La nit electoral del 26-J suposa l’inici del col·lapse estratègic de les confluències entre Podemos i Iniciativa-Esquerra Unida (és a dir CSQP, En Comú Podem, Barcelona en Comú, segons les eleccions). Els resultats van ser una gran decepció en funció de les expectatives de gran victòria que ells mateixos havien alimentat. Van perdre més de 80.000 vots respecte al 20-D que, atesa la baixada de participació, representen només un 0,2%. Però no record cap enquesta que els hagués pronosticat la més mínima davallada i no sembla que ningú s’ho esperàs.

La vertadera desfeta d’aquest espai polític (que alguns anomenen els comuns i que jo anomenaré amb les sigles que fan servir a les eleccions de primer nivell) no és haver quedat lluny de les seues expectatives electorals. El que poc a poc està calant representa un complet col·lapse estratègic de CSQP, l’enfonsament de les bases que sostenien el seu projecte polític. La transcendència d’aquest diagnòstic fa que només sigui evident a mesura que passen les setmanes. Analitzem-ho.

Catalunya Sí Que Es Pot (amb aquest nom que és tota una declaració d’intencions) neix esperonada per la victòria d’Ada Colau a l’Ajuntament de Barcelona i les grans expectatives de Podem a nivell estatal. A Catalunya aspiraven a ser una alternativa a la majoria independentista que s’estava configurant. Les bases d’aquest projecte eren, al meu entendre, la promesa o expectativa de canvi a Espanya, el fet de ser l’única força capaç de fer frontissa (sumant independentistes i unionistes en defensa del dret a decidir) i un model social i econòmic clarament alternatiu al que han representat els governs de CiU del 2010 al 2015.

No té espai perquè entre la CUP i ERC per una banda i PSC i C's per l'altra no hi ha prou vots per construir cap alternativa.

L’escenari post 26-J, a l’espera de si es forma govern o s’ha d’anar a unes terceres eleccions, sembla haver exposat la inviabilitat de tot aquest plantejament. CSQP s’ha quedat sense escenari de canvi a Espanya, sense possibilitat de fer de frontissa nacional i amb la seua condició d’alternativa plenament en entredit. Tot i que la nit electoral del 26-J En Comú Podem (la variant estatal de la confluència) va cridar a construir una alternativa catalana, a dia d’avui el nou partit que hauria de sorgir d’aquesta confluència ha quedat gairebé sense espai, relat i estratègia.

No té espai perquè tot indica que entre la CUP i ERC per una banda i PSC i C's per l'altra no hi ha prou vots per construir cap alternativa. Guanyar les eleccions generals a Catalunya no vol dir res si el resultat no et permet governar Espanya, en especial si ho fas amb menys escons dels que treia CiU quan quedava en segon lloc. El fenomen del vot dual és de sobres conegut i n’hi ha prou amb recordar que el PSC va guanyar les eleccions espanyoles durant més de 30 anys i no va aconseguir guanyar mai les catalanes. En tot cas, ja tenim enquestes que pronostiquen que tant si es repeteix Junts pel Sí com si no, CSQP queda molt lluny d'aspirar a ser la primera força política al Parlament.

S’estan quedant sense relat, perquè entre l'independentisme majoritari a Catalunya i els defensors de l'statu quo majoritaris a Espanya no hi ha res tangible per oferir. Durant un temps, el referèndum va semblar prou oferta però la impossibilitat que l’Estat l’autoritzi i el fet que el govern de Catalunya es plantegi fer-lo igualment posarà CSQP contra les cordes i l’enfrontarà a un difícil debat intern. Per si això no fos prou, apareix la imminent confrontació de legitimitats entre el Tribunal Constitucional i el Parlament, que inclou l’amenaça d’inhabilitar la presidenta a qui ells van donar cinc vots.

Sense espai ni relat clars, esperar que l'independentisme implosioni per les seues contradiccions internes o perquè xoqui finalment contra el mur de l'immobilisme no constitueix una estratègia digna de tal nom. Cert és que si això succeís, i es convocassin unes eleccions autonòmiques sense una estratègia unitària dels independentistes, CSQP podria irrompre per intentar omplir el buit. Seria un cop de sort, però no el resultat d’una bona estratègia per part seua.

Guanyar les eleccions generals a Catalunya no vol dir res si aquest resultat no et permet governar Espanya.

La crisi estratègica de CSQP té una altra derivació: no estaven preparats pel món després de Mas i CDC. Sobretot no estaven preparats per un món en què ells no fossin l'alternativa a Mas i CDC. No havien previst haver de competir amb ERC per ser l’alternativa. La intel·lectualitat d'ICV sempre ha menyspreat ERC i la idea que els republicans i no ells siguin el primer partit d'esquerres del país era inconcebible. CSQP vivia millor contra Mas, i ara resulta que Junqueras és vicepresident i responsable econòmic del Govern mentre ERC creix electoralment. El fet de no poder ignorar com fins ara que ERC existeix i comprovar que està fins i tot en millor situació per ser l’alternativa d’esquerres remata el col·lapse del relat i de l’estratègia confluents.

Una Catalunya (independent o autonòmica, és igual) articulada majoritàriament entre demòcrates i republicans és un malson per a CSQP. Espanya no canviarà per ara, ni tornarà l'enyorada Catalunya bipolar entre un sobiranisme conservador i una esquerra d'obediència estatal. De sobte i sense avisar, ERC apareix en l'imaginari de CSQP com un rival/obstacle a Catalunya. I no tenen armes per lluitar contra ells, perquè només ho podrien fer en l’eix nacional i aquí no tenen res a oferir.

CSQP podria adoptar la via escocesa, consistent en assumir el lideratge de l’unionisme des de l’esquerra. Però vist l’èxit del Partit Laborista, que ha quedat sense opcions de govern a Londres ni Edimburg per molts anys, no pareix molt recomanable. Això sense tenir en compte que el seu projecte consistia en no definir-se en l’horitzó nacional. Si ho han de fer a marxes forçades, tenen molts números per acabar petant. En tot cas, seria una estratègia completament nova. D’aquí ve, crec, tot el seu desconcert actual.

PD: Aquest article va ser escrit abans de fer-se pública l’enquesta del CIS que pronostica una forta baixada en intenció de vot cap a En Comú Podem.

Josep Costa (@josepcosta) és professor associat de Teoria Política a la UPF.