentat el clàssic bloc de la dreta espanyola liderat pel PP. Exemple és que l'expresident José María Aznar –un dels valedors de Rivera– va ser igual de crític que Cs amb incompliments del programa electoral del Rajoy, sobre abaixar impostos. El dirigent català va aconseguir, però, pactar amb Hisenda una reducció de l'IRPF a les rendes baixes i tirar endavant la llei d'autònoms. Una crítica similar va fer-los l'expresidenta de la Comunitat de Madrid Esperanza Aguirre, titllant Cristóbal Montoro de "socialdemòcrata".

Tercer, emergeix visió territorial jacobina / liberal-uniformadora de Cs –en oposició a la ruralista del PP– que va portar la formació a no va obtenir cap escó als comicis d'Euskadi i Galícia. Exemple en seria la fèrria crítica al càlcul de la quota basca, que tanmateix, però el va aixecar no sols recels entre els barons del PP, també va atiar-ne admiració entre alguns dirigents –per a problema de Rajoy. Això passa perquè Rivera estaria capitalitzant un vot vinculat a allò que el PP denomina "espanyolisme" o "nacionalisme" espanyol, en oposició al seu suposat "patriotisme", com va evidenciar el darrer CIS estatal.

En darrer terme, Cs podria calar com a vot útil –per la seva facilitat per forjar pactes al Congrés– i en cas d'eventual formació de govern a Espanya, sumat a una dura crítica que tradicionalment ha convertit en el seu senyal d'identitat, com és la corrupció.

En contraposició, certs elements coneguts juguen en contra de l'expansió de Cs a l'Estat: menor consolidació territorial i orgànica que el PP; votant més volàtil; dificultat per capitalitzar els beneficis d'impulsió de polítiques públiques de l'executiu central –que pretenen corregir ara amb l'entrada al govern espanyol potser en el 2020; la dificultat per calar entre els nínxols d'edat del PP i l'espai rural; el tret diferencial català.

El fet és que el partit d'Arrimadas s'hauria fet fort a Catalunya com a conseqüència de ser el vot útil dins el bloc constitucionalista, després que el PPC no s'hagi diferenciat del PP. Això se suma al fet que Cs va néixer amb una tendència socialdemòcrata al Parlament, a diferència de la liberal al Congrés. Tanmateix, un creixement, alhora que amenaça per al PP, que Rivera vol exhibir amb orgull a Madrid –implicant-se al màxim en la campanya catalana–, per refer-se potser de l'espineta que li deixés el sobrenom de "pichón" o "naranjito", i altres expressions amb què els populars solien burlar-se d'ell.