El Tribunal Constitucional avalarà la llei d’amnistia. La ponència que ha elaborat la vicepresidenta Inmaculada Montalbán s’ha repartit aquest matí entre els magistrats del TC en paper i en un sobre tancat amb el segell de confidencial i es debatrà al ple de la pròxima setmana i al monogràfic que se celebrarà per Sant Joan. La previsió és que la sentència doni la raó al PP només en tres qüestions menors. A l’escrit, de 191 pàgines i al qual ha accedit ElNacional.cat, es rebaten un per un tots els arguments que han utilitzat els populars i els contraris a la norma de l’oblit penal per rebatre-la. La conclusió del Constitucional és que l’amnistia no està prohibida per la Carta Magna, és compatible amb la separació de poders i la igualtat davant de la llei i no és equiparable amb un indult general. Així mateix, el TC evita valorar els objectius polítics del PSOE per permetre-la. Repassem els principals arguments que el TC posa a sobre de la taula.
La Constitució no impedeix una amnistia: “El silenci no equival a la prohibició”
Un dels principals arguments que esgrimeix la ponència és que l’amnistia cap a la Constitució i que les Corts Generals tenen capacitat per aprovar-la. Des del 2023, el PP ha repetit insistentment que la Carta Magna no permet una amnistia perquè no està contemplada al seu articulat i perquè es va descartar incloure-ho durant la seva elaboració el 1978. Tanmateix, Inmaculada Montalbán surt al pas d’aquestes crítiques: argüeix que això no la prohibeix, descarta que l’amnistia necessiti una “expressa habilitació constitucional” i creu que la interpretació del PP és “incompatible” amb la idea de Constitució “oberta, que és inherent a l’Estat democràtic i al pluralisme polític”. “Si s’entengués que una llei d’amnistia no és constitucionalment admissible per no haver atribuït la Constitució aquesta competència a les Corts Generals, s’estaria exceptuant el principi democràtic i, en particular, la potestat legislativa”, argumenta.
“El legislador pot fer tot el que la Constitució no prohibeixi explícitament o implícitament”, afirma la ponència. Així doncs, considera que, “respectant” aquest límit, “cap contingut pot considerar-se exempt de la possibilitat que les Corts Generals l’atreguin cap a elles”. L’argumentació del text és clara: “El silenci constitucional, per si sol, no equival a la prohibició d’una institució. Tal conseqüència només és possible en els supòsits en els quals l’esmentada institució sigui incompatible amb la mateixa Constitució. Si no es presenta aquesta circumstància, serà el legislador el que, amb la llibertat de configuració que li és pròpia, la incorpori al nostre ordenament jurídic i emprengui la seva regulació sense més límits que els que es deriven de la norma fonamental. D’una altra manera, s’estaria privant la majoria parlamentària d’opcions legislatives que no li han estat sostretes per decisió del constituent, la qual cosa comportaria la infracció del principi democràtic, eix vertebrador del nostre sistema constitucional”.
Els motius que justifiquen l’amnistia són vàlids: “No responen a caprici o mer voluntarisme”
L’escrit que hauran d’estudiar i discutir els magistrats també considera que la justificació de la llei d’amnistia, plasmada en l’exposició de motius, és “clara” i està “molt allunyada de moure’s en meres referències generals imprecises”, que és la denúncia que feia el Senat. Lluny d’això, la ponència sosté que l’exposició de motius “identifica la finalitat constitucional a la qual respon” l’amnistia i que la seva “mera lectura” porta a concloure que “no pot apreciar-s'hi que hi manqui tota justificació raonable”. “Encara que se'n pugui discrepar, no hi ha dubte que no respon a caprici o mer voluntarisme, ja que busca una millora de la convivència i de la cohesió social, així com una integració de les diverses sensibilitats polítiques, per superar, com a objectiu d’interès general, les tensions socials i polítiques generades amb el procés”, destaca el text, que també apunta que, d’acord amb la jurisprudència, al TC no li correspon immiscir-se en si la decisió d’aprovar una llei d’amnistia era la “més adequada o la millor de les possibles”.
Així mateix, alinea la decisió de Pedro Sánchez de promoure la llei d’amnistia en un camí que va començar amb els indults i en el qual també va despenalitzar la sedició i va rebaixar les penes a la malversació. “L’explicació existeix i resulta raonable, podent enllaçar-se amb una política plasmada ja en manifestacions executives i legislatives anteriors, tendent a pal·liar els efectes del procés i a aconseguir una pau ciutadana més gran, mitjançant la reducció de les sancions imposades o a imposar a conseqüència d’aquells esdeveniments”, recorda.
