Un dels detinguts per l'encerclament del Parlament el passat 30 de gener, Arnau Móra, ha difós aquest dimarts una carta on explica com ha estat la seva detenció i el seu pas per la comissaria de Mossos on ha declarat. El jove, acusat dels delictes de desordres públics i atemptat a l'autoritat, és fill de Carles Móra, exalcalde d'Arenys de Munt i organitzador de la primera consulta per la independència.

A continuació, reproduïm íntegra la seva carta:

Són tres quarts de set i sona el despertador. Ja fa més de dues hores que el pare ha anat a buscar el pa. Em desperto valent, com sempre, per afrontar el dia amb molt d’entusiasme. Són aproximadament dos quarts de 8 i em trobo a l’estació, esperant el tren per anar al cole. 

De sobte, miro el mòbil i veig que el pare em truca. Despenjo i, de bon començament, el seu to no és el de sempre. El noto preocupat. Mentrestant, em diu que hi ha dos agents dels mossos a casa i que ara et vindran a buscar i, sobretot, no et moguis. Abans de penjar, el pare em diu “endavant, Arnau; molta força i estigues tranquil”. 

Em presento: Em dic Arnau i tinc 21 anys. Sóc fill de l’exalcalde perseguit per la justícia per voler fer la primera consulta per la independència. Sóc besnét de l’Eloi, un jove republicà que va estar tancat a la Modelo pel sol fet de pensar lliurement i diferent. Sóc nét de la Maria, una senyora forta i valenta, que des del dia en què va néixer, 18 de juliol del 1936, fins avui, no ha mostrat tenir por i estic segur que no la manifestà mai de mai. 

En definitiva, no vull que la por formi part dels meus gens. Totes aquestes coses em vénen al cap un cop penjo al telèfon. Són tres quarts de 8 i arriben dos agents dels mossos. Pujo al cotxe. Són les vuit aproximadament i ja sóc a comissaria, detingut i emmanillat. Em llegeixen els meus drets i m’escorcollen.

Són les vuit i vint i entro a la garjola. Miro al meu voltant i veig parets altes i fredes, amb olor a humitat i a injustícia. Em sento sol i començo a pensar, avui més que mai amb l’Oriol Junqueras, en Jordi Cuixart, en Jordi Sánchez, la Carme Forcadell, en Joaquim Forn, en Jordi Turull, en Josep Rull, en Raül Romeva, la Dolors Bassa, els alcaldes imputats, els músics empresonats, amb les persones com jo...i penso que la justícia és arbitrària en aquest país.

Són un quart de nou aproximadament, i em criden per agafar-me les empremtes digitals i fer-me fotos. En aquest moment, només puc pensar que això és una pel.lícula i que jo sóc el protagonista. En acabat, torno a la cel.la i allí m’esperen uns minuts molt llargs, abans no arriba l’advocat.

Són tres quarts de nou i em desplacen a una habitació molt senzilla; tres cadires i un ordinador. Aquí, amb el meu advocat, molt trempat per cert, trec el primer somriure del dia. Noto escalfor i esperança; ja no estic sol. És ¼ de 10 i decideixo no declarar i fer-ho davant d’un jutge. Em fan quatre preguntes més i... llest. 

Surto de la habitació i signo uns documents i em tornen les meves pertinences. En acabar, surto amb el meu advocat i l’agent d’aquesta comissaria, he viscut enreixat també emocionalment, i ens dirigim cap a recepció on m’esperen els meus pares, la meva parella i els meus sogres. Ens fem una abraçada molt forta, sincera i llarga. Són tres quarts de deu aproximadament i surto de comissaria. A fora hi ha els mitjans de comunicació, però el nostre objectiu és senzill: anar cap a casa.

Pujo al cotxe i abraço el pare i penso un altre cop amb tots els moments difícils que va tenir ell no fa gaire anys i amb què, sobretot, mai va tenir por.

Ara em dic a mi mateix i a tots vosaltres: NO HEM DE TENIR POR!

Arnau Móra

Arenys de Munt, 10 d’Abril de 2018

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat