L’enrenou arran de la detenció del president Carles Puigdemont a Alemanya m’ha fet pensar en aquella frase atribuïda a Alexandre Deulofeu, segons la qual algun dia els catalans i els alemanys liderarien l’ordre mundial. Evidentment , no tinc elements per a valorar si aquesta profecia s’arribarà a complir, com ja ha passat, per cert, amb tantes altres del savi empordanès. El que sí es pot afirmar, ara mateix, és que entre el cas alemany i el català es poden trobar alguns paral·lelismes que potser estan en l’arrel d’aquesta reflexió.

D’entrada, Alemanya i Catalunya són dues nacions incòmodes per al conjunt dels estats europeus. Alemanya, per la seva vocació hegemònica al continent, i Catalunya, pel seu paper de “regió díscola” dins d’un Estat consolidat, mal exemple per les altres minories nacionals existents als diferents estats d’Europa. Per això mateix, el conjunt dels estats europeus , encapçalat per França i la Gran Bretanya, s’ha afanyat a neutralitzar alemanys i catalans. Els primers, provocant-ne la divisió i els segons, deixant-los en mans d’Espanya, que s’ocuparia de mantenir-los a ratlla.

Cal recordar que Alemanya no es va unificar fins al 1870, després de vèncer militarment danesos, austríacs i francesos. I encara, entre 1945 i 1990, va estar dividida en quatre zones d’ocupació  per les potències que l’havien derrotat en la segona Guerra Mundial, que van promoure la creació de dos estats alemanys , que haguessin pogut ser tres, si el Sarre hagués esdevingut estat independent. És ben bé allò que va córrer per aquells anys de la postguerra europea,  que “m’estimo tant Alemanya, que prefereixo que n’hi hagin dues”.

La idea d’unitat dels alemanys (aplegar una nació dividida) no té res a veure amb l’espanyola (sotmetre diversos pobles a un estat)

El cas de Catalunya ha estat radicalment contrari, com ja sabem prou. Certament, la “carpeta catalana” no ha estat mai absent del tot de la diplomàcia europea, des dels tractats d’Utrecht fins als càlculs geopolítics de Hitler i Mussolini, sense oblidar les gestions fetes en la Societat de Nacions i les Nacions Unides. Ara bé, el resultat d’aquestes negociacions sempre ha estat el mateix: “millor que els catalans es quedin a Espanya”.

La resistència dels alemanys a aquests intents de fraccionar el seu país és el que explica que, avui dia, la unitat nacional d’Alemanya sigui un valor preeminent, reflectit en la Constitució, el conjunt de l’ordenament jurídic i fins i tot, en l’himne nacional.

Ara bé, aquesta unitat no s’entén com un tot monolític i uniforme sinó que es porta a terme a partir de l’autogovern que representen els länder (els estats). La relació entre els länder no sempre és plàcida , ja que no manquen els motius de conflicte (com els que hi ha entre els que havien format part de l’antiga República Democràtica Alemanya i els de l’ex República Federal) però, per sobre de tot, hi ha la convicció comuna de ser alemanys, la qual cosa, òbviament, reforça la federació.

L’Imperi alemany es va construir a partir de pactes entre els antics regnes i ciutats lliures, que conservarien bona part de les seves llibertats en el nou Reich

Això es pot explicar ,sobretot, per aquesta consciència nacional comuna però també influeix que l’Imperi alemany es va construir a partir de pactes entre els antics regnes i ciutats lliures d’Alemanya que, en conseqüència, conservarien bona part de les seves llibertats un cop integrats en aquell nou Reich. Per posar només un exemple, Hamburg, fins llavors “ciutat lliure”, es va incorporar a l’Imperi a canvi de mantenir un port franc. En altres territoris, la incorporació a Alemanya es va sotmetre a referèndum. I els municipis gaudien d’un règim d’autonomia que despertaven l’admiració i l’enveja de les elits barcelonines. Aquest sistema només es va veure interromput en el període entre 1933 i 1945, únic en què els alemanys han conegut el centralisme. Acabat aquesta època nefasta, els alemanys van reconstruir el seu país sobre la base d’un sòlid federalisme que recollia, tanmateix, aquella tradició anterior al 1933.

Tot plegat, doncs, ben diferent de la nostra història des del 1714. Per això mateix, els esforços que han fet diversos i prestigiosos juristes per tal que el sistema autonòmic espanyol es pogués emmirallar en el model federal alemany s’han quedat en un interessant exercici acadèmic, sense traducció en l’esfera política. La idea d’unitat dels alemanys (aplegar una nació dividida) no té res a veure amb l’espanyola (sotmetre diversos pobles a un estat) i per això mateix, ni el Senat espanyol es pot comparar amb el Bundesrat alemany, ni les relacions entre Länder i Estat federal s’assemblen a les de l’Estat espanyol amb les autonomies, ni funcionen tampoc aquí conceptes com la “lleialtat federal” o el “patriotisme constitucional”.

Un element en la construcció de l’Estat alemany ens podria aproximar a l’evolució política d'aquell poble: la importància que hi ha tingut la voluntat popular

Hi ha, en canvi, un element en la construcció de l’Estat alemany que sí ens podria aproximar més endavant a l’evolució política del poble alemany. És la importància que hi ha tingut la voluntat popular, dit d’una altra manera, el dret d’autodeterminació. Mentre Alemanya va estar dividida, nombrosos ciutadans van desafiar –alguns hi van perdre la vida– aquell ordre establert, legal i perfectament reconegut per la comunitat internacional, que mantenia relacions diplomàtiques amb dos estats alemanys.

El drama de la divisió provocava lamentacions hipòcrites per tot arreu, però el cert és que la comunitat internacional oscil·lava entre la indiferència i l’hostilitat cap al poble alemany, al que es responsabilitzava dels mals comesos pels nazis. Líders com François Mitterrand, Margaret Thatcher o Mikhail Gorbatxov no volien ni sentir parlar d’una reunificació alemanya. Només els nord-americans feien una mena de doble joc, amb emotius discursos al peu del mur de Berlín (Ich bin ein Berliner) mentre es mantenia l’statu quo.

No obstant això, cap a l’estiu del 1989, tot va començar a trontollar. Milers de famílies, aparentment de vacances, van començar a abandonar el territori de la República Democràtica Alemanya a través d’Hongria i Àustria per anar-se’n cap a la República Federal. Poc després, al novembre, queia el mur de Berlín, per un afortunat seguit de casualitats, i començava el camí cap a la reunificació, dirigida per Helmut Kohl, que es faria efectiva en poc més d’un any. Alemanya esdevenia un únic estat i la llavors Comunitat Europea va veure com, de sobte, creixia un dels seus membres fundadors. Voluntat popular, seguiment pels líders i acceptació general. Vet ací la fórmula. Potser si la seguim al final farem realitat la profecia de Deulofeu.