No vulnera la igualtat davant de la llei: “No impedeix valorar situacions diferents per regular-les de diferent manera”
Un element de pes en el debat sobre la constitucionalitat de la llei d’amnistia és la igualtat davant de la llei. La ponència esgrimeix que aquest dret “no impedeix” al legislador que valori “situacions diferents per regular-les de diferent manera”, tal com assenyala una sentència del TC del 1987. Això sí, “sempre que entre aquelles diferències i aquesta distinció hi hagi una relació raonable que expliqui o justifiqui el tracte desigual”. Així mateix, Montalbán subratlla que els actes que entren en el perímetre de l’amnistia són els que estan “relacionats amb el context material descrit en la llei”, és a dir, que també hi entren actes realitzats per contraris a la independència. Per això considera que no es tracta d’una amnistia per motius ideològics encara que reconegui que el context d’aplicació té un “inequívoc component polític”. “La mera naturalesa política del conflicte que el legislador prova d’afrontar no implica, per si sola, una discriminació per raó de l’opinió o ideologia”, rebla.
No afecta la separació de poders: “No suposa jutjar ni executar el jutjat”
Un altre dels grans arguments que han posat a sobre de la taula els detractors de l’amnistia ha estat que vulnera la separació de poders. La ponència recorda que la reserva de jurisdicció “prohibeix que el poder legislatiu jutgi o executi el jutjat en ser aquestes les funcions que s’atribueixen en exclusiva al poder judicial o atorgui aquestes potestats a òrgans diferents dels jutges i tribunals”, però conclou que la concessió d’una amnistia “no suposa jutjar ni executar el jutjat”. Montalbán esgrimeix que les Corts Generals no estan “reemplaçant els tribunals en la determinació de la culpabilitat, sinó establint per motius extrajurídics que els actes amnistiats, s’hagin jutjat o no, no tindran conseqüències punitives que, amb caràcter general, es deriven d’ells”. “Una llei que de manera sobrevinguda extingeixi la responsabilitat penal o punitiva no és de principi objectable”, recalca.
No és el mateix una amnistia que un indult: “Els seus efectes jurídics són molt diferents”
També s’ha portat a col·lació amb freqüència que la Constitució prohibeix els indults generals. Tanmateix, la ponència desestima que la comparació entre ambdues eines sigui vàlida i assenyala que són “institucions diferents”. “Més enllà que les dues institucions puguin tenir punts en comú, el règim jurídic que les defineix i els seus efectes jurídics són molt diferents”, argumenta. “La inconstitucionalitat d’una llei d’amnistia no pot fonamentar-se en la prohibició dels indults generals”, afegeix. “La circumstància que l’amnistia pugui ser general perquè els seus destinataris no estiguin particularitzats no la fa equiparable a l’indult general, constitucionalment prohibit, perquè són institucions la naturalesa jurídica de les quals és diferent”, rebla l’escrit, que recorda que la Constitució de la Segona República, aprovada el 1931, reconeixia expressament l’amnistia i prohibia els indults generals.
L’amnistia no despenalitza genèricament els delictes: “Aquest tipus de conducta ha de continuar sent castigada”
Finalment, la ponència d’Inmaculada Montalbán rebat que l’amnistia suposi un esborrament dels delictes. “L’amnistia no és l’oblit dels fets, sinó l’extinció de les conseqüències jurídiques de caràcter repressiu nuades a ells”, apunta. “Els fets són o no són. Cap llei d’amnistia no pot esborrar-los o fer-los desaparèixer. Amb caràcter general, una llei d’aquest tipus l’únic que comporta és l’extinció de responsabilitat punitiva per una expressa decisió del legislador”, justifica. I insisteix que el legislador no ha alterat la “valoració negativa” de les conductes amnistiades ni ha modificat el seu “judici general de retret penal”. El que fa és estimar que “aquest tipus de conducta ha de continuar sent castigada”, però pretenent “excloure la sanció penal en un determinat context que es considera excepcional”.
El TC no entra a valorar l’objectiu polític: “No incumbeix a aquest tribunal”
Un dels principals cavalls de batalla del PP ha estat que l’amnistia va ser una “transacció corrupta” que va concedir Pedro Sánchez a canvi de la seva investidura. Tanmateix, el Constitucional no entra a valorar-ho. “El concret objectiu polític que amb la llei pretengui aconseguir el legislador no és qüestió que incumbeixi a aquest tribunal”, esgrimeix la ponència escudant-se en una sentència del TC del 1992. “Les al·legacions sobre les suposades motivacions partidistes del legislador no poden ser objecte de consideració en el judici de constitucionalitat, que no és judici d’intencions polítiques”, reitera ara la ponència, que insisteix que l’enjudiciament no es pot basar en la “indagació de quines poguessin ser les raons últimes” de la llei, sinó que l’anàlisi s’ha de fer amb “independència de quina sigui la seva valoració política”, que és “aliena al món del Dret”. “La llei, com a acte jurídic i sempre que respecti l’establert a la Constitució, és lliure quant a la seva finalitat, que es fixa segons criteris d’oportunitat política”, conclou